El bloc d'en Francesc Amat

La Paradoxa de l'Estat del Benestar

2012-01-26T18:31:00.002+01:00

Article per la Revista Valors, número de febrer de 2012

La gravetat de la crisi econòmica ha posat damunt de la taula, una vegada més, la necessitat de reformar l’Estat del Benestar. Tenen raó els qui asseguren que l’Estat del Benestar és el millor model possible. És un model que caracteritza Europa i que s’ha desenvolupat al llarg del segle XX amb les aportacions de socialdemòcrates, democratacristians i liberals. I és que, probablement, el seu tret fonamental és la capacitat per fer compatibles la competitivitat econòmica i la justícia social. Ara bé, l’Estat del Benestar no és un model estàtic. Més aviat al contrari, les pressions que suposen els canvis demogràfics i socials exigeixen una redefinició del model perquè aquest sigui sostenible. I la crisi econòmica no ha fet sinó agreujar aquesta necessitat. Fins aquí el consens és molt ampli, i en certa manera, aquest debat s’ha acabat convertit en un tòpic. El que sovint no es destaca amb prou rotunditat és una de les paradoxes més importants de l’Estat del Benestar: la paradoxa de la prosperitat. L’Estat del Benestar, en els seus orígens, va ser dissenyat per oferir un sistema de garanties socials i reduïr les velles desigualtats econòmiques. De manera que els serveis públics univerals es van convertir en la clau de volta d’un sistema que protegia les classes treballadores al llarg del seu cicle vital. Avui en dia, però, les classes mitjanes representen la majoria de la població. I aquestes classes mitjanes disfruten d’uns nivells de prosperitat econòmica que no són menyspreables. El Comissari Europeu Joaquín Almunia, en una conferència recent, assenyalava que 2/3 de la població gaudeix d’una renda disponible suficient com per pagar-se de la seva pròpia butxaca, si ho consideren convenient, una millora dels serveis als quals accedeixen. Les classes mitjanes demanen serveis públics no univerals, sinó serveis de qualitat i personalitzats. En canvi, aproximadament 1/3 de la població estaria per sota d’aquesta renda disponible suficient i patiria nivells de vulnerabilitat econòmica molt més importants. Les noves desigualtats econòmiques, per tant, no tenen res a veure amb les velles desigualtats econòmiques que van donar peu a l’Estat del Benestar. En altres paraules, els grups socio-demogràfics que estan subjectes avui a més risc i vulnerabilitat han canviat. Són ara els joves, per exemple, els qui pateixen amb més rigor les conseqüències de la crisi. I és que, en certa manera, les classes mitjanes i els treballdors “insiders” han acabat segrestant l’Estat del Benestar. Mentre que els nous grups de risc –joves i treballadors en el sector serveis i no tradicionals- sovint són exclosos a l’hora de definir les prioritats. A la vegada, la paradoxa de la prosperitat genera dilemes difícils de resoldre pels partits polítics. El perfil de les bases de suport tradicional als partits socialdemòcrates, per exemple, ha canviat significativament. Per no morir d’èxit, doncs, no s’hi val ser escleròtic i cal afrontar aquesta paradoxa.

Austeritat i el retorn de la política

2011-12-29T19:21:00.003+01:00

Article per la Revista Valors, Gener de 2012.

Des del mes de maig de l’any passat, quan el govern de Zapatero va haver de posar en pràctica mesures urgents per reduïr el dèficit, el lema que sentim repetit una i altra vegada és la necessitat d’austeritat. També el govern d’Artur Mas ha convertit l’austeritat en l’eix principal de la seva política. El conseller d’economia Andreu Mas-Colell, en una exaltada reacció va etzibar aquell famós “No tenim diners!” davant els periodistes. I és cert que els atacs especulatius i la crisis del deute sobirà compliquen moltíssim l’obra de govern. Fins al punt que la prioritat política ha passat a ser gairebé exclsuviament recuperar la confiança dels mercats. Ara bé, la gravetat de la situació vol dir que una única política és possible? O fins i tot, que la política ha perdut qualsevol tipus de marge de maniobra? No, no és així. Malgrat que el lema sigui l’austeritat, hi ha lloc per la política. I és que els governs s’han de guanyar no només la confiança dels mercats, sinó que també han de recuperar la confiança dels ciutadans -que ara per ara és també molt fràgil. És cert que les mesures d’austeritat són necessàries, però també s’han de tenir en compte els costos polítics de la situació actual. No n’hi ha prou amb etzibar un “No tenim diners!”, malgrat que sigui una afirmació plena de sentit. En primer lloc, la política ha de definir què és el que s’ha de retallar i què no. Allò que es pot tocar, i allò que continua sent imprescindible. És a dir, no s’hi val a plantejar les retallades com a necessitat universal, sinó que s’han de fer en funció de criteris d’eficiència i equitat en la despesa pública. Fent anàlisis cost-benefici en l’avaluació de les polítiques públiques que tinguin en compte, també, les conseqüències socials. Es pot fer molt camí encara per augmentar l’eficiència i l’equitat de la despesa, és cert. Però cal valentia, i sobretot, criteris i raons que hauran de tenir un caràcter tant econòmic com polític. I explicar a la ciutadania quins han estat els criteris utilitzats. En segon lloc, el mateix passa a l’hora de pensar les polítiques de reactivació econòmica, reformes del mercat laboral i incentius empresarials. Per posar en pràctica polítiques de creixement, quan a poc a poc el crèdit des del sector bancari torni a fluïr, caldran decisions valentes i amb criteri. Per exemple decidir prioritzar segons quins sectors econòmics o polítiques d’incentius a les empreses. El criteri no serà mai neutral, pot comportar perdedors i guanyadors, i per tant tindrà un caràcter eminentment polític. La política, doncs, entesa com l’elecció de criteris d’actuació, és i continuarà sent imprescindible. Uns criteris que han de ser explícits i creïbles per a la ciutadania. En altres paraules, la necessitat d’austeritat no pot ser utilitzada com a analgèsic de la política, perquè llavors sí que correríem el perill del populisme.

“Exit, Voice and Loyalty” de Hirschman, versió des de North Carolina

2011-11-23T05:32:00.007+01:00

Article del mes de desembre per la Revista Valors.

Poder canviar la perspectiva de la realitat és un exercici extraordinari. Permet no només entreveure una realitat nova, sobretot permet repensar la pròpia realitat. Aquesta tardor als Estats Units, primer a Nova York i després a la Universitat de Duke, m´ha permès fer aquest exercici. Un dels primers vespres a Nova York, passejant per Washington Square, ens trobem amb una concentració d’activistes d’Occupy Wall Street, entre ells forces estudiants de NYU que treuen el cap. Els qui escolten van repetint amb veu alta les paraules dels qui intervenen -imagino que perquè no tenen micròfon. Els participants critiquen el bipartidisme, la corrupció, els loobbys, i assenyalen directament el sistema capitalista. Els assistents repeteixen “no als diners, no al capitalisme!”. També participa en la concentració una noia amb un adhesiu del Partit Demòcrata, mentre ben a prop un vagabund, mig embriac, sembla emprenyat i se´n va. Més tard entrem al cinema per veure “Margin Call”, la pel.lícula que retrata el món de les finances de Wall Street, i després de la sessió tenim la fortuna que el director hi és per participar en un debat obert amb el públic. El debat és interessantíssim, sobretot quan el director explica sense embuts que ell és fill del món de les finances, que el seu pare era un inversor privat, i que ha volgut retratar les entranyes d’aquest món. “El que fa vostè és un retrat per exonerar els especuladors financers?”, pregunta algú, “bé, no ho sé, però el que tinc clar és que hem de tenir clares quines són les regles del joc, i que no podem renegar dels diners com a mesura de la realitat que tots acceptem”, respon el director. El mateix dia, amb molt poques hores de diferència, hem escoltat els dos extrems, el despreci i l’el.logi pels diners. “Exit” and “loyalty”, sgons Hirshman. Al cap d’una setmana arribo al campus de la Universitat de Duke. Al bell mig del campus hi ha una acampada d’estudiants. Hi ha força gent, 6 o 7 tendes, pancartes, consignes de solidaritat i gent que s’atura a discutir. La segona setmana algunes tendes han desaparegut, però sempre hi veig un parell o tres de nois comentant la jugada. La tercera setmana no hi ha cap tenda i una noia sola llegeix un llibre mentre fa guàrdia del campament. Avui, mentre escric aquestes línies, ja no hi queda ningú. Aquestes són, és clar, quatre impressions desordenades, però recordo la cruesa del director de la pel.lícula: acceptar les regles de joc. Recordo també la incomoditat que vaig sentir en la concentració d’anticapitalistes i la pobresa de les consignes que s’hi repetien –i el vagabund que se´n va. Però m’agrada l’actitud de la noia sola que fa guàrdia i llegeix un llibre, quan ja no hi ha més campament que el d’ella mateixa.

La política contra la llengua

2011-09-26T13:58:00.002+02:00

Article del mes d'octubre per la Revista Valors.

Els disbarats judicials han acabat amb la interlocutòria del TSJC sobre la necessitat d’adaptar el sistema d’ensenyament a Catalunya a la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. Convé recordar, però, que la desafortunada sentència del Tribunal Constitucional va ser resultat d’un recurs interposat pel Partit Popular. La sentència del Constitucional va ser conseqüència d’un procés polític. Dissortadament, la llarga ombra d’aquell recurs ha acabat per posar en dubte el model d’ensenyament a Catalunya. Un model que té com a caracterísitica fonamental tenir el català com a llengua vehicular. És important remarcar que aquest ha estat un model d’èxit a l’hora de fomentar la cohesió social a Catalunya durant més de trenta anys. El model d’immersió lingüística vertebra l’ensenyament a Catalunya amb dues conseqüències bàsiques. La primera, és que per contrarestar la posició de debilitat del català respecte el castellà, garanteix un mínim de competència lingüística de tots els estudiants en català. I això ho aconsegueix sense perjudici de les competències lingüístiques dels alumnes en castellà. De fet, segons les dades, els alumnes en les proves de castellà a Catalunya obtenen millors resultats que la mitjana a la resta d’Espanya. Seria bo que aquells qui qüestionen el model abans fessin un cop d’ull a aquestes dades. Però la segona conseqüència, encara més important, és que el model d’immersió lingüística garanteix el coneixement del català. Perquè no ens enganyem, el problema real a Catalunya no és només el coneixement del català sinó, sobretot, l’ús social del català. Ferran Sáez, que discuteix en un interessant capítol "la identitat com a valor” al darrer informe de l’Enquesta de Valors Europeus, assenyala que l’escletxa a tenir en compte a Catalunya és justament la diferència entre el coneixement del català i l’ús social del català. De manera que un model d’ensenyament que garanteixi el coneixement del català és condició necessària, però no suficient, per fomentar l’ús social del català. I el que ha demostrat el model d’immersió lingüística és que és possible fer compatible aquesta condició amb no crear cap tipus de greuge al coneixement del castellà. És doncs, un model d’èxit. Aleshores la pregunta esdevé, per què qüestionar aquest model que ha demostrat ser positiu i integrador durant tants anys? Per què determinats partits polítics no dubten en posar aquest tema damunt de la taula i generar conflictivitat social? Una conflictivitat social absolutament artificial, perquè el consens de la majoria d’actors socials a Catalunya, des de sindicats a empresaris, és recolzar el model d’ensenyament. La resposta és evident: és el resultat d’una estratègia deliberada del Partit Popular per crispar l’ambient polític a Catalunya. I per què crispar i tensionar la situació política? Ras i curt, per obtenir-ne rèdits electorals. William Riker, probablement el millor politòleg del s.XX, ja ho va advertir: els partits polítics poden obtenir rendiment electoral tensionant la situació política i polaritzant l’electorat. Així doncs, l’estratègia del Partit Popular no és només fruït de la ideologia, sinó que és una estratègia plenament conscient i deliberada. I malauradament, el PSOE va ser còmplice d’aquesta estratègia al rentar-se les mans de la sentència del Constitucional.

Crisis econòmica i conflictivitat social

2011-08-27T17:03:00.006+02:00

Columna per la Revista Valors, número de setembre de 2011.

Els disturbis d’aquest estiu a Anglaterra -a Londres i altres grans ciutats- posen de manifest el delicat equilibri econòmic i social en el que es troben molts barris de les grans ciutats europees. La societat anglesa és una societat altament estratificada, amb fortes desigualtats econòmiques i on les diferències socials en funció de la renda i la classe social són evidents. De fet, és un dels països de la OCDE amb més desigualtat econòmica. Malgrat això, aquest no és un fenomen nou i els alts nivells de desigualtat han estat presents a Anglaterra tant en èpoques de crisis com en temps de creixement econòmic. La vella Anglaterra ha estat sempre una societat desigual i jeràrquica. De manera que és difícil afirmar que les desigualts econòmiques són per si soles la causa dels disturbis. Aquesta seria una explicació massa simple. A més, els aldarulls a Londres no van tenir lloc als barris més degradats sinó als barris de les famílies de classe mitja-baixa. Com ho podem explicar? Una característica rellevant de la societat anglesa és la deixadesa generalitzada de l’espai públic. He viscut dos anys dos anys a Londres i una de les coses que més sorprenen és l’absoluta falta de preocupació per la qualitat de l’espai públic –tant de la xarxa urbana de places i carrers, el transport públic i altres infrastructures de serveis socials. En altres paraules, hi ha centenars de places i carrers, hospitals o xarxes de metro que no s’han tocat des de fa anys. L’espai públic en els nuclis urbans és el centre de la vida social, i per tant afecta directament la qualitat de vida dels ciutadans. Però no només això, l’espai públic és també un reflex del grau de cohesió social d’una societat. És el punt de trobada amb aquelles persones similars a tu, però també és el punt d’intersecció amb aquells qui poden ser molt diferents de tu. Una segona característica de la societat anglesa és la baixa qualitat dels serveis públics més elementals; és a dir educació, sanitat i altres serveis bàsics. La qualitat mitjana d’un hospital públic català està molt per sobre de la d’un hospital públic anglès. El mateix passa amb l’educació pública. Finalment, ha estat la classe mitja i mitja-baixa la que més ha patit un descens de les seves perspectives econòmiques a mig termini a Anglaterra. Els nivells d’endeutament, hipotèques i pèrdua de llocs de treball ofeguen bàsicament a les classes mitjanes i baixes. En resum, nivells elevats de desigualtat econòmica acompanyats d’un espai públic abandonat, uns serveis públics de baixa qualitat i la disminució de les expectatives econòmiques són els factors que probablement hi ha darrere els disturbis d’aquest estiu passat. I aquests factors són els que explicarien que no siguin els més desafavorits els qui protesten violentament, sinó alguns joves de la classe mitja-baixa. Uns disturbis que van ser de caire violent i individualista, de persones que no troben el seu lloc en un espai públic degradat.

Airejar els partits

2011-07-04T11:31:00.004+02:00

Columna per la Revista Valors, Juliol 2011.
Els partits polítics són organitzacions imprescindibles pel bon funcionament de la democràcia. Tot i això, molts partits funcionen encara amb estructures més pròpies del XIX que no pas del s.XXI –com velles màquines encallades en el temps. La gran majoria de partits estan organitzats de manera excessivament jeràrquica i, sobretot, poc permeable a la ciutadania. Seria desitjable que els vincles entre partits i ciutadans fossin més directes i immediats. En canvi, la realitat és tossuda: ciutadans i polítics semblen seguir camins independents. El problema, però, és que els partits polítics deixen de tenir sentit si no donen resposta, vehiculen i lideren les demandes de la ciutadania. I per altra part, la ciutadania només delegarà la presa de decisions i la representació política si confia en els partits. Aquest delicat equilibri democràtic sembla haver-se esberlat. El moviment dels “indignats”, molt simplificador i terriblement ingenu en molts aspectes en això posa el dit a la llaga de la democràcia representativa: és urgent airejar els partits polítics. Bona part de les velles distincions entre “simpatitzants” i “militants” han deixat de tenir el sentit d’abans. Aquestes categories s’han tornat avui molt més canviants. Estats Units és un bon contra-exemple. Tant el Partit Demòcrata com el Partit Republicà es comporten avui com organitzacions dinàmiques que creen constament xarxes de simpatitzants i van a buscar nous votants a cada elecció. La creació de “networks” d’activistes polítics és una prioritat pels partits. Saben que constament guanyen i perden suports, amb nous “inputs” i “outputs” cap a la societat, perquè són estructures dinàmiques que evolucionen al mateix ritme que la societat. Si no ho fan i es queden encallats l’altre partit els robarà la partida. Saben que difícilment poden comptar amb un “mailing list” permanent dels militants de sempre. El mateix passa a Anglaterra on el Partit Laborista sap que no pot basar-se en el recolzament dels militants tradicionals -els sindicats, de fet, han deixat de ser la base del laborisme anglès. Els partits moderns saben que les bases del seu suport són canviants, que avui poden comptar amb un vot però que se l’hauran de tornar a guanyar a les properes eleccions. I això només és possible si els partits són permeables i dinàmics; o en altres paraules, si s’entrecreuen constantment el seu camí amb la ciutadania. La part positiva és que fomentar aquest entrecreuament de camins és útil per garantir l’equilibri i la confiança mútua entre ciutadania i partits.

Plataforma per Catalunya arriba a Mataró

2011-06-02T15:52:00.009+02:00

Entrevista per la Revista Capgròs:

- T'ha sorprès l'entrada de PxC a l'Ajuntament de Mataró? Sembla que ha agafat tothom a contrapeu...

Malauradament no és un fet sorprenent l’entrada de PxC a l’Ajuntament. Els resultats a Mataró a les eleccions autonòmiques del novembre ja indicaven la més que probable entrada de PxC a l’Ajuntament. Ha agafat a contrapeu els partits polítics, però hi havia senyals anteriors que ho anunciaven. El que és sorprenent és que alguns partits, després de les autonòmiques, van fer com si el risc de la PxC no anés amb ells.

- Quins motius creus que han dut més de 4.000 mataronins a votar aquest partit?

Plataforma per Catalunya és un partit que explota electoralment la por i la inseguretat davant la immigració mitjançant la demagògia i les mentides. Cal tenir en compte els factors estructurals que possibiliten l’ascens de PxC: un context de greu crisis econòmica, taxes d’atur elevades, falta de lideratge dels partits polítics i desafecció envers la política de la ciutadania. En aquestes condicions el discurs polític de PxC és extremadament simplista però terriblement efectiu: la culpa és dels que vénen de efora. PxC ha fet una campanya “underground” absolutament demagògica centrada en activar un vot que és més emocional que no pas ideològic. És per això que és fonamental no culpabilitzar els votants de PxC sinó en tot cas l’estratègia electoralista i demagògica dels seus representants.

- Consideres que la gestió del fet migratori feta pels partits de govern ha estat massa evasiva i això ha motivat el creixement d'un partit com aquest?

Els partits polítics han de parlar amb rigor i responsabilitat sobre immigració. Mataró ha estat històricament una ciutat receptora d’immigració. La immigració és un fenomen altament positiu i beneficiós per Mataró, ho ha estat sempre, però també suposa reptes innegables. Reptes sobretot pel que fa a la cohesió social i el relligar urbanísticament tots els barris de la ciutat. Aquests reptes no es poden obviar. Mataró va créixer desordenadament els anys 60´s i 70´s amb la onada immigratòria de llavors, ara en canvi toca créixer ordenadament amb cohesió social i cohesió urbana. Aquest és avui un dels principals reptes que els partits polítics han d’afrontar. Amb una bona gestió política i social la immigració ens ajudarà a sortir de la crisis actual, però cal tenir presents aquests reptes. Els partits polítics no han d’evitar el debat sobre immigració; però aquest debat s’ha de fer amb responsabilitat, arguments i contraposició de propostes.

- Més enllà de Rocafonda i Cerdanyola, també han tret bons resultats a barris amb molt poca immigració com la Llàntia. Per què?

Els resultats assenyalen que PxC guanya vots de dos tipus de fonts: votants tradicionals d’altres partits que s’han decantat ara per PxC i votants que provenen de l’abstenció. Per un costat hi ha ciutadans que viuen molt directament el fenomen migratori en aquells barris on es concentra la immigració. És en part un xoc d’onades migratòries: en un context de crisis econòmica hi ha ciutadans que perceben amenaçat el seu estatus econòmic . I l’estratègia de PxC és treure profit electoral d’aquestes inseguretats tot creant un culpable: la immigració. Les dades indiquen que a Mataró, i a Catalunya, PxC ha guanyat un gran número de vots en aquelles àrees on l’atur ha augmentat significativament. A més, hi ha estudis fets en altres països que assenyalen que el xoc d’onades migratòries és terreny abonat pel creixement del populisme. I per un altre costat, PxC també guanya vots entre ciutadans que en altres eleccions s’havien abstingut i ara expressen el seu descontentament amb un vot que té més un component d’insatisfacció i de protesta genèrica.

- Fins a quin punt l'entrada PxC a Mataró està relacionat amb l'augment de vots del partit xenòfob a tot Catalunya, o és una qüestió més específica de la nostra ciutat?

No és ni molt menys un problema específic de Mataró. Això ens ho hem de treure del cap perquè és totalment fals. No ens hem d’avergonyir de Mataró sinó tot el contrari. L’ascens de l’extrema dreta populista i xenòfoba és un fenomen que, lamentablement, es dóna a tot Europa. No estem sols en això. Ho vam veure recentment a les eleccions a Finlàndia, passa el mateix amb el FN a França, el BNP al Regne Unit, a Holanda, a Itàlia etc. La crisis econòmica colpeja molts països europeus i hem vist que els factors estruturals que fan possible l’emergència de l’extrema dreta es reprodueixen arreu.

- Quin paper creus que haurien de jugar la resta de partits ara que Plataforma està al consistori? Deixar-los de banda o tenir-los en compte?

Els partits no han de tenir por a debatre seriosament qualsevol proposta política. L’únic límit ha de ser entre els partits demòcrates, tots menys PxC, i els partits xenòfobs. És crucial deixar en evidència la demagògica i les mentides de PxC fent servir el pes de la raó, els arguments i el debat polític seriós. I des de la ciutadania podem i hem d’exigir rigor i responsabilitat als partits polítics. Els partits polítics no es poden permetre el luxe del “bonisme” i fer com si aquest problema no existís però tampoc la irresponsabilitat de caure en l’electoralisme tot flirtejant amb el populisme. I per altra part els ciutadans també hem de ser responsables; no n’hi ha prou amb gestos estètics d’indignació sinó que cal treballar per la cohesió de Mataró. Increpant o culplabilitzant els votants de PxC no aconseguirem res.

La crisis econòmica i les debilitats europees

2011-05-08T17:39:00.008+02:00

Columna per la Revista Valors, maig de 2011

Avui fa exactament 66 anys, el 8 de maig de 1945, l’excèrcit alemany va rendir-se i Occident va poder celebrar la victòria davant el nazisme. Aquell dia va ser anomenat “V-E day” en honor a la victòria dels aliats: “Victory in Europe”. Avui les generacions europees posteriors som ciutadans de la Unió Europea, compartim institucions de govern, compartim una moneda en comú i podem treballar i moure´ns amb llibertat dins la Unió gràcies als acords de Schengen. Tot i això, la crisis econòmica actual està posant de manifest amb molta cruesa les debilitats de la Unió. La crisis ha posat damunt la taula no només la necessitat d’un govern econòmic europeu. Les conseqüències de la crisis econòmica van molt més enllà i apunten directament a un dèficit de confiança en el projecte polític europeu. Un dèficit de confiança no només per part de la ciutadania sinó també per part dels líders polítics. El socialdemòcrata Helmut Schmidt -que va ser canceller alemany als anys 70s i successor de Willy Brandt- ha escrit recentment unes reflexions a “Zeit Wissen” que han despertat molta atenció a Alemanya. Helmut Schmidt és encara avui una figura molt respectada a Alemanya, tot i que quan va exercir com a canceller va haver d’adoptar mesures fortament impopulars com la instal.lació de míssils de defensa nuclear contra la RDA. En qualsevol cas, Helmut Schmidt és ara severament crític amb la política de la cancellera Angela Merkel i argumenta que “no hi ha raó per l’orgull, sinó més aviat per la preocupació”. L’ex-canceller alemany assenyala que la majoria dels governs dels Estats membres no semblen adonar-se del perill de la temptació nacional-populista creixent a Europa. Les opinions de Helmut Schmidt contrasten amb les mesures de Sarkozy i Berlusconi, que fa poques setmanes van acordar a Roma una estratègia comú per limitar els acords de Schengen. Sarkozy i Berlusconi ratllen la demagògia populista i no dubten a l’hora d’explotar electoralment temes delicats com l’acollida de refugiats. Amenaçats electoralment per l’extrema dreta i adoptant estratègies que responen a interessos a curt termini, els líders europeus semblen oblidar que el projecte europeu respon a una estratègia d’estabilitat política i creixement econòmic a llarg termini. No és casualitat, doncs, que els vells líders europeus com Helmut Schmidt s’afanyin a recordar que la Unió Europea necessita lideratges polítics que no siguin miops i electoralistes.

Dictat econòmic, solucions polítiques

2011-03-31T19:08:00.004+02:00

Columna per la Revista Valors, abril de 2011.

A finals de març els líders europeus es van reunir a Brusel.les per acordar les mesures per fer front a la crisis econòmica. Amb la presidenta alemanya Angela Merkel portant la batuta, l’anomenat “dictat econòmic” consisteix en retallades significatives de la despesa pública. Donat l’elevat grau d’endeutament de les administracions públiques, ordenar i racionalitzar les finances públiques és avui un objectiu prioritari. Merkel s’ha convertit en la nova dama de ferro de les finances europees. Ara bé, malgrat la necessitat de frenar l’endeutament públic, és important tenir present el perquè hem arribat fins aquí i evitar caure en els mateixos errors. En altres paraules, vivim en un moment de gran incertesa però no per això l’arbre ens ha d’impedir veure el bosc. Ara mateix és necessari seguir el dictat econòmic de Brusel.les però també tenir present les conseqüències polítiques. El dictat recomana una única recepta a seguir, la de l’austeritat i contenció de la despesa, però seria un error pensar que a mig termini només aquesta política és possible. Malgrat el moment d’urgència actual, diferents camins a mig i a llarg termini són possibles. Més encara, l’èxit o fracàs de les reformes que es posin en pràctica a partir d’ara determinaran el futur de les nostres economies. I aquestes reformes seran el resultat, fonamentalment, de decisions polítiques. Perquè no és cert que la ciència econòmica determini inexorablement un únic camí a seguir. Serà la política la que determinarà les solucions o la persistència dels problemes actuals. Les decisions polítiques que s’han de prendre bàsicament fan referència a dos tipus de reformes. En primer lloc, sobre quin és el model productiu que es vol potenciar i quines són les bases del mercat de treball per fer-ho possible. Fins ara el model productiu s’ha basat en un mercat de treball dualitzat i poc qualificat, amb sectors de poc valor afegit i salaris baixos. I la crisis actual ha colpejat amb especial duresa aquest tipus de model productiu. En segon lloc, cal repensar quines són les prioritats de les polítiques socials i com fomentar la cohesió social. Aquestes són el tipus de reformes que definiran el futur econòmic a mig termini. I per tant és aquí on hi ha espai perquè les decisions polítiques siguin determinants i els ciutadans no disminueixin la seva confiança. Si per contra els electors tenen la percepció que hi ha una recepta única aleshores la pròpia política deixarà de tenir sentit. Per tant és responsabilitat dels líders polítics proposar i definir les polítiques per encarar el futur.

El temps i la informació

2011-03-05T21:21:00.002+01:00

Article per la Revista Valors, març de 2011.

Què n’ha quedat del fenomen WikiLeaks? Pràcticament no res. Després d’ocupar portades als diaris durant setmanes va caure ràpidament en l’oblit. El que alguns periodistes van anunciar com revelacions de primer ordre i va ser celebrat com un pas cap a la democratització de la informació després ha acabat sent més un bluf que no altra cosa. Prestigiosos diaris van publicar durant setmanes titulars que en gran part no eren més que obvietats conegudes, esperables o curiositats més aviat pròpies de la premsa sensacionalista –amb algunes excepcions, és clar. El fenomen WikiLeaks posa de manifest un problema més general; la fascinació per la quantitat d’informació. La concepció-twitter de la informació: resumir l’ara i aquí en quatre paraules. I és que cada vegada més la informació ens arriba de forma accelerada i fragmentada. Les notícies que una setmana ocupen titulars, tertúlies radiofòniques i debats televisius la setmana següent desapareixen dels mitjans. Són notícia les declaracions i reaccions del dia a dia, però és cada vegada més difícil trobar informació amb perspectiva, que depassi el dia a dia amb una mirada a mig termini. Una mirada que informi dels orígens i les conseqüències de l’actualitat. És cert, però, que mirades amb diferents tempos de l’actualitat sempre han conviscut. Els periodistes de firma clàssica conviuen amb l’acceleració generalitzada del temps als mitjans. Cada matí un pot escoltar la mateixa veu a la radio i el mateix matí rebre 50 twitters differents. I a Internet les xarxes socials reprodueixen tant informació immediata (el facebook o el twitter) com altres suports més lents i reflexius (els blogs personals). De fet seria una ingenuïtat esperar el contrari, que els continguts periodístics capaços d’anar més enllà de l’ara i aquí siguin majoritaris. Els mitjans majoritaris han de complir una funció informativa immediata i no tots han de ser com el The New Yorker. Però la fascinació actual per la quantitat d’informació, la concepció-twitter, seguirà convivint amb altres suports més reflexius i minoritaris. I és bo que tots dos temps co-existeixin i que les mirades de la realitat siguin múltiples. Per tant, democratitzar la quantitat d’informació no és una condició suficient. El twitter seguirà convivint amb reflexions més pausades i qualitatives als blogs a i a la premsa escrita. I és que a Internet primer es van imposar els blogs i després van arribar el facebook i el twitter, veurem com s’ajusten els temps i les mirades a la societat de la informació.

Tahrir i el dilema d’Occident

2011-02-05T21:58:00.006+01:00

Columna per la Revista Valors, Març de 2010

La revolució pro-democràtica ha esclatat a Egipte. Les protestes a la plaça Tahrir han concentrat a centenars de milers de persones que han reclamat la fi del règim de Mubarak. Mentrestant els líders d’Occident han jugat el paper de la trista figura i han preferit “to wait and see”. El paper de la Unió Europea ha estat, una vegada més, abslutament insignificant. La representant de política exterior de la Unió, Catherine Ashton, ha mantingut un perfil extremadament baix i s’ha limitat a pronunciar vaguetats. No és sorprenent però sí exasperant veure com la quantitat de retòrica, recursos i think tanks dedicats a la promoció democràtica serveixen per a poc o res. Tot això quan la disjuntiva real que han d’afrontar els governs d’Occident, i la Unió Europea en particular, és si segueixen emmascarant un suport implícit a règims corruptes com els de Mubarak o bé fan explícit el seu suport als manifestants que reivindiquenl la fi del règim. La política preferida per Occident fins a dia d’avui ha estat la de recolzar per vies més o menys indirectes règims corruptes com els d’Egipte, Aràbia Saudí o Jordània en nom de l’estabilitat a l’Orient Mitjà. La seguretat d’Israel i els acords de pau firmats a Camp David amb Mubarak constituïen el benefici i la tolerància a règims dinàstics i corruptes el preu a pagar. L’alternativa és acceptar la incertesa que poden comportar unes eleccions democràtiques i, sobretot, assumir que els moviments islamistes poden aconseguir a Egipte i altres països àrabs un poder polític molt rellevant o fins i tot majoritari. Aquest és el dilema real. Ara bé, és en moments crucials quan cal assumir les responsabilitats polítiques. I els temps polítics han canviat i el dilema s’ha de resoldre de forma diferent a com s’ha fet fins ara. Els manifestants a Tahrir són molt més heterogenis del que assenyalen els qui utilitzen el fantasme de l’islamisme per mantenir el suport a Mubarak. Són en bona mesura les classes mitges, urbanes i sobretot joves els qui han sortit al carrer. Les cròniques de Robert Fisk on descriu la pluralitat dels manifestants són molt reveladores. A més, no és cert que els “Germans Musulmans”, el moviment islamista, sigui el principal instigador de les protestes. De fet, Shadi Hamid explica la curiosa co-existència entre els règims àrabs i els moviments islamistes (“Journal of Democracy”, 2011). Tahrir en àrab vol dir “alliberament”, i ja és hora que des d’Occident deixem de mirar-nos amb desconfiança paternal aquells qui volen alliberar-se dels qui durant masssa temps han estat considerats com a mals menors.

El món no se'n surt?

2011-01-03T12:26:00.006+01:00

Columna per la Revista Valors, gener de 2011.

Aquest és el títol del darrer llibre de l’historiador Tony Judt, un llibret interessantíssim, un veritable testament ideològic que Judt va deixar escrit poc abans de morir, on fa un repàs de les dificultats de la socialdemocràcia per construïr una alternativa ideològica al liberalisme. I a la vegada elabora una crítica al sistema econòmic anglosaxó, que caracteritza com un sistema amb fortes desigualtats i poca cohesió social. Tony Judt és un historiador de les idees que explica amb luxe de detalls perquè el liberalisme i el conservadorisme han acabat guanyant la batalla ideològica. El mateix Paul Krugman, premi Nobel d’economia, es queixava també amargament que malgrat la crisis econòmica els qui prenen decisions econòmiques a Gran Bretanya i Estats Units continuen sent liberal conservadors. Així doncs, per què la socialdemocràcia és incapaç de definir una alternativa coherent al liberalisme Per què l’esquerra està reculant a gairebé tots els països europeus? Té raó Tony Judt quan conclou que hi ha aspectes fonamentals del nostre sistema econòmic i social que no funcionen? Tony Judt subratlla que la ideologia segons la qual “la millor manera de defensar el liberalisme i una societat oberta és allunyar l’estat de la vida econòmica” s’ha acabat imposant arreu. I fins i tot es demana, i aquesta és una qüestió clau en el moment de crisis actual, si “és millor tirar endavant amb la destrucció creativa del capitalisme i esperar que es presentin feines més bones?”. El llibre de Tony Judt és molt lúcid en diferents punts, però des del meu punt de vista s’equivoca en un aspecte crucial. Qui “no se´n surt” no és el món de forma sistèmica sinó que és la pròpia socialdemocràcia la que ha estat incapaç de redefinir-se i construïr una alternativa ideològica. Les culpes, mancances i vicis propis no són pas pocs. Amartya Sen, en canvi, és una veu que també des del social liberalisme adopta una actitud més ponderada. Sen es situa en un terme mig entre aquells qui defensen un canvi radical de model i els qui continuen creient en els mercats. Amartya Sen, com Tony Judt, argumenta que una economia només pot funcionar sobre la base de la confiança entre les diferents parts. I en això l’estat i el sector públic hi tenen molt a dir, només faltaria. Però hi ha un model que combina eficiència i equitat que funciona: el model social europeu dels països escandinaus. I allò important és que el model d’una economia social de mercat persisteix i, en canvi, qui perd les eleccions són avui els partits socialdemòcrates.

WikiLeaks o el poder de la informació

2010-12-06T22:59:00.002+01:00

Columna per la Revista Valors, desembre 2010.

Aquest passat mes de novembre les filtracions de WikiLeaks als mitjans de comunicació han estat portada freqüent als diaris. Les filtracions i el que ha arribat al gran públic ha estat pactat entre un grup de diaris molt selectes –entre d’altres El Pais, The Guardian o el New York Times. I malgrat l’impacte mediàtic, la gran majoria de converses i informes que fins ara s’han difós no passen del nivell de xafarderia política entre diplomàtics i dirigents polítics – excepte algunes excepcions. En tot cas, la qüestió fonamental és fins a quin punt les informacions publicades posen en perill la seguretat internacional o, al contrari, contribueixen a la transparència i a la capacitat dels ciutadans de controlar les decisions dels líders polítics. WikiLeaks és una organització d’activistes que té com a objectiu “fer arribar al màxim nombre de persones el màxim d’informació possible”. És un objectiu perfectament legítim, fins i tot oblidant-nos del caràcter excèntric del seu lider. WikiLeaks no posa l’èmfasis en la veracitat i selecció de les informacions sinó tan sols en maximitzar-ne la quantitat. De manera que les informacions continuen arribant al gran públic d’acord amb el criteri dels periodistes i opinadors que en subratllen determinats continguts. Ara bé, la informació és poder i pot enriquir el debat públic sobre els afers internacionals. Els darrers anys hem vist com els governs poden manipular informacions i motivar el seu comportament en base a premises falses –les suposades armes de destrucció massiva en són un exemple. De manera que un augment de la informació pot incrementar el control democràtic de la ciutadania. Per altra part, les relacions de poder i l’equilibri polític internacional respon a un equilibri de forces no sempre explícit. I les informacions publicades podrien arribar a capgirar aquest equilibri. Per exemple, hi ha qui assegura que la probabilitat d’un atac d’Israel a Iran ha augmentat donat que s’ha fet públic que líders del món àrab ho veurien amb bons ulls. De fet, com que les informacions fan explícita la visió nordamericana aleshores l’equilibri polític podria paradoxalment evolucionar al seu favor. En qualsevol cas, alerta amb pecar d’ingenuïtat, perquè més informació no sempre garanteix millors resultats. Si l'objectiu d'un govern és la seguretat pública pot haver-hi casos en els que límits a la informació disponible siguin necessaris. De la mateixa manera que els estats deleguen part de la seva política de seguretat a la OTAN, que actua coordinant polítiques sense el control directe de la ciutadania, és desitjable que els governs mantinguin informació privada i de qualitat sobre les seves actuacions.

Hi ha un únic camí a seguir?

2010-11-04T20:12:00.003+01:00

Columna per la Revista Valors, novembre 2010.

El passat 20 d’octubre el govern de coalició entre conservadors i liberals que lideren David Cameron i Nick Clegg va anunciar la retallada de la despesa pública més important a Gran Bretanya des de la Segona Guerra Mundial. L’equivalent al ministre d’economia, el canceller Osborne, va defensar la mesura argumentant que és l´única manera de “fer un pas enrere davant l’abisme al qual el país es dirigeix”. La mesura de reducció de la despesa té com a objectiu prioritari reduir el dèficit públic de l’11% actual fins al 3% que exigeix Brusel.les. El gruix de les retallades és molt significatiu i tindrà unes conseqüències socials evidents, suposa una reducció d’uns 20.000 milions annuals en polítiques socials i la destrucció de quasi mig milió de treballadors al sector públic. Davant la magnitud d’aquestes mesures cal preguntar-se si realment aquest és l’únic camí possible. El govern Cameron-Clegg no té alternativa davant l’abisme? I sobretot, es tracta d’un camí inevitable dictat per “l’economia” o , al contrari, es tracta de mesures amb un fons més polític que no pas econòmic? El cert és que el canceller Osborne ens vol fer passar gat per llebre i anuncia a l’opinió pública les mesures com a purament econòmiques quan en realitat són el resultat d’una decisió política. I així intenta protegir-se les espatlles quan en cas que l’economia no reactivi com el govern de coalició espera aleshores hagi de repetir davant l’electorat que no va ser una decisió política, sinó una decisió inevitable fruït d’una greu situació econòmica. L’economia no és una ciència exacta que subordina i limita les decisions polítiques fins a tal punt que la política es torna irrellevant. Aquest determinisme no és tal, això és el que alguns arrogants han volgut fer creure i altres ingenus han acceptat sense saber donar-hi resposta. Un dels ingredients clau de l’economia és la incertesa. I el cert és que actualment hi ha molta incertesa sobre si les mesures aprovades, amb els tipus d’interès sent ja molt baixos a Gran Bretanya, seran útils per reactivar l’economia, faran disminuir l’atur i per tant el sector privat serà capaç d’absorbir els treballadors desplaçats del sector públic. De fet aquest és un debat entre economistes que com recorda Paul Krugman es remunta a l’experiència històrica dels anys 1930’s . De manera que el canceller no ens fagi passar gat per llebre i que reconegui sense embuts que està fent una clara aposta política -per la qual haurà de ser premiat o castigat a les properes eleccions.

La indiscreció de Sarkozy

2010-09-29T16:56:00.008+02:00

Columna per la revista Valors, octubre 2010.

Les expulsions de gitanos romanesos i búlgars a França aquest estiu passat són uns fets reprovables i preocupants. Afortunadament, la Unió Europea va decidir obrir un expedient d’infracció davant uns fets que vulneren tant la directiva sobre la lliure circulació de persones com la Carta de Drets Fonamentals. Els gitanos romanesos, com qualsevol de nosaltres, són ciutadans comunitaris que tenen dret a la mobilitat dins de la Unió. Per tant el que és realment preocupant és l’aplicació discriminatòria que s’ha fet de la directiva cap a un determinat grup ètnic. Com és habitual, els fets van despertar un munt de polèmica i declaracions mediàtiques de curta volada. Ara bé, el que cal és fer una lectura rigurosa de les possibles motivacions de Sarkozy a l’hora de prendre aquesta iniciativa i dels seus efectes. En primer lloc cal dir que la mesura és fruït d’un càlcul electoralista. En un moment de fragilitat davant l’opinió pública Sarokozy ha decidit frenar el pas de l’extrema dreta de Le Pen i mobilitzar les classes populars sensibles al fenomen de la immigració. És una estratègia electoralista destinada a mobilitzar votants que tristament ens és familiar. El politòleg José María Maravall ha descrit aquest tipus d’estratègies com les que generen crispació política. I són utilitzades per mobilitzar votants propis o bé abstenir els votants de partits rivals en temes que són extremadanet sensibles. Per exemple la dreta espanyola s’ha fet un fart d’utilitzar la qüestió territorial, entonant allò de “España se rompe”, per mobilitzar i atreure votants. Tot i ser una estratègia matussera pot ser terriblemenbt eficaç i fins i tot molt rendible políticament en determinats moments. Tot i això, en aquest cas la mesura de Sarkozy no només és populista i crispadora sinó també clarament imprudent. Imprudent almenys per tres raons. Primer, perquè amb la crisi econòmica i l’augment de l’atur vivim un període fràgil on la xenofòbia de connotacions racistes pot emergir amb facilitat. El sociòleg Manuel Castells alertava recentment del creixement de la xenofòbia a Europa. En segon lloc, perquè mesures com les de Sarkozy enlloc de promoure els valors republicans associats a la responsabilitat individual i la virtut cívica donen peu a una visió monolítica de l’Estat únicament com a proveïdor de seguretat. I en tercer lloc, perquè posen en perill la Carta de Drets Fonamentals i el valor mateix de la diversitat –valor central de la Unió Europea com a projecte polític compartit en un context de diversitat creixent.

Qui desperta les curiositats?

2010-08-19T13:44:00.004+02:00

Columna per la Revista Valors.

Molts sociòlegs han parlat de la falta de referents en la societat actual. No és cap secret que la funció que fa uns anys exercien la família, l’escola o fins i tot l’església a l’hora d’estructurar models de comportament i aprenentatge de normes socials ha canviat radicalment. Ara són els mitjans de comunicació, internet o personatges públics com esportistes i estrelles televisives els qui han agafat el relleu i influeixen en bona mesura els comportaments. Tot i això, no és cert que necessàriament aquesta fragmentació i canvi de models sigui negatiu. Perquè l’accés a la informació i la cultura s’ha democratitzat. De fet, alguns dels referents avui en dia no són gens líquids sinó més aviat el contrari; són terriblement forts, homogenis i estandaritzadors. Les modes musicals, esportives o purament d’actitud s’escampen ràpidament a través de la televisió o internet i són imitades fidelment per una quantitat immensa de persones. Un dels videos més vistos a YouTube aquest estiu ha tingut més de 65 milions de descàrregues a internet. Aquests són els referents d’avui en dia; referents que es difonen a alta velocitat i són copiats i repetits fins a l’infinit. Són models “forts” perquè incentiven corrents imitatius, però també són buits i al no tenir cos són fàcilment destruïts. Potser Josep Guardiola com a model al món futbolístic sigui una de les poques excepcions que confirma la regla. Molts dels referents actuals activen amb molta força la imitació però no incentiven la creativitat individual. Google, una meravella del món modern utilitzada diàriament per milions de persones, és un bon exemple d’aquesta reflexió. La pregunta clau és qui o el què et fa fer el click perquè busquis a Google una determinada curiositat. Ja no és l’escola ni la família i molt menys l’església. Les cerques al google es difonen exponencialment; aquest estiu és Lady Gaga qui lidera les consultes però l’estiu que ve en serà un altre que ara desconeixem. Així, quins són els models capaços d’activar la creativitat individual a diferència d’un comportament purament imitatiu? En altres paraules, quins són els models o referents socials que afecten positivament el sentit crític de l’individu? Paradoxalment, és cert que en alguns sectors la creativitat artística i empresarial és molt forta, però no en molts altres àmbits socials. Perquè així com fa uns anys Umberto Eco va distingir els apocalíptics dels integrats, avui la bretxa creixent és entre els “imitadors” i els “creatius”.

Berkeley, 50 anys després

2010-06-25T03:28:00.002+02:00

L’escriptor Manuel Vázquez Montalbán explicava sovint una anècdota divertida de la seva visita al campus de la Universitat de Berkeley els anys 60s. Durant la seva estada a Califòrnia un bon dia, mig de casualitat, va aguantar la porta i va cedir el pas a una noia. Però la noia en qüestió va resultar ser una activista feminista i al veure que Vázque Montalbán li cedia al pas el va insultar i li va deixar anar un “ fuck you man!”. Per a Vázquez Montalbán la contradicció de ser acusat de reaccionari devia ser immensa. Ara mateix sóc al campus de Berkeley, uns 50 anys després, i l’altre dia em va passar la mateixa anècdota però exactament a l’inrevés . Quan entrava en una sala de seminaris una noia alemanya em va cedir el pas, va somriure, i va dir “endavant, que jo sóc una dona alliberada” –els temps han canviat. La Universitat de Berkeley a mitjans dels anys 60s va ser l’hepicentre de l’anomemant “Free Speech Movement”. Les protestes estudiantils, en el context de la guerra del Vietnam, reclamaven autonomia universitària i llibertat per organitzar activitats polítiques. De fet aquells anys Berkeley i San Francisco es can convertir en la capital de la contracultura, que havien iniciat alguns anys abans els escriptors de la “Beat Generation” (com Kerouac o Allen Ginsberg) i més tard continuaria amb el moviment hippie i els concerts del “San Francisco Sound”. D’aquells temps data el fabulós poema “America” d’Allen Ginsberg, amb versos hilarants i llibertaris que reclamaven retòricament “America Sacco and Vanzetti must not die”. I una part de la contracultura va viatjar més tard cap a Europa, cosa que alguns antiamericans sovint semblen oblidar. I avui passejant pel preciós campus de Berkeley em pregunto; què n’ha quedat de la revolució contracultural? El campus encara conserva un cert activisme polític, almenys comparat amb altres universitats nordamericanes, però és obvi que moltes coses han canviat. D’aquell moviment hem rebut un barreja de valors contradictoris, tot i que alguns d’ells destacables, com ara la creativitat individual, la militància política i social, un cert individualisme àcrata o fins i tot un apreci pels espais públics. Però també altres valors dubtosos com el tot s’hi val, la falta de jerarquies, l’absència de compromís o una nul.la cultura de l’esforç. Personalment, de tot allò em quedo amb l’actitud creativa i llibertària del “Free Speech Movement” i amb poetes com Allen Ginsberg.

Polítics entre ombres financeres

2010-05-29T20:07:00.002+02:00

Columna per la Revista Valors

Ara que la crisis econòmica obliga als polítics a prendre mesures precipitades és quan la imatge d’uns polítics febles que ballen al toc dels mercats financers es fa més evident. Sembla com si els polítics no tinguessin capacitat de maniobra i estiguessin subjectes al dictat de les finances internacionals. El cas de Grècia sembla ser l’exemple d’un país en bancarrota amb una classe política paralitzada incapaç d’ordenar el país. Tot i això, aquesta és la dimensió real de la situació política actual? Els polítics han perdut realment la capacitat per liderar la política econòmica? Abans de respondre aquestes preguntes cal fer un parell d’apunts; en primer lloc subratllar que la crisis actual és especialment perversa i castiga amb força no només els qui no van fer els deures en el seu moment sinó també els qui no tenen cap responsabilitat del que passa -per exemple els pensionistes o treballadors en sectors de poc valor afegit. I també un segon apunt, la crisis econòmica es va originar fa dos anys com a conseqüència de l’especulació exorbitant al sector financer. Dit això, no és veritat que els polítics hagin perdut íntegrament la capacitat de maniobra i la possibilitat de lideratge. I el que és més important: des de la ciutadania podem exigir responsabilitats quan els polítics es comporten mediocrament. Un cas clamorós és el de l’alcalde Hereu, que en temps de crisi va decidir potinejar amb festivals deliberatius mal plantejats. Però també Zapatero sembla avui la viva imatge d’aquell despistat a qui han enxampat i ara va amb “els pixats al ventre”, com diu la dita popular. Zapatero hauria i podria haver introduït reformes en l’estructura impositiva ja fa molt temps, així com esforços per reconfigurar l’estructura productiva de l’economia espanyola. Ara en temps difícils tot això és encara més necessari i també més difícil de fer. El que ens calen, en definitiva, són polítics forts i ambiciosos que plantegin quines són les grans línies mestres de la política econòmica pels propers anys. I aleshores els ciutadans escolliran en qui confien la gestió de la crisis a les eleccions que s’acosten. El més curiós de tot plegat és que aquesta lliçó sembla que la tenen més interioritzada els ciutadans que no pas alguns dirigents polítics. Només així s’enten la penalització rotunda i sense contemplacions a l’alcalde Hereu i encara la sorpresa d’alguns. Els ciutadans distingeixen el soroll a curt termini dels polítics que proposen una agenda a mig termini amb criteri.

La immediatesa avui

2010-04-29T20:03:00.004+02:00

Columna per la revista Valors
La immediatesa és sempre mala consellera? Potser no sempre, i probablement aquesta és la raó per la qual és un valor creixent. Els tempos vitals s’han accelerat i vivim en un món d’exigències i resultats. Per tal dia hem d’entregar el document, a la reunió de l’endemà hem de presentar un report i la setmana següent tenim una “deadline” de l’altre projecte. I així anem passant les setmanes. Ara bé, a vegades tot mirant enrere un se n’adona que d’avenços substantius n´hi ha hagut més aviat pocs. Voldria afegir dues coses sobre aquesta reflexió, perquè seria massa fàcil carregar les tintes sense un parell de matisos. La primera, un ritme accelerat no sempre és perjudicial, tot el contrari. Contra el perfeccionisme o el risc d’enamorar-se dels detalls l’exigència de resultats ens fa produïr, ens fa tirar endavant. Aquell qui només actua quan es donen les condicions ideals acabarà encallat, o tot esperant Godot -que vindria a ser el mateix. Senzillament no existeix el text perfecte o l’obra ideal. Hi ha moltes maneres de fer les coses i diferents camins poden ser adequats. I el segon matís, la immediatesa no necessàriament està renyida amb la coherència. Podem tenir diferents projectes en marxa però carpetes diverses poden tenir un mínim comú denominador, un sentit que les uneix i les relliga. De fet, el que és realment gratificant és veure com, gairebé sense adonar-nos-en, anem relligant diferents ingredients, en recuperem alguns del passat i els barregem amb present i futur, i així la cocció va prenent cos. La suma de les diferents parts, si sabem el que estem sumant, ens portarà a una nova situació millor que l’anterior. Perquè si hi ha coherència i un sentit aleshores la crítica de la superficialitat no tindrà cabuda. Serà com pedalejar en una cursa de fons, potser no cal conèixer tot el traçat, però sí que cal conèixer les raons del perquè pedalem i amb quin equip ho fem. És quan manca el sentit de les coses que la immediatesa serà mala consellera. Ara bé, la immediatesa pot ser terrible si no fem de tant en tant un pas enrere i agafem perspectiva. Més encara, és justament a l’hora de valorar resultats quan cal saber quin era l’objectiu de fons. Si sabem on anem immediatesa no ha de ser sinònim de falta de profunditat.

L'Estat del benestar en temps de crisi

2010-04-01T18:58:00.001+02:00

L’actual crisi econòmica suposa, una vegada més, un repte per l’Estat del Benestar. L’origen de la crisi ha tingut lloc al sector financer però les conseqüències s’han ramificat a d’altres sectors econòmics. L’augment de l’atur és un dels resultats més immediats i amb implicacions més severes. I aquest augment de l’atur arriba en un moment en el que els mercats de treball ja havien iniciat una transformació estructural. La “dualització” dels mercats de treball és un fenomen comú en moltes economies avançades de la OCDE. Sociòlegs i economistes han estudiat algunes de les característiques d’aquesta dualització dels mercats de treball: increment de la importància del sector serveis i declivi dels sectors tradicionals, augment de feines amb salaris baixos i, especialment, polarització dels salaris en funció del capital humà. Cal analitzar, doncs, els efectes de la crisi econòmica en els mercats de treball tenint en compte que aquests ja estaven subjectes a transformacions estructurals. Això vol dir, en particular, que l’augment de l’atur colpejarà alguns sectors de la població més que no pas d’altres. És a dir, els treballadors poc qualificats, amb feines temporals associades a salaris baixos i en sectors de poc valor afegit són els que patiran més directament la crisi. El que és més preocupant, però, és que la conseqüència de l’augment de l’atur en mercats de treball dualitzats pot ser un increment de les desigualtats econòmiques. Els treballadors qualificats o en sectors d’alt valor afegit, la part alta del mercat, és probable que no pateixin tant com els treballadors poc qualificats . De manera que la crisi pot accentuar la ja existent polarització i segmentació del mercat de treball. Arribats a aquest punt convé preguntar-se quin paper poden jugar els governs. Bona part dels països de la OCDE han desenvolupat polítiques actives d’ocupació al mercat de treball durant els últims anys. L’objectiu d’aquestes polítiques és reduïr les conseqüències adverses de l’atur i incrementar els incentius dels aturats a cercar noves feines. Aquestes polítiques, però, poden tenir diferents components i a vegades tenen un caràcter penalitzador –si es redueix la durada de les prestacions- i d’altres un caràcter més dinamitzador –quan es fomenta l’adquisició de noves qualificacions. Són per tant instruments delicats amb efectes individuals a vegades incerts per diferents grups de treballadors. En un context com l’actual, però, i amb mercats de treball dualitzats és important que els governs desenvolupin polítiques d’ocupació dinamitzadores i selectives pels grups de risc més exposats a la crisi.

Política i Jocs Olímpics

2010-02-28T19:25:00.001+01:00

Ara que es celebren els Jocs d´Hivern 2010 a Vancouver és un bon moment per reflexionar sobre l’oportunitat de celebrar una nova olimpíada a Barcelona l’any 2022, com ha reivindicat l’alcalde Jordi Hereu. En l’organització de cadascun dels Jocs cal tenir en compte consideracions polítiques i econòmiques. Perquè uns Jocs Olímpics, a més a més d’un esdeveniment esportiu, són un actiu econòmic de primer ordre per a qualsevol ciutat. Durant la present edició dels Jocs a Vancouver, per exemple, una part de la ciutadania s´ha mostrat crítica amb el suposat elitisme dels Jocs. La crítica, en bona mesura ingènua, s´ha centrat en posar en dubte la despesa pública en equipaments esportius o despeses de seguretat per a les elits polítiques i de l’esport. I és cert que una part important de la ciutadania de Vancouver no participa dels Jocs. Les queixes es concentren en la pretesa inundació de turistes, les despes innecessàries o l’increment de preus. Tot i això, el que els ciutadans de Vancouver no aprecien és que la despesa pública que una ciutat capitalitza amb l’organització dels Jocs és una despesa que no es pot redistribuir a d’altres polítiques socials. Perquè les decisions polítiques sobre la despesa no són un joc de suma zero. És a dir, no és una qüestió d’inversió en equipaments esportius versus inversió en polítiques d’habitatge. Un exemple concret, la ciutat de Vancouver té ara una nova línia de transport ràpid que uneix l’aeroport amb el centre de la ciutat. Però aquesta inversió pública no competia amb fons públics per modernitzar el degradat Downtown Eastside de Vancouver. En realitat aquesta inversió competia amb una connexió similar a l’aeroport de Toronto. Aquest exemple mostra que uns Jocs causen competència i tensions entre diferents regions, i per això es converteix en una qüestió política. En el cas de la proposta de Barcelona 2022 aquestes tensions són encara més evidents perquè Jaca també ha presentat candidatura. Però aquí la qüestió clau són les externalitats econòmiques positives i complementarietats que una organització cooperativa produirïa. Perquè malauradament la proposta de l’alcalde Hereu va néixer precipitadament fruït de la necessitat de treure pit electoral. En canvi, una anella olímpica concentrada als Pirineus i organitzada amb esforços comuns des de Barcelona i Saragossa generaria beneficis econòmics compartits. La candidatura ha de ser conseqüència d’un anàlisi cost-benefici a llarg termini, no dela supervivència política a curt termini. Si el que volem modernitzar són els Pirineus aleshores la unió fa la força.

Lideratge polític: no n´hi ha prou amb escoltar

2010-01-20T18:58:00.004+01:00

Per exercir la responsabilitat política no n´hi ha prou amb escoltar els ciutadans i atendre les seves demandes. A més a més cal desenvolupar un projecte politic amb cara i ulls. O dit amb altres paraules, en una democràcia representativa un bon politic ha de saber escoltar però també ha de saber liderar. De fet, una de les teories de la democràcia més destacada subratlla el concept d’agència. D’acord amb aquesta visió la ciutadania constitueix el “principal”, l’actor politic del qual deriva la legimitat, però aquest “principal” delega part de la seva responsabilitat als “agents”, que són els politics. Així doncs, els politics són aquells a qui la ciutadania cedeix una sèrie de funcions per a governar les societats. Els politics assumeixen responsabilitats de primer ordre però no a qualsevol preu: els electors mantenen sempre la capacitat de retirar el poder politic dels agents si no estan satisfets amb la seva actuació. Aquesta teoria té dos elements d’interès. El primer és el paper fonamental de la ciutadania, no només com a font de legimitat, sinó també a l’hora de valorar l’actuació dels polítics. Però el segon element interessant és el paper dels agents: la ciutadania delega responsabilitats en ells. De manera que no són simplement miralls de les preferències dels ciutadans, sinó que són alguna cosa més: són també els dipositaris d’un mandat representatiu que han d’assumir i si no ho fan seran castigats. El que això implica és que els polítics poden ser els protagonistes d’una acció de govern ambiciosa que després serà avaluada. I un dels problemes actuals és que bona part de la classe política sembla haver oblidat en bona mesura aquesta lliçó. D’una generació de polítics forts com Felipe González o Jordi Pujol hem passat a la generació de polítics febles. Els polítics febles desenvolupen el seu dia a dia guiats per objectius a curt termini, al dictat de l’agenda dels mitjans, sempre pendents de càlculs electoralistes i, això sí, sempre disposats a dir que escolten tantíssim a les persones. Els polítics forts, en canvi, són els qui assumeixen sense por el mandat representatiu, són valents en l’acció de govern, ignoren els cants de sirena dels mitjans i tenen al cap objectius a llarg termini. I si cal, els polítics forts no dubten en assumir avui el conflicte polític amb determinats subgrups si esperen ser avaluats positivament demà per una majoria. Si hi pensen trobaran multitud d’exemples de polítics febles avui en dia.

Ètica i mercats: matrimoni de conveniència o parella estable?

2010-01-01T13:17:00.009+01:00

Article per la revista Valors.

En temps de crisi com l’actual és natural que repensem els valors i les institucions que sostenen les nostres economies. El premi Nobel d’economia Amartya Sen ho resumia fa poc de la següent manera: “la qüestió que es planteja ara amb més força té a veure amb la naturalesa del capitalisme i si cal canviar-la, aquesta naturalesa”. Afinant encara més ens podem preguntar fins a quin punt és possible combinar ètica i mercats. Fan bona parella o són més aviat un matrimoni de conveniència?

El cert és que el pensament econòmic dominant els darrers anys havia eliminat els valors ètics de l’anàlisi econòmic. D’acord amb una visió reduccionista, es pensava que els incentius per satisfer l’interès propi i els mecanismes de mercat serien suficients per garantir el bon funcionament de les economies. Tot i això, no són pocs els qui han argumentat que aquesta concepció no és suficient i que perquè les economies rutllin cal tenir en compte altres factors com el capital ètic i el capital social. Des d’Aristòtil fins a Amartya Sen molts han assenyalat les dificultats de voler separar ètica i economia com si fossin dues esferes independents. I malgrat que pugui semblar sorprenent, aquesta concepció més integradora s’aproxima a la que proposava Adam Smith a la “Teoria dels sentiments morals” fa dos-cents cinquanta anys.

Amartya Sen ha remarcat la necessitat de recuperar el pensament d’Adam Smith tenint en compte aquesta visió més transversal i menys reduccionista: “Tot i que en el comerç la gent busca satisfer l’interès propi, una economia només pot operar amb eficàcia sobre la base de la confiança entre les diferents parts”. La confiança, doncs, és el valor central en una economia de mercat, el valor que fa possible la cooperació i el comerç. I per tant el capital ètic i el capital social són els engranatges que fan possible una bona conjugació d’ètica i mercats. De manera que hauríem de pensar ètica i mercats no com a forces oposades sinó, ben al contrari, com a forces complementàries.

La definició de capital ètic d’Adela Cortina, una de les introductores d’aquest concepte a Espanya, és la següent: “componen a mi juicio el capital ético los valores morales que una sociedad pluralista comparte desde la diversidad de proyectos de vida buena”. És a dir, aquells valors compartits que formen la base, els fonaments, des dels quals construïr economia i política. Per altra part, el capital social consisteix segons la definició clàssica de Putnam en “el conjunt de xarxes socials i normes de reciprocitat associades que creen valor tant a nivell individual com col•lectiu”. D’aquesta manera, una bona base de valors compartits -capital ètic- és el que permet suportar una estructura ferma de relacions socials i reciprocitat -capital social- que acaba tenint efectes positius sobre el creixement econòmic i la productivitat econòmica.

El professor Àngel Castiñeira, parafrasejant també Adam Smith ha desenvolupat el concepte de “riquesa ètica de les nacions”. D’acord amb Castiñeira, les empreses que sàpiguen combinar valors ètics i incentius econòmics seran les que millor podran competir en un entorn globalitzat. És cert que la globalització provoca més transparència, més necessitat de transmissió de capital humà, i que les condicions de competència empresarial es tornen més severes. Segons Castiñeira hi ha dos equilibris o dues respostes possibles davant la globalització. Per un costat l’equilibri “low cost”, que consistiria en no augmentar les exigències de qualitat i incentivar els beneficis a curt termini. I per altra part un equilibri de qualitat on les empreses aposten per una major exigència, tenint en compte l’ètica en el procés productiu, i això els garanteix unes millors condicions en el futur.

Aquesta proposta i el seu èmfasis en subratllar el valor afegit dels valors ètics al món empresarial és interessant pel que comporta de projecció de futur. A la societat del coneixement, on és crucial no només disposar de capital humà sinó saber identificar-lo, el capital social es converteix en el catalitzador de la seva transmissió. És més, els valors ètics poden comportar un increment de la confiança dels consumidors i per tant una major credibilitat per a la pròpia empresa. De manera que malgrat fer en el present una inversió superior en controls de qualitat les condicions perquè en el futur es generin productes de més qualitat augmenten. En això consistiria justament la rendibilitat socioeconòmica de l’ètica: en fer augmentar l’exigència avui per situar-se en una millor posició demà –el contrari de la condemna de Faust, vaja.

Aquestes idees són vada vegada menys controvertides i estan passant a formar part del “mainstream” econòmic. L’economista italià Guido Tabellini, va presentar recentment al plenari de l’Associació Europea d’Economia els resultats de les seves investigacions sobre l’efecte dels valors individuals sobre el funcionament de les institucions. Els arguments són similars; en aquells països o regions en els que els individus comparteixen uns valors similars i alts nivells de confiança és més probable observar un funcionament més eficaç de les institucions. És més, d’acord amb Tabellini els valors individuals tenen un alt grau de persistència inter-generacional -de manera que el capital social perdura en el temps i es transmet de generació a generació.

Tot i això, un dels punts febles a l’hora d’analitzar les conseqüències del capital ètic i el capital social és la seva estructura endògena, o el que és el mateix, l’anomenat problema de “l’ou o la gallina”: és el capital social el que genera més productivitat econòmica i millors governs o són aquests, justament, el que permeten el propi desenvolupament del capital social? La tasca dels investigadors en ciències socials és intentar treure’n l’entrellat i distingir causes i efectes. El que sembla clar, però, és que elevats nivells de capital ètic i social correlacionen amb millors resultats tant econòmics com institucionals. De manera que valors i mercats conformen una parella estable molt més que no un matrimoni de conveniència.

Democràcia i lideratge a Gran Bretanya

2009-12-04T17:55:00.004+01:00

Adjunto aquí el link a l'article que publica la Revista FRC al seu últim número. A l'article faig una revisió dels determinants de la feblesa actual del laborisme -la crisi econòmica, els escàndols de Westminster i la personalitat de Gordon Brown- i una valoració de les perspectives de futur. A la mateixa revista podeu trobar-hi també articles interessants sobre el finançament dels partits polítics i un interessant debat sobre educació amb aportacions de Julio Carabaña, Gregorio Luri, Ferran Ferrer i Joan Manuel del Pozo.

Reptes europeus

2009-11-30T13:04:00.000+01:00

El flamenc Van Rompuy i la britànica Catherine Ashton són les dues noves cares visibles de la Unió Europea. Van Rompuy, polític democristià i ex-primer ministre de Bèlgica, serà el primer president estable del Consell Europeu. I per altra part, Catherine Ashton, laborista i ex-comissària de la Unió, serà la substituta de Javier Solana al capdavant de la diplomàcia europea. Són dos càrrecs vitals pel desenvolupament de la Unió Europea que es deriven de l’aplicació del Tractat de Lisboa. Ara bé, l’elecció de Van Rompuy com a nou President i Ashton com a nova “Alt Representant” ha provocat molts recels entre els més europeïstes. Molts assenyalen que la seva elecció ha estat conseqüència de criteris estrictament representatius i que no s’ha tingut prou en compte la necessitat que siguin polítics de perfil fort. I és cert, el tàndem Van Rompuy-Ashton és el resultat d’un equilibri de poders entre socialdemòcrates i conservadors i, el que és més important, a un interès per satisfer els interessos dels estats que formen la Unió. A Merkel, Sarkozy o Brown ja els va bé mantenir sota la seva influència els nous màxims representants de la UE. Els més escèptics argumenten amb raó que la Unió necessita projectar amb força el seu lideratge a l’exterior, i que aquests dos polítics difícilment podran coordinar un lideratge més enllà dels polítics nacionals. Ara bé, el perfil de Van Rompuy és interessant i per tant mereix un vot de confiança. Ha estat primer ministre de Bèlgica en un dels períodes més convulsos d’aquest país; i és considerat un intel·lectual i persona de consens. Catherine Ashton, en canvi, serà la nova lider de la nova diplomàcia europea sense tenir cap tipus d’experiència prèvia. Algun dia haurem de reflexionar sobre els criteris que guien l’elecció de càrrecs polítics, naturament han de ser persones representatives però seria desitjable que també tinguessin perfils o experiències remarcables. En qualsevol cas, Van Rompuy i Ashton hauran de liderar Europa en un moment en que no podem oblidar-nos dels reptes que afrontem. La Unió Europea ha de començar a coordinar una sola veu en matèries com la regulació econòmica i les polítiques per sortir de la crisis econòmica, la política de defensa i seguretat o les relacions amb Rússia i altres potències emergents com Xina o la Índia. Perquè per ingenu que pugui semblar, la supervivència del propi model europeu depen en bona mesura de la capacitat de coordinar interessos i no fragmentar-los.

Informació, educació i noves tecnologies

2009-10-26T21:14:00.001+01:00

Columna per la Revista Valors

Molt sovint els debats sobre aventatges i inconvenients de les noves tecnologies giren al voltant de les conseqüències. Els sociòlegs han dedicat riuades de tinta a analitzar si les tecnologies ens aïllen o per contra permeten ampliar horitzons. Els filòsofs, en canvi, han dedicat esforços a entendre de quina manera la tecnologia crea immediatesa i accelera els nostres tempos vitals. Són debats interessants, d’acord, però molt sovint esbiaixats en funció de determinats prejudicis ideològis. Les noves tecnologies són, al cap i a la fi, instruments, i com gairebé tot en aquesta vida se’n pot fer un ús positiu o negatiu.

Una qüestió prèvia és l’accés a les noves tecnologies. Si les tecnologies són instruments, quins són els factors que determinen l'accés a aquests instruments? Existeixen diferències en funció de la renda de les famílies, del capital cultural, de les zones rurals o urbanes? Segur que sí. Només cal veure fins a quin punt s’ha fragmentat i ampliat l'oferta tecnològica en molts sectors. Per exemple els equips de música; és curiós veure com productes que fa ben poc eren productes estrella ara han caducat. O més ben dit, han caducat per segons quins grups de la població. Els equips de música tradicionals competeixen avui amb sofisticats aparells que permeten connexions a reproductors digitals. De manera que un estudiant universitari probablement es decantarà pel reproductor digital estereo on connectarà l’MP3 o l’iPod. Mentre que altres seguiran comprant l’equip tradicional amb ràdio i CD –aparells que alguns joves miren ja de reüll com velles glòries del passat. El nivell de coneixements previs que demana el reproductor digital estereo és òbviament molt més elevat –s’ha d’estar familiaritzat amb un determinat software informàtic.

Quines són les implicacions d’aquestes assimetries per a l’educació, la mobilitat social i la cohesió social? Segurament molt més complexes i variades del que imaginaríem a primer cop d’ull. El mestre “progre” clàssic potser no aprecia prou les potencialitats de la informàtica –que tenen paradoxalment un potencial efecte equalitzador enorme. Un efecte equalitzador perquè les distribucions de recursos econòmics de la família i de talent dels fills no són les mateixes i per tant un nano espavilat pot beneficiar-se en gran mesura d’internet. Tot i que el capital social de la família afectarà quin ús farà el fill d’internet. Per altra part, és clar, un ordinador a l’escola és un instrument poc útil si no va acompanyat de pedagogia, explicacions i preguntes adequades. El truc sempre és el qui i el com es desperten les curiositats. Però un cop activades les noves tecnologies poden ser un instrument preciós.

Les presons i el límit

2009-09-23T20:57:00.007+02:00

Columna (versió ampliada aquí) escrita per la Revista Valors, Octubre de 2009.

Des de mitjans de setembre TV3 emet la sèrie documental “A la presó”. És una sèrie excel·lent, colpidora, que fa visible una realitat que sovint és tabú o vivim com a llunyana. Però va més enllà de tan sols aproximar a una realitat poc coneguda: interroga sobre el propi significat de la presó. La presó, al cap i a la fi, imposa una pena rotunda que implica la privació de llibertat de moviments i afecta el dia a dia més íntim de la persona: ordre, rutines i relacions. D’acord amb una visió humanista l’objectiu principal de les presons, a més d’altres funcions com la custòdia o la prevenció, hauria de ser la reinserció social.

Ara bé, compleixen les presons aquesta finalitat de reinserció? En tinc els meus dubtes a causa de dues raons. La primera és pel rigor i excessiva distància entre els delinqüents i la societat. La presó constitueix una frontera, un límit explícit, que comporta la separació de l’individu de la resta de la societat. Però si l’objectiu principal de la presó no és el càstig sinó la reeducació i reinserció aquest no pot ser un límit final, hauria de ser un límit permeable. En darrer terme la persona haurà de tornar a creuar aquest límit per retornar a la societat lliure. Avui en dia em temo que les presons constitueixen més un límit final que no pas un limit permeable.

La segona raó és un argument d’assimetria. Probablement a causa de l’aplicació d’un determinat codi penal les presons avui estan plenes de malalts mentals, individus sense recursos, immigrants o fins i tot persones tutelades per la pròpia administració. De manera que per a alguns la presó es converteix en un centre psiquiàtric encobert. És especialment sòrdida la interrelació entre malalties mentals, delinqüència i el paper mediador de les presons. Ara bé, poden les presons fomentar la reinserció social donada aquesta assimetria i composició? Difícilment si no és amb millores significatives en els programes de tractament. Però això necessàriament vol dir entendre la política penitenciària com una política social encaminada a la cohesió social. Perquè si per alguns la justícia pot tenir també un valor exemplar, em pregunto quin sentit té fer recaure l'exemple en els dèbils o malalts mentals.

Són frepants alguns dels testimonis que retrata el documental; des de la Laia, una drogodependent que recau a la mateixa presó, fins a un assassí que confessa que va matar per continuar a la presó, "per estar dins i restar emparat". En un episodi de la sèrie un funcionari de presons es declarava “abolicionista”, perquè així com avui ens costa entndre l’esclavatge dels segles passats, les generacions futures entendran el rigor amb el qual privem avui la llibertat de les persones? El funcionari de presó, amb profunda empatia, perquè viu el límit des d'una altra posició, més pròxima, es pregunta: "quina concepte de la llibertat poden tenir aquestes persones?" I assenyala també que els presos sovint desenvolupen una dependència de la maquinària judicial-administrativa i penal.

No pretenc comparar l’esclavatge amb el sistema penitenciari, però sí recordar que la justícia es construeix a base de consecucions i millores graduals. En una línia més ponderada però amb una intenció similar es manifestava la Declaració final del Congrés Penitenciari Internacional que va tenir lloc a Barcelona l'any 2006: "ha arribat el moment en què la societat moderna superi la idea que les presons són el destí inevitable al qual van a raure totes les persones que incompleixen les lleis penals". La declaració demana, doncs, el foment de mesures penals alternatives i de compliment de penes en el medi comunitari.

Responsabilitat individual

2009-08-24T12:13:00.005+02:00

Columna per la Revista Valors.

El passat mes d’abril l’ajuntament de Girona va aprovar una ordenança municipal segons la qual les persones que tinguin animals domèstics en habitatges tancats els hauran de treure a passejar un mínim de 20 minuts cada sis hores. L’objectiu de l’ordenança és sancionar un comportament que s’enten com a irresponsable i que acaba causant molèsties i conflictes veïnals. És aquesta una regulació adequada? Per favor! I malauradament aquesta no és la primera ni l’última regulació que sembla confondre els límits de la responsabilitat individual. La regulació és necessària quan el comportament individual acaba afectant a terceres persones –com en el cas de la llei antitabac. Però no és convenient si el que preten és prescriure un comportament desitjable dels ciutadans. Si aquest és l'objectiu en darrer terme l’únic que aconseguirem és buidar de responsabilitats a la pròpia persona. Si els gossos tancats borden i no deixen dormir els veïns aleshores han d’existir mecanismes per tal de sancionar l’excés de soroll. Però l’administració no ha de regular i sancionar el com i quan s’han de treure els gossos a passejar -en tot cas pot fer campanyes de sensibilització. És necessari que l’administració reguli els espais públics i de convivència. Però per altra part s’ha de mantenir també la responsabilitat individual en l’esfera privada. Sobretot perquè ha de ser la pròpia persona la que mitjançant l’experiència individual assumeixi responsabilitats i es desenvolupi com a persona. Provocadorament, com no podria ser d’altra manera, Oscar Wilde ho deia així: “l'experiència és el nom que donem a les nostres equivocacions". Si vull fumar com un carreter aquesta serà la meva experiència i la meva equivocació. I l’administració ha de deixar que m’equivoqui sempre i quan no perjudiqui a d’altres. Dit això, caldria preguntar-se quines són les raons d’aquest in crescendo en aquest tipus de regulacions. Se m’acudeixen dues o tres explicacions. La primera, la més evident, seria purament a causa d’un biaix ideològic. Polítics cada vegada més paternalistes amb ànim de regular el bon comportament de la ciutadania. Però probablement això no és suficient i cal anar més enllà. Un altra raó més estructural seria el propi sistema d’incentius de la burocràcia administrativa. Al cap i a la fi alguna cosa han de fer els buròcrates; maximitzar pressupostos i si no hi ha pressupost regular com més millor. Un exemple divertit són les regulacions europees sobre el tamany i forma dels cogombres –que no poden ser corbats, segons sembla. Una última explicació més sofisticada seria la necessitat d’enviar una senyal per part d’alguns partits polítics als seus electors; potser aquells partits amb menys força parlamentària regulen per així poder visualitzar les seves polítiques.

Sense paraules... Sanjosex

2009-07-13T20:59:00.000+02:00

Luis de Sebastián

2009-06-26T00:56:00.003+02:00

Columna per la revista Valors, mes de juliol de 2009.

El passat 26 de maig va morir Luis de Sebastián, economista i teòleg, catedràtic a ESADE i ex vicerector de la Universidad Centroamericana de El Salvador. Aquestes són algunes de les múltiples facetes de Luis de Sebastián. I és que Sebastián va combinar al llarg dels anys el compromís ètic amb una llarga trajectòria professional i acadèmica. Com molts jesuïtes, Luis de Sebastián era un home molt ben format, havent estudiat les carreres de filosofia, teologia i ciències socials. Això el convertia en un humanista i en un intel•lectual actiu i compromès. Potser era l’humanisme la característica que més el definia: era d’aquelles persones amb una extraordinària amplitud de coneixements i experiències. Tant podia parlar de la moderna teoria macroeconòmica com dels antics tractats sobre la usura. Ben bé un rara avis pels temps que corren, quan el coneixement especialitzat i l’endogàmia professional són regla general. I probablement per això va ser també una persona tan estimada i referent per a molts. Amb la seva barba blanca i la veu greu, el gest pausat i la mirada serena, desgranava els arguments a poc a poc. Com fan els que estimen el valor de la paraula i el diàleg. Recordo uns seminaris que vaig fer amb ell a “Cristianisme i Justícia”, al carrer Casp de Barcelona. I recordo sobretot la seva insistència a l’hora de dubtar i qüestionar els punts de partida. Sempre obert al pensament crític, a fer un pas enrere. Deia: “lo realmente peligroso es dar el salto desde la simplificación a querer que el mundo se ajuste a a lo que uno cree”. Ho deia referint-se a la teorica econòmica neoclàssica, que jo havia estudiat sense cap mena de sentit crític a la facultat. De fet, però, la seva advertència es pot aplicar a tantes ideologies fortes que anul•len el raonament i l’anàlisi crític. Ara bé, Luis de Sebastián era un humanista de profundes conviccions. Sebastián va coincidir a la UCA amb Ignacio Ellacuría, jesuïta assassinat pels paramilitars a El Salvador el 1989. Deixeu-me acabar amb una anècdota personal. L’estiu de l’any 2000 tornàvem cap a Mèxic creuant El Salvador per agafar el vol de tornada. De camí, en una parada d’autobusos a El Salvador, vam posar-nos a parlar amb el que va resultar ser un ex combatent de FMLN –el Yuri. En aquell viatge jo llegia “El rey desnudo”, de Luis de Sebastián, i com que sabia la càrrega de significat que tindria vaig decidir regarlar-li el llibre. Potser no, però diria que el magnífic sopar a que ens va convidar més tard el Yuri va ser perquè ell també apreciava les paraules i el sentit crític del Luis de Sebastián.

Anàlisi de l'abstenció a Mataró

2009-06-08T22:49:00.035+02:00

Un dels resultats que mereixen més atenció de les darreres eleccions al Paralment Europeu és l'elevada abstenció registrada a Catalunya. L'abstenció a Mataró, concretament, va ser d'un 61,88%, que és de fet la participació més baixa registrada en tot tipus d'eleccions celebrades a Mataró des de 1977 (tenint en compte eleccions generals, autonòmiques, locals o referèndums). A Catalunya l'abstenció va ser del 60,20%, més de 5 punts per sobre de l'abstenció al conjunt d'Espanya, que es va situar al 54,86%. Aquesta abstenció diferencial a Catalunya és preocupant i exigeix certa reflexió tant als polítics com a la ciutadania. Catalunya ha estat tradicionalment europeïsta, o almenys això pensàvem. Què explica aquesta abstenció diferencial catalana?

Centrem-nos primer en el cas de Mataró. En el gràfic anterior podem veure els canvis en els percentatges de participació per cadascun dels barris de Mataró. Els resultats són sorprenents: el Centre i l'Eixample són els barris on va disminuir més la participació. Malgrat que són encara els barris amb els percentatges de participació més alts, és en aquests barris on l'abstenció va augmentar més respecte les darreres eleccions europees. Al contrari, barris com Cerdanyola Sud, Rocafonda o Vista Alegre van augmentar els seus % de participació. No deixa de ser un resultat interessant i potser inesperat aquest fort descens relatiu dels nivells de participació al Centre i a l'Eixample. Potser no és tan cert el tòpic segons el qual les eleccions europees són cosa de quatre votants elitistes? Llegiu aquesta satírica, ara sense números però amb poesia.

Per intentar analitzar amb més profunditat aquesta abstenció proposo el següent exercisi. Es tracta de calcular, per cadascun dels barris mataronins, el canvi en el % de participació en les eleccions europees de 2009 respecte el % de participació a les mateixes eleccions el 2004. Per altra part, també he calculat el canvi en % de vot a les eleccions europees per a cada un dels partits en cadascun dels barris mataronins. Aquest exercisi permet fer-se una idea de quins són els partits que han perdut % de vots en aquells barris on ha disminuït la participació.

En el cas del PSC podem interpretar el gràfic anterior de la següent manera. En primer lloc, veiem com el PSC perd % de vots respecte les darreres eleccions europees en tots els barris de Mataró (eix horitzontal del gràfic). Per altra part, l'eix vertical del gràfic representa el canvi percentual en els nivells de participació respecte a les europees de 2004. És interessant veure com allà on el PSC registra un descens en % de vots més importants no és precisament en aquells barris on la participació va disminuir més. En altres paraules; el PSC perd % de vots molt importants a La Llàntia, Cerdanyola Sud i Vista Alegre, que són barris on els nivells de participació es van mantenir molt similars als de 2004.

El cas d'ERC a Mataró és interessanst perquè li passa el contrari que al PSC. En altres paraules, fixeu-vos que ara la pendent al gràfic és positiva i no negativa. És a dir, ERC va disminuir també els seus % de vots a tots els barris de Mataró, però pateix un descens en % de vots més sever en aquells barris on la participació també va disminuir respecte 2004. És el cas de l'Eixample, el Centre, Peramàs o El Palau. El cas de l'Eixample és el següent: la participació hi baixa uns 4 punts percentuals i ERC hi perd gairebé un 5% dels seus vots. En canvi, ERC tendeix a mantenir els seus % de vots en els barris on la participació també es mante, és el cas de barris com Cerdanyola o Rocafonda.

El cas de CiU també és diferent. CiU ha augmentat els seus % de vots en tots els barris de Mataró. Però el que és interessant és veure com ara la pendent és gairebé plana. En altres paraules, CiU guanya % de vots tant en aquells barris on la participació es manté respecte 2004 com en aquells barris on l'abstenció augmenta significativament com és el cas del Centre, l'Eixample o El Palau.

Per últim,el cas del PP s'assembla més al que li passa a ERC. Però és interessant perquè el PP no guanya o perd % de vots de la mateixa manera a tots els barris. A barris com el Centre o a l'Eixample perd % de vots. Tot i això, és interessant veure com el PP aconsegueix els increments en % de vots més significatius justament als barris on la participació no va disminuir en gran mesura. Una nota de precaució final. A falta d'enquestes post-electorals aquesta mena d'anàlisis desagregant la informació electoral a nivell de districtes o barris és un dels exercicis més informatius que es pot realitzar. Tot i això, aquests exercicis estan subjectes a l'anomenada "fal·làcia ecològica", que pels entesos en estadística vol dir que no podem inferir res sobre el comportament individual dels votants a partir de dades agregades. Malgrat això, les associacions esmentades són les que són. I tornant al principi, si algú té una bona explicació de perquè cauen tant els % de participació al Centre i a l'Eixample serà benvinguda.

Europa com a solució

2009-05-30T20:07:00.003+02:00

Columna per la revista Valors, número de juny de 2009

Escric aquest article abans de les eleccions al Parlament Europeu, però amb el convenciment que independentment dels resultats Europa passa per ser una de les solucions a l’actual crisi econòmica. Europa ha estat històricament una font d’oportunitats democràtiques i econòmiques per Catalunya i Espanya. Avui en dia, però, el context és diferent: Espanya és ara un país relativament ric a l’Europa dels 27, una Europa que és ja una realitat de 500 milions de persones. Tot i això, Europa continuarà sent una font d’oportunitats. És així perquè en els temps actuals la interdependència econòmica, política i cultural no és una amenaça, com clamen alguns, sinó tot el contrari, la interdependència és font de noves oportunitats. En temps de crisi, de canvi, d’incertesa, el poder disposar d’una realitat com Europa serà una oportunitat i no un obstacle. Aquestes no són paraules gratuïtes, Europa pot i ha de reivindicar amb més força el seu model econòmic i social i, malgrat les dificultats, també ha de jugar un paper clau en política exterior i de seguretat. Anem a pams, en primer lloc pel que fa al model social europeu: l’Estat del Benestar. Ara que l’ortodòxia de l’economia neoclàssica ha fet fallida, el model europeu que fa compatibles el mercat i el sector públic reconeixent els problemes i deficiències de tots és el millor model. De fet, no és casualitat que quan avui repensem les polítiques socials, la pobresa, la provisió de béns públics etc sovint recorrem al pensament econòmic de Tony Atkinson, Amartya Sen o Esping-Andersen, tots ells pensadors amb arrels a Europa. Per altre costat, pel que fa al paper d’Europa al món, fins avui Europa ha tingut problemes a l’hora d’alçar una veu clara i contundent però ja és hora de posar-hi remei. No és casualitat l’apropament d’Obama a les tesis europees respecte al conflicte d’Israel i Palestina. Obama està promovent la tesis de la coexistència de dos estats i el posar fre als assentaments, tesis que coincideixen amb el que s’ha defensat sovint des d’Europa. És veritat, però, que per enfortir una sola veu d’Europa cal avançar cap a l’elecció d’un President d’Europa, que es converteixi així en el representant del “model Europeu”. L’any vinent Espanya assumirà la Presidència rotatòria de la Unió, i després de la miserable Presidènica txeca cal agafar-la amb forces renovades, defensant amb orgull la idea d’Europa, perquè ens convé, així de clar.

No tot és possible i no tot està per fer

2009-05-03T20:55:00.003+02:00

Columna per la revista "Valors", número de maig de 2009.

Són moltes les interpretacions i les reaccions davant la crisis actual. Mentre alguns reivindiquen un canvi radical de model econòmic altres defensen el mercat com a institució prioritària i suficient. És cert que el model econòmic actual està esgotat i hem de pensar en canvis rotunds? La crisi actual demostra que el model actual és insostenible i pervers? No falten els enunciats tremendistes i els que preveuen futurs apocalíptics. Malgrat tot, el menys convenient és guiar-se per actituds catastrofistes. No cal reinventar-ho tot i molt menys encara fer com si no haguéssim après res al llarg dels anys. La història a vegades és un bàlsam contra el perill de les ideologies que volen fer tabula rasa amb tot massa depressa. No tot és possible i no tot està per fer. Hi ha un model econòmic i social que s’ha demostrat que funciona amb bons resultats tant des del punt de vista de l’eficiència econòmica com des del punt de vista de l’equitat. I aquest és el model social europeu, el que fa compatible l’estat del benestar –l’equitat-amb el mercat –la confiança-. Això sí, no un estat hiperprotector i sobreregulador que pot arribar a dificultar la iniciativa personal. Però tampoc un mercat que alguns pensen com a suficient per a garantir el creixement i l’èxit econòmic. Ho diu molt bé l’Amartya Sen en un article excepcional que publica Claves de Razón Práctica al seu últim número: “el capitalisme orientat al profit personal sempre ha necessitat el recolzament d’altres valors institucionals”. De fet Amartya Sen fa una interessant recuperació del pensament d’Adam Smith, sí, l’economista liberal, però no de la seva mà invisible sinó de la seva “Teoria dels sentiments morals”. Smith ja va subratllar que l’economia ha de funcionar sobre la base de la confiança entre les persones i va escriure que “la prudencia era de todas las virtudes la más útil para el individuo y la humanidad, la justicia, la generosidad y el espíritu público son las cualidades más útiles para los demás”. Una línea similar segueixen els economistes nordamericans Akerlof i Shiller, que acaben de publicar un llibre esplèndid titulat “Animal Spirits” –de traducció imminent- tot parafrasejant Keynes. Akerlof i Shiller argumenten contra els models ortodoxos de les expectatives racionals que han guiat els economistes neoclàssics i subratllen també la importància de la confiança i l’equitat pel bon funcionament de les economies. Probablement som “animal spirits” però no ho siguem més del necessari.

Ajuda cristiana?

2009-03-21T23:44:00.005+01:00

Article per la revista Valors, número d'abril de 2009.

A mitjans de març van ser notícia les afirmacions d’un document de treball que el Papa Benet XVI va lliurar a les conferències episcopals de l’Àfrica. En aquest document s’assenyala la globalització com la responsable de la “destrucció de la identitat africana” que condueix a un “desequilibri interior de les persones, que es manifesta a través de la relaxació moral, la corrupció i el materialisme (…)”. Aquesta visió tan negativa de la globalització contrasta amb la lectura del llibre “El club de la misèria”(2007: 257-281) de Paul Collier, catedràtic d’economia a la Universitat d’Oxford. El llibre de Collier subratlla que la pobresa avui es concentra en els països africans i de l’Àsia Central -afectant una sisena part de la població mundial-. El llibre recull una interessantíssima reflexió sobre les causes de la pobresa i realitza un diagnòstic dels instruments per combatre-la. Collier afirma sense embuts, però, que la política comercial és l’àmbit econòmic que pitjor entenen les ONGs i utilitza com a exemple les campanyes de l’associació benèfica anglesa “Ajuda Cristiana”. Aquesta associació va protagonitzar el 2004 una campanya on caricaturitzava la suposada explotació capitalista de l’Àfrica amb el lema “Lliure comerç: a alguns els encanta”. I en una campanya posterior la mateixa ONG atribuïa a la reducció de les barreres comercials a l’Àfrica importants costos econòmics. Per contra, la tesis de Paul Collier -molt més matisada i elaborada que els malaurats tòpics habituals- és que una bona política comercial pot ser un remei adequat contra la marginació dels països africans. Collier va fins i tot més enllà i argumenta que la ignorància sobre els efectes reals de les polítiques comercials pot ser contraproduent i exigeix responsabilitat i informació als ciutadans dels països rics. En primer lloc, subratlla que el menys defensable és prioritzar la protecció de l’agricultura als països rics. I a continuació analitza els “aspectes disfuncionals” de la políca comercial amb els països africans: aranzels i barreres al comerç massa elevats, ajudes que en segons quines condicions poden distorsionar els incentius a l’exportació i polítiques de comerç just que no sempre són beneficioses -per exemple si la producció d’exportacions no està prou diversificada. Hi ha dos idees claus en l’anàlisi de Collier respecte el comerç amb l’Àfrica: la primera és que l’activitat exportadora pot ser un catalitzador de la productivitat de les empreses africanes i la segona és que perquè això sigui possible cal però la seva protecció davant les exportacions d’Àsia. Una tesis, doncs, a favor de la globalització des d'un anàlisi rigorós i matisat, no quatre tòpics tronats altermundistes.

Política i canvi climàtic: qüestió de probabilitats

2009-03-10T15:36:00.002+01:00

Article per la revista Valors, número de març de 2009.

Són moltes les veus que alerten del canvi climàtic i les seves conseqüències. Malgrat algunes discrepàncies el consens científic general és que el canvi climàtic és un procés real que pot afectar a mig termini la biodiversitat i sostenibiltiat del món que coneixem. Sens dubte l’activitat militant d’Al Gore i tants altres ha contribuït a augmentar la sensibilitat política davant aquest risc. Deixant de banda alguns continguts pamfletaris i tremendistes el consens ha traspassat les fronteres del debat acadèmic i ha passat a formar part de l’agenda política. Ara bé, quins són els reptes de les respostes polítiques al canvi climàtic? L’activitat política demana coordinació i, el que és més difícil, establir prioritats i iniciatives compartides. El debat acadèmic és útil per informar i dotar de continguts unes decisions que seran al cap i a la fi polítiques. El fatalisme però no és mai un bon conseller; gairebé totes les generacions tenim el mal costum de pensar que vivim els anys més determinants de la història. Ara bé, segons les prediccions científiques aquesta vegada sí que sembla que les nostres actuacions poden ser crucials a l’hora d’evitar mals més importants en un futur proper. D’alguna manera ens trobem davant un conflicte polític inter-generacional: el que fem avui afectarà les següents generacions. Podríem patir la condemna del Faust de Goethe que ha de triar entre els plaers del present versus les conseqüències negatives del futur. Però si per a Goethe el dilema és prou potent per a un sola persona els maldecaps poden encara més greus quan cal coordinar una resposta. El punt crucial és l’incertesa amb la que afrontem el futur. Malgrat els avenços en tants àmbits la capacitat per predir el futur continua sent limitada. I això no és irrellevant, si un polític ha de prendre decisions amb incertesa el que farà és descomptar diferents escenaris segons la probabilitat que efectivament esdevinguin. Les decisions polítiques impliquen prioritzar o no determinades decisions en funció d’una avaluació informada del que pot passar. No només les decisions polítiques segueixen aquesta lògica, esclar, sinó qualsevol actuació que pretengui ser racional. Ara, donades les conseqüències realment negatives que alguns científics prediuen convindria no descomptar políticament aquests escenaris amb probabilitats petites. O en altres paraules, aquells escenaris de futur que si es produeixen poden tenir conseqüències socials gravíssimes convindria no ponderar-los únicament per la probabilitat que esdevinguin sinó donar-los un plus d’importància i prioritzar-los a l’agenda política.

Destrucció creadora*

2009-01-29T18:46:00.008+01:00

*Article per la revista Valors, número de febrer de 2009

Quines respostes són adequades davant l’actual crisi econòmica? Aquesta no és una pregunta fàcil però els ciutadans demanen amb raó un bon lideratge dels polítics. En qualsevol cas cal començar distingint el que no és convenient en temps difícils. Aquests últims dies la premsa ha anat plena de declaracions més o menys encertades de polítics. Sarkozy va dir bajanades grandiloqüents i buides de contingut com que calia “refundar el capitalisme”. Mentre que el ministre Miguel Sebastián va afirmar generant força polèmica que seria bo prioritzar el consum de productes espanyols. Des d’un altre punt de vista, a Catalunya, la visita del president del Parlament europeu va causar polèmica perquè bona part de les declaracions dels polítics catalans van centrar-se en l’ús del català a Europa. És evident que les dues polèmiques no són el mateix, però sí que d’alguna manera són el reflex del que podria ser una temptació perillosa i una resposta massa fàcil: el tancar-nos sobre nosaltre mateixos. Les declaracions de Sebastián són desafortunades i estan fora de lloc; el nacionalisme econòmic no és gairebé mai una resposta intel•ligent. Ai de tots si tothom reaccionés de la mateixa manera. Per altra part, és imprescindible potenciar l’ús del català a Europa, però no amb por i victimisme, sinó com l’exigència lògica i sense complexes d’una nació cultural i econòmicament potent com és Catalunya –que a més a més ha de proposar i liderar projectes com l’Euroregió i la capitalitat del Mediterrani. Amb tot això vull dir que seria un pas enrere caure en el parany d’un cert proteccionisme econòmic o cultural mal entès. O més provocadorament encara; és en temps de crisi i recessió quan cal proclamar més que mai les virtuts de la interdependència. Sí, la interdependència econòmica i cultural com a font de riquesa i seguretat. Els cicles econòmics són inevitables però poden convertir-se en una oportunitat per canviar i assumir nous reptes. Òbviament la crisi econòmica va acompanyada de conseqüències molt negatives, com és la destrucció de llocs de treball. Però per posar-hi remei els líders polítics han de garantir la cohesió social i assegurar també el dinamisme econòmic i cultural. Només així el procés de “destrucció creadora” que definia Schumpeter com a propi del capitalisme serà a la vegada possible i desitjable.

Cohesió social en temps de crisi*

2009-01-02T18:15:00.004+01:00

Article per la revista Valors, número de gener de 2009.

Les desigualtats econòmiques han incrementat notablement en molts països els últims anys. Per exemple als Estats Units les desigualtats en la renda disponible de les famílies ha augmentat durant el període 1975-2005. Economistes i sociòlegs han analitzat el fenomen de les desigualtats creixents des de diferents punts de vista. Per alguns, els canvis en l’estructura del mercat de treball –que premia cada vegada més el capital humà i les innovacions tecnològiques- seria una de les explicacions. Altres afirmen que les desigualtats econòmiques es deuen als canvis sociodemogràfics i familiars –amb moltes més famílies monoparentals i una incorporació desigual de la dona al merat de treball. Per últim, altres assenyalen que s’observen ara moltes més desigualtats en uns mateixos grups i que les velles distincions de classes socials haurien deixat de ser útils. Però per què ens preocupa la desigualtat? Quines en són les conseqüències socials i econòmiques? Aquesta no és una pregunta irrellevant ja que no pocs economistes han defensat el “trickle-down economics”; la idea segons la qual les desigualtats no són un problema perquè la riquesa es transmetrà com una cascada des dels més afavorits cap als més desafavorits. Altres també han argumentat que el que realment importa són els nivells de pobresa, el número de persones en la part baixa de la distribució de riquesa, i que les desigualtats poden ser bones perquè ajudaran a incentivar l’esforç i el treball. Així doncs, per què és important la cohesió social? És necessari preocupar-se’n en un context de crisi econòmica com el que vivim? Més enllà d’una concepció purament normativa o de justícia social, diferents estudis han mostrat que les desigualtats econòmiques afecten negativament una sèrie de resultats socials. Així, existeix evidència empírica segons la qual diferents índexs de salut i problemàtiques socials –esperança de vida, escolarització, mortalitat infantil, crim, obessitat etc- puntuen millor en societats més igualitàries. Dit d’altra manera, aquelles societats o països més desiguals tenen més problemàtiques de salut i menor qualitat de vida. Per altra part, les desigualtats avui en la renda disponible de les famílies està associada a una més que probable reproducció de les desigualtats per a les següents generacions. Per tant les desigualtats econòmiques s’associen a més problemàtiques socials i de salut amb el risc que aquestes es perpetuïn amb el temps. És per això que si no volem que les desigualtats provoquin més tensions socials, ja de per si accentauades en èpoques de crisi, cal preocupar-se ara per la cohesió social.

28!

2008-12-09T00:57:00.000+01:00

El triomf de l'esperança

2008-12-01T02:35:00.003+01:00

La victòria de Barack Obama a les eleccions nordmaericanes és un fita històrica des de molts punts de vista. El més immediat és que per primera vegada un ciutadà negre serà president dels Estats Units. Aquest no és un fet irrellevant i al cap i a la fi posa de manifest la riquesa i diversitat del país. La victòria també és important des del punt de vista econòmic: molt probablement significarà un cert canvi de rumb en la política econòmica. El model neoliberal és ara obertament qüestionat per polítiques de tall més keynesià, per exemple amb la injecció de més despesa a l’esquifida sanitat pública nordamericana. Tot i que és evident que Obama no podrà satisfer totes les expectatives generades -els sectors més progressistes del partit demòcrata ja han criticat els primers nomenaments-. De fet és cert que l’equip econòmic d’Obama és continuista respecte al de Bill Clinton. Però la victòria d’Obama té un significat encara més especial des del punt de vista purament polític: ha estat el triomf de l’esperança de canvi. Les reticències inicials a una possible retòrica buida de contingut han estat superades per una audàcia política sense predecents. La paraula i el compromís polític d’Obama, reflectits en el magnífic discurs a Chicago la mateixa nit electoral, han aconseguit aglutinar tantíssims ciutadans amb sensibilitats diverses. I aquest triomf, que en si mateix és un triomf col•lectiu, depassa la pròpia figura d’Obama. Ell ha estat el catalitzador d’aquest canvi, amb una retòrica formidable i una domini del tempo polític envejable. Però l’excel•lent campanya d’Obama és una fita com poques, amb milers de voluntaris que van aturar les seves ocupacions habituals per implicar-s’hi a fons. El que Obama ha aconseguit és mobilitzar les il•lusions i el sentit de responsabilitat col•lectiva de molts ciutadans recuperant l’ideal de Kennedy -“pregunta’t que és el que pots fer tu per al teu país”-. Obama ha apel•lat a la responsabilitat per construïr un projecte comú i els ciutadans li han donat la victòria. D’aquesta manera s’ha produït una aproximació entre el lideratge polític i el sentir de bona part de la ciutadania, demostrant que el distanciament entre polítics i ciutadans no és irreversible. Aquesta és probablement una de les lliçons més important del passat 4 de novembre. Algunes decepcions seran inevitables, però només el fet de comprovar que el compromís de canvi és assumit políticament i correspòs per la ciutadania és ja de per si un triomf.

Columna per la revista Valors (cliqueu per visitar la web)

Històries d'en K: La High Table

2008-11-06T00:45:00.009+01:00

Mires el rellotge i són dos quarts de set, s'ha fet tard. Encara t'has de canviar, afaitar i triar corbata i camisa. Mires per enèssima vegada l'invitació, encara que ja saps el que diu; "Annual dinner", es prega confirmar assistència, begudes a les 7 i sopar a les 7.15. Penses doncs que el millor serà arribar més a prop d'un quart que no pas en punt, encara que en aquest país són tan hiperpuntuals que a continuació penses el contrari. Treus el traje de l'armari i en un tres i no res et canvies. Ja és fosc, i et veus reflectit a la finestra de l'habitació: sents el morbo dels babaus que no estan acostumats a portar americanes. Camisa, camisa.... quina camisa? La clàssica, la blava, a ratlles. Fas unes passes teatrals per l'habitació amb el traje i els mocasins.

Però, ai las, són tres quarts i cinc i ara te n'adones que hauries de fer-te el nus de la corbata i que no en saps. Surts a picar la porta d'en T, alemany seriós, però no hi és; en M, holandès casat que segur que en sabrà tampoc hi és. T'atabales; són les 7 i t'estàs passejant amb la corbata a les mans pel passadís. Per què no hi has pensat abans? Abans sempre pensaves abans, però a Ox no saps perquè no sempre penses abans. I amb tot això apareix en Mk, que ja fa més temps que és a Ox, i per tant en sap de nusos de corbates. Li dius que si ell no hi va al sopar i li cara li canvia de color -és avui? how come? no era la setmana que ve?-. Penses cofoi que tu no has pensat en el nus de la corbata però que ell va més perdut encara. Diu que no té una camisa planxada i tu n'hi ofereixes orgullós una de les teves. De ser un novici que no sap fer-se el nus t'has convertit en un expert amb camises de sobres -deuen ser coses dels principiants-. Ara només falta vestir-se la toga. Penses que tot plegat és com entrar en un món màgic i decadent alhora. Volaràs aquesta nit K? Potser amb el vi.

Arribes a la sala de dalt i just a l'entrada et trobes, per fortuna dels déus, en Mo. Et diu que no cal la corbata, que facis el que vulguis però que aproximadament dos terços de la gent no en porta i que de toga tampoc. Tant de nus i ara no cal? Ai K, hauries fet una entrada triomfal amb la toga! I tu Mo com ho sabies que no cal? No és una High Table això? Resulta que no del tot. És un sopar de benvinguda i si hi ha convidats externs disminueix un grau el nivell de parafernàlia. Doncs fora toga, corbata a la butxaca de l'abric i no et preocupis K que vas perfecte. Entres i et donen xampany. Comentes amb en Mo la varietat de vestimentes; n'hi ha que no han tingut tanta sort i van encorbatats com membres de la màfia, altres en canvi pequen per massa poc. Qui ho havia de dir, però se t'apropa l'E i et diu que per primera vegada veu un espanyol vestit adequadament per l'ocasió. Però són ja un quart i amb prou feines tens temps d'acabar-te la copa que ja criden per anar cap a la sala de baix.

La sala de baix, el Hall, està impecable. Seus al costat d'en Mk, l'aliat que porta la camisa que li acabes de deixar i que ha fet tard al xampany. A la teva esquerra s'hi asseu la M, francesa-libanesa a qui vas explicar el viatge a Síria. La vas agregar al facebook però no ha confirmat que vulgui ser amiga teva. Serveixen el primer plat: salmó. La M malgrat no ser amiga virtual t'ha saludat amb un somriure amable i t'acosta ara el plat dels panets. El Fellow assegut al davant comença a interrogar el pobre Mk sobre la seva tesis doctoral. Tu no saps si interessar-te per la conversa i oferir-te així a ser la propera víctima o intentar estrènyer relacions amb el Líban. La decisió t'ocupa uns minuts i uns glops de vi blanc. Finalment et decideixes pel Líban i com que saps que li agrada el cine li comentes que ha d'anar a veure la darrera dels Coen. It's hilarious! No massa diferent d'aquest sopar -penses per a tu-. I el cine flueix. T'acabes el salmó i ja heu comentat Juno i Almodovar. S'ho fa venir bé, però, per dir-te que a l'estiu en va veure una d'espantosa del Ben Stiller amb el seu marit. El segon plat ve acompanyat d'Eastwood i Chabrol amb salsa de Vida de los otros.

I a la fi arriben les postres: pastís de mousse de xocolata acompanyat de gelat. Entretant el Chair s'aixeca per adreçar el discurs anual de benvinguda. Consisteix en una defensa mediocre del pluralisme metodològic. Abans pensaves abans però ara en canvi penses més durament: les paraules del Chair et grinyolen. Que potser t'has tornat més intolerant K? Mires encuriosit els convidats per a veure com reaccionen. Els teòrics polítics i experts en relacions internacionals somriuen afalagats mentre els brillants joves doctors nordmericans s'afluixen el nus de la corbata. La M coincideix amb tu que són molt millors les postres que el discurs i t'adreça un somriure divertit. El sopar que no era High Table ha acabat, però has ben sopat, i ho celebres amb un últim glop de vi. Ara K has de tornar a la sala de dalt a fer el cafè.

Crisis financera i llaminadures

2008-10-23T17:10:00.002+02:00

De tant en tant cal retornar als significats més bàsics. L’actual crisi financera internacional ha posat de manifest que el risc excessiu i la falta de regulació dels mercats financers afecta substancialment el bon funcionament de les economies. Però quins són aquests riscs? Quines institucions han fomenetat les decisions de risc que han acabat perjudicant el benestar de molts? Segons la definició el risc no és res més que la “contingència desfavorable a la qual està exposat algú o alguna cosa”. En aquest cas, l’origen de la crisi financera són les decisions d’inversors i bancs privats sobre productes financers hipersofisticats i d’alt risc. La fallida d’aquests productes financers, a la vegada, ha provocat un problema de liquidesa al sistema bancari i per tant l’extensió de la falta de confiança. Dit amb altres paraules, les decisions d’individus amb forts incentius a especular sobre productes de crèdit han acabat afectant-los no només a ells sinó al funcionament general de les economies. Com nens encisats que compren i venen llaminadures, els inversors privats han fet el mateix però amb hipoteques, derivades i futurs sense que ningú els advertís que de tant en tant cal anar al dentista i passar una revisió. Ara bé, el comportament d’aquests inversos no és atzarós sinó que és perfectament racional: els seus incentius són comprar i vendre quantes més llaminadures millor i fer així el màxim de diners. Les institucions de crèdit i els mercats financers desregulats han incentivat aquest tipus de comportament. El problema consisteix en que la suma de decisions individuals racionals no sempre produeix bons resultats a nivell col·lectiu o agregat. Una de les raons per les quals la regulació pública pot esdevenir necessària és quan es produeixen aquest tipus de desajusts: quan un inversor no té en compte les conseqüències negatives que la seva activitat pot produïr en altres. Seguint la mateixa metàfora, la crisi financera ha arribat quan els inversos privats –nens entremaliats- s’han adonat que tots tenien càries per excés de llaminadures, s’ha estès el pànic a les escoles i a tot el sistema educatiu i ara la sanitat pública ha de cobrir els costos de les operacions dentals. En qualsevol cas, i com a contrapunt final, alerta però amb els moviments pendulars. Dit provocadorament: l’especulació en excés és clarament perjudicial, però l’especulació econòmica donades unes certes garanties és generalment bona i desitjable pel creixement econòmic. És a dir que regalar-se alguna llaminadura de tant en tant no és cap pecat.

Columna per la revista Valors, novembre 2008.

Oxford I

2008-10-19T17:40:00.012+02:00

Ahir vam matricular-nos oficialment a l'Universitat d'Oxford, complint escrupolosament amb tota la parafernàlia. Primer ens vam reunir tots els nous estudiants al College, vam fer-nos la foto oficial, vam prende el te -que no falti- i després vam caminar cap a la "Examination School" on el vice-rector ens va donar la benvinguda. I després, no podia ser d'altra manera, vam acabar la cerimònia en un pub fent una pinta. Tots amb la vestimenta de rigor dels estudiants recerca, toga i pajarita blanca. Sí, tot efectivament "quintessentially English". Els que em coneixeu sabeu que sóc poc donat a aquest tipus de festivals, però haig de reconèixer que ahir vaig disfrutar i molt el dia.

Eleccions als EUA : un país divers*

2008-10-05T17:39:00.003+02:00

Les eleccions del proper 4 de novembre que afronten el veterà McCain i el jove Obama són importants des de diferents punts de vista. En primer lloc perquè en el context de la greu crisi financera actual les polítiques econòmiques que s’apliquin des de Washington afectaran no tan sols als contribuents nordamericans sinó també al funcionament de l’economia internacional. La recent fallida d’institucions de crèdit ha fet autoevident la falta d’un regulació eficaç del sistema financer. I en segon lloc perquè la política exterior nordamericana és i serà decisiva no només a l’Irak sinó també a Israel, l’Afganistan o el Pakistan. Quines són les claus, doncs, per entendre les eleccions? Un dels errors habituals a l’hora d’interpretar la política nordamericana és no tenir present la seva gran diversitat. El mapa de la geografia electoral que divideix els Estats en funció de si són “blue States” –demòcrates- o “red States” –republicans- no deixa de ser una simplificació que amaga la immensa variabilitat ideològica, religiosa, urbana i racial dels nordamericans. Dit amb altres paraules, els Estats Units no són dues nacions oposades -l’Amèrica profunda de George W. Bush versus la dels intel•lctuals liberals de Massachussets-, però sí que és un país amb una gran heterogeneïtat de creences polítiques i religioses. Les arrels d’aquestes diferències cal buscar-les en els processos d’industrialització i onades migratòries. Així, aquells Estats que van industrialitzar-se primer i van atraure més immigració són avui en dia els més proclius a votar el Partit Demòcrata. Un altre factor decisiu és el vot rural, i més concretament el vot rural religiós: els votants pobres i religiosos de les zones rurals són en canvi més propensos a votar el Partit Republicà. En qualsevol cas, l’element clau és l’importància de la “política de representativitat”. Així, els votants tendeixen a votar aquells líders amb els quals s’identifiquen. Avui McCain apel•la als valors de la seguretat i la retallada de la despesa pública. En canvi Obama s’adreça a les classes mitjanes perquè és on hi ha el gruix de “swing voters”, els votants decisius, amb una aposta clara per la sanitat pública. El cert és que tenint en compte la situació econòmica i la gestió de Bush tot faria preveure una victòria demòcrata. Tot i això, hi ha qui argumenta que l’origen afroamericà d’Obama li pot jugar una mala passada. Aquesta serà en tot cas una prova de maduresa per aquest país gran i divers.

Columna per la revista Valors, octubre 2008.

És interessant la lectura d'aquest article d'Edward Glaeser, economista i professor a la Universitat de Harvard: "Myths and Realities of American Political Geography"

Capadòcia

2008-09-18T04:54:00.015+02:00

Textures de Capadòcia,

entre les valls de Göreme i Uçhisar,

camins de sal i paisatges lunars.

Autostop a Syrgilla

2008-09-18T04:54:00.005+02:00

Al bell mig de Síria, a la ciutat morta de Sirjilla,

caminàvem perduts sota la canícula,

fins que, Salam!, la màgia dels viatges va arribar.

Oliveres a Síria

2008-09-14T07:32:00.009+02:00

Plantades en terra sagrada,
sou senyal de pau en terra àrida.
Impàvides al pas del temps,
des del tronc emana la vostra força.

Fora d'òrbita

2008-09-13T07:06:00.006+02:00

En Joan m'ha fitxat per Valors, un d'aquests projectes seus que funcionen gràcies a la seva empenta i un grup de persones magnífic, com una peça d'artesania tot plegat, i la veritat és que no només no li podia dir que no sinó que a més em fa molta il·lusió. L'acord és que esciuré una columneta mensual -per cert ja començo a fer tard per la del proper mes!-, i també les aniré penjant aquí. La columna es dirà "Fora d'òrbita", una mica per provocar i perquè així puc escriure el que em vingui de gust vaja. Aquí sota transcric la priemra columna -si la llegiu veureu que em va sortir massa sèria, fotos i impressions més íntimes del viatge ja les penjaré-.

Notes d’un viatge a Síria

L’any 2002 el president George W.Bush no va dubtar en qualificar Síria com un país membre de l’anomenat “eix del mal”. El president nordamericà es referia així als règims dictatorials sospitosos de prestar ajuda al terrorisme internacional. No és estrany, doncs, que la imatge que a priori un pugui tenir de Síria sigui la d’un país tancat, gris, proper al radicalisme religiós i de persones de caràcter àrid. Aquestes idees inicials, però, es veuen notablement alterades després d’una visita al país. Difícilment concorda l’afirmació de Bush amb l’hospitalitat i amabilitat que el visitant rep de la gent de Síria. A nivell macro, però, l’assignatura pendent del govern baazista són les seves relacions internacionals i el seu paper al Pròxim Orient. El règim de Bashar Al-Assad continua sense reconèixer formalment l’estat d’Israel. La disputa territorial sobre els Alts del Golan, territoris ocupats des del 1967, resta encara per resoldre i és de fet un dels conflictes latents més importants del Pròxim Orient. Per altra part, Síria s’ha distingit històricament per les seves relacions erràtiques amb el Líban i els darreres anys pel seu suport quasi explícit a Hezbollah. Potser la pregunta més rellevant pel que fa al futur de Síria és quins factors podrien contribuir a un procés de democratització. És a dir, fins a quint punt és sostenible el règim baazista fonamentat en unes elits governants interessades en la persistència del règim. Síria és un país de majoria musulmana sunita però amb una pluralitat cultural i religiosa gens menyspreable –les minories musulmanes xiïtes, alauites i drusos sumen un 16% de la població mentre que un altre 10% el sumen les minories cristianes de grecs ortodoxes i armenis-. Una altra dada important és l’elevat nivell de corrupció; el qual segons dades citades al setmanari Syria Today podria significar entre un 20% i un 40% del PIB sirià. Una observació sobre el terreny, però, indica que els nivells de desigualtat econòmica no són especialment alts ni tampoc el percentatge de pobresa extrema. El que sí s’observa és una classe mitjana creixent que podria estar interessada en reformes modernitzadores. Així doncs, és raonable pensar que un creixement econòmic sostingut podria incentivar pressions internes a la societat síria vers un canvi de règim. La pregunta maquiavèlica, però, és si un nou sistema parlamentari podrà representar de forma coherent la pluralitat religiosa i ètnica que fins ara el règim baazista ha mantingut en la foscor.

Finançament autonòmic

2008-09-13T06:49:00.002+02:00

A propòsit de la negociació del nou model de finançament, transcric un article que vaig escriure per l'últim número de la revista FRC de la Fundació Rafael Campalans.

Diagnòstic i principis per superar l’status quo

L’entrada en vigor del nou Estatut d’Autonomia de Catalunya l’any 2006, el qual conté un títol dedicat a concretar els criteris que han de regir les relacions financeres de la Generalitat, implica la necessitat de definir un nou sistema de finançament autonòmic. El text preveu que abans de l’agost del 2008 s’haurà d’haver assolit un acord de finançament que haurà d’aplicar-se a partir de l’any vinent. És per això que en el moment actual ens trobem immersos en un debat tan intens sobre els aspectes centrals del nou model de finançament. El President Montilla va alertar sense pèls a la llengua dels riscs polítics i la injustícia que suposaria no adreçar l’imperatiu legal que l’Estatut estableix.

Aquest debat, però, no sempre ha distingit amb suficient claredat el que són qüestions tècniques, empíriques o fins i tot metodològiques del que són decisions o posicionaments polítics. El debat és prou complex i demana consideracions tant tècniques com polítiques, però és imprescindible per arribar a bon port saber diferenciar-les adequadament. Masses vegades l’oportunisme polític s’ha imbricat perillosament amb aspectes tècnics perpetuant així les deficiències del model actual de finançament. Perquè si bé és cert que definir un nou sistema de finançament requereix decisions polítiques notables, també ho és que existeix un cert consens entre els experts al voltant de quines són les mancances més greus.

Un mal que ve de lluny

Les principals deficiències del model actual, vigent des de l’any 2002 però que arrossega problemes des de molt abans, han estat identificades pels estudiosos de l’hisenda pública. Fonamentalment es tracta de dues limitacions: per un costat la insuficient autonomia financera de les Comunitats Autònomes i, per altre costat, l’opacitat i falta de definició d’uns criteris explícits de solidaritat interterritorial. Existeix un consens en assenyalar aquests dos aspectes com els dos mals endèmics del sistema de finançament autonòmic, dos mals comuns que no afecten només a Catalunya. El desajust entre la capacitat fiscal i les necessitats de despesa de les hisendes autonòmiques ha provocat un fort desequilibri vertical que ha dificultat la suficiència financera dels governs autonòmics. Els governs autonòmics han d’atendre els costsos d’uns serveis sobre els quals exerceixen les competències -educació, sanitat, serveis socials- que han experimentat una demanda creixent i uns costos diferencials significatius. És més, la falta d’autonomia financera comporta a la vegada un fre a la vitalitat d’un sistema descentralitzat on és desitjable que els governants autonòmics rendeixin comptes davant els propis electors. La falta de corresponsabilitat fiscal, doncs, suposa no només un greu problema de recursos sinó també una falla dels mecanismes de control democràtic.

Per altre costat, la falta d’uns principis de solidaritat explícits i transparents ha contribuït enormement a l’arbitrarietat pel que fa als recursos disponibles que el sistema de finançament genera per a cada Comunitat Autònoma. Les diferències entre els recursos tributaris propis i els recursos rebuts a posteriori d’acord amb els mecanismes de solidaritat són difícilment justificables seguint un principi d’equitat. D’acord amb un estudi recent que analitza la liquidació del sistema de finançament l’any 2005, Catalunya tenia un índex de recursos de 124/100 segons la seva capacitat fiscal però restava en un índex de 96/100 segons els recursos adjudicats pel sistema de finançament[1]. Els mecanismes de solidaritat interterritorial estan dissenyats per garantir l’equitat horitzontal i evitar que els ciutadans disposin de prestacions de serveis públics diferents en funció del seu lloc de residència, però no per incentivar el desenvolupament regional de Comunitats Autònomes. De fet, aquestes diferències obeeixen més a lògiques de negociació política soterrada i de persistència de “l’status quo” que no pas a altra cosa. El treball[2] de Sandra León analitzant l’economia política de la descentralització a Espanya és revelador. És en aquest àmbit on de forma més clara s’ha manifestat el risc de confondre i barrejar decisions polítiques amb acords o mesures tècniques. Així, les regles de modulació que han alterat sistemàticament els mecanisms d’anivellament no són sinó el resultat de negociacions polítiques partidistes. Tenint en compte els mals endèmics assenyalats, doncs, la major part dels experts consideren que l’actual model de finançament és perfectible i per tant subòptim tant des del punt de vista de l’eficiència -major autonomia financera- com de l’equitat -mecanismes de solidaritat explícits-. A més a més, però, la falta de corresponsabilitat fiscal i l’arbitrarietat dels mecanismes d’anivellament han dificultat també el control democràtic dels ciutadans.

El que l’Estatut estableix

Tenint en compte aquestes problemàtiques i els greujes que suposen pel finançament de la Generalitat el Títol VI de l’Estatut estableix una sèrie de principis i criteris per tal de posar-hi remei. Aquests principis, és clar, són el fruït d’uns acords polítics determinats i proposen unes solucions no compartides per tothom. Malgrat això, el consens és destacable pel que fa a la necessitat d’augmentar la corresponsabilitat fiscal. Així, altres Comunitats Autònomes com Andalusia, les Illes Balears, la Comunitat Valenciana i Aragó van aprovar també l’any 2006 propostes estatutàries que ampliaven significativament la seva autonomia tributària i capacitat normativa. Allà on es concentren els punts de discrepància és en la negociació del disseny dels mecanismes de solidaritat interterritorial.

Específicament, podem resumir molt breument els aspectes més destacats del Títol VI de l’Estatut. Pel que fa a l’autonomia tributària, l’Estatut preveu els següents percentatges de participació de la Generalitat en els impostos estatals: un 50% de l’IRPF, un 50% de l’IVA i un 58% dels impostos especials. Els percentatges citats han de produir un increment notable dels ingressos tributaris de la Generalitat, de manera que haurien de configurar la totalitat dels recursos catalans i per tant Catalunya deixaria de ser receptora del Fons de Suficiència. Per altre part, l’Estatut preveu ampliar la capacitat normativa de la Generalitat sobre l’IRPF i, el que és més important, obra la porta a la capacitat normativa sobre la fase minorista de l’IVA i els impostos especials.

Els principis més notables, però, de l’Estatut són els que fan referència als mecanismes d’anivellament i solidaritat interterritorial. L’Estatut fixa uns objectius respecte als mecanismes d’anivellament: han de garantir que es proveeixin els serveis essencials de l’Estat del Benestar –educació, sanitat i altres serveis socials- en totes les Comunitats Autònomes i amb nivells similars sempre i quan es realitzi un esforç fiscal també similar. Es tracta, doncs, d’un sistema d’anivellament parcial ja que no té en compte tots els serveis prestats pels governs autonòmics. Per altre part, l’Estatut assenyala la variable població, ponderada segons costos diferencials i altres variables demogràfiques, com el factor principal a l’hora d’avaluar les necessitats de despesa. Pel que fa als efectes anivelladors l’Estatut estableix el principi d’ordinalitat en el seu article 206.5, el que és coherent amb l’objectiu d’anivellament parcial.

Mecanismes de solidaritat i evidència comparada de països federals

Com ja hem comentat, el nucli de la discussió sobre el nou model de finançament es concentra en quins han de ser els criteris que regeixin els mecanismes de solidaritat entre nacions i regions. Uns criteris de solidaritat que no han estat mai explícits i transparents fins a dia d’avui. L’Estatut català fixa un objectiu d’anivellament parcial mentre que l’Estatut andalús fixa un objectiu d’anivellament total. Aquest és el veritable moll de l’os de la negociació i un àmbit en el que serà necessària una decisió eminentment política i no tècnica. En qualsevol cas, però, la decisió política ha de basar-se en principis d’equitat i d’eficiència econòmica. Per un costat, les diferències en recursos per habitant que proporciona el model actual no són equitatives ni tan sols lògiques. És un fet empíric, i no una visió ideològica, que actualment es produeix un sobreanivellament, de manera que les comunitats amb més renda com Catalunya acaben disposant de menys recursos per habitant que les comunitats amb una renda inferior. A més, un sistema amb un component redistributiu interregional excessiu contribueix a la dependència econòmica de les comunitats beneficiàires i posa un fre innecessari al creixement de les regions aportadores -més encara si a aquest fet s’hi suma un dèficit estructural d’inversió en infrastructures-.

Pot ser útil fer un breu repàs de l’evidència comparada internacional pel que fa als mecanismes d’anivellament que apliquen altres països com Canadà, Austràlia o Alemanya. La lliçó més destacable d’un interessant estudi recent[3] és que, sigui quin sigui l’objectiu del mecanisme d’anivellament -parcial o total-, el que no és admissible en cap cas és que es produeixi un sobreanivellament dels recursos. Tot i això, Canadà i Alemanya aposten clarament per sistemes d’anivellament parcial mentre que a Austràlia el grau d’anivellament és gairebé total. D’aquesta manera, el principi d’ordinalitat esdevé crucial per garantir que no es produeixi una distorsió en el rànking dels territoris pel que fa als seus recursos per habitant. La sentència del Tribunal Constitucional Federal alemany de l’any 1999 és ben il·lustrativa en aquest sentit: “el mecanisme d’anivellament ha de reduir la distància entre la capacitat fiscal dels 16 Länder (...), però sense invalidar-les o fins i tot invertir-les. Una solidaritat entre estats federals redueix les distàncies, no les elimina totalment”. Un informe elaborat per un comitè d’experts a Canadà[4] també recomanava que el mecanisme de solidaritat tingui com a objectiu evitar que les províncies amb més renda puguin acabar amb una capacitat fiscal inferior a aquelles provícines amb menor renda.

És raonable, doncs, afirmar amb el Conseller de la Junta d’Andalusia que no és adequat afrontar el debat sobre el nou model de finançament com si es tractés d’un contenciós entre CCAA riques i pobres. Del que es tracta, fonamentalment, és d’eliminar les arbitrarietats –i molt especialment el sobreanivellament- del sistema actual mitjançant unes regles de solidaritat interterritorial objectives i explícites. Això dotaria al sistema de finançament d’un grau de transparència i estabilitat que repercutiria en el benefici de tots. En aquest mateix sentit cal remarcar aquí el perquè de la utilitat i conveniència de publicar les balances fiscals de Catalunya amb la resta d’Espanya; són fonts d’informació habituals en tots els països federals que contribueixen a la coordinació i visualització de l’exercici de l’activitat del sector públic quan es tracte de sobiranies fiscals compartides. I per tant són també informació útil pel control democràtic de la ciutadania.

Consideracions finals

A l’hora de debatre i acordar el nou model de finançament, doncs, és imprescindible que un diagnostic adequat de la malaltia dictamini el remei i evitar que pugui passar el contrari -que inclinacions per determinats remeis puguin influenciar el diagnòstic-. En altres paraules, seria un error gravíssim que determinades concepcions polítiques o ideològiques contaminessin el diagnòstic. Més encara tenint en compte que l’examen mèdic, almenys pel que fa a les limitacions bàsiques del model actual, és comú i compartit per un bon número d’experts. El risc és elevat i pot operar en ambdues direccions; tant des de dels qui aferrant-se a l’immobilisme es neguen a escoltar les demandes catalanes i prefereixen perviure en un “status quo” clarament subòptim com des dels qui inclinats per un determinat remei anticipen ja el diagnòstic de futur. És per això que és tan necessari que des de la part catalana es conservi la unitat política i s’eviti caure en el tacticisme partidista.

[1] García Díaz, Miguel Ángel. 2008. “Comentarios a la liquidación del sistema de financiación autonómico en el ejercicio 2005”. Doc nº8/08, Instituto de Estudios Fiscales, Madrid.
[2] León Alfonso, Sandra. 2007. “The Political Economy of Fiscal Decentralization. Bringing Politics to the Study of Intergovernmental Transfers Colección “Con(Textos)A”, núm.6
[3] Vilanou, Ona. 2007. “Anàlisi de les subvencions d’anivellament de les CCAA: descripció, deficiènices i lliçons que ens ofereix l’experiència comparada”. Papers de Treball, Departament d’Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya.
[4] Expert Panel on Equalization and Territorial Formula Financing. 2006. “Achieving a national purpose: putting equalization back on track”.

Silencis

2008-09-13T06:20:00.001+02:00

Històries d'en K: Volar

2008-05-30T02:45:00.007+02:00

4 fig A tu vola el meu pensament. No deixis volar tant la fantasia.

Demà en K torna a Barcelona, només un cap de setmana, això sí; però tornar a Barcelona, que vol dir tornar a Mataró, vol dir agafar un avió i vol dir volar. En K, però, ja no sap si li agrada volar. Abans, de petit, li agradava molt i molt volar. Recorda un aterratge a París, plovia, però ell des de la finestreta mirava amunt i avall els carrers de la ciutat. Ara en K prefereix el tren, a la tarda, llegint un llibre i el sol caient. En K no pot escriure perquè està constipat. Però demà, tot volant, pensarà un escrit mentre mira els núvols. Ara en K pensa en una orxata. Les orxates sí que li agraden molt, cada cop més, en canvi abans no li agradaven tant. En K no sap perquè pensa tantes coses abans de volar. I vet aquí París, i vet aquí una orxata, que aquest conte ja s'ha fos.

2 de maig: la Fura a Madrid

2008-05-03T00:58:00.004+02:00

Avui Madrid era una festa i ens hem passat el dia passejant amunt i avall. A la nit el muntatge de la Fura a Cibeles, commemorant els 200 anys del 2 de maig, ha estat espectacular. Aquí teniu el vídeo que he pogut gravar amb l'escenificació dels afusellaments...

Calàpets, nenúfars, princeses... Wa yeah!

2008-05-01T14:32:00.000+02:00

Històries d'en K: els Ipods i la primavera

2008-04-08T02:01:00.004+02:00

Divendres a la tarda de la primera setmana de primavera. Ningú té ganes de treballar. Estic llegint un parell d'articles a mig gas. De fet, no ho puc evitar, estic del tot desconcentrat. Abans quan hem sortit a dinar la calor primaveral convidava a prendre el sol -ah, quin sol, després dels mesos d'hivern-. M'invento alguna excusa per recórrer la segona planta, parlar ara amb un ara amb l'altre. Trobo un parell d'articles més que hauria de llegir i continuo xafardejant. Un tastaolletes, això és el que sóc, algun dia deixaré de ser-ho? M'he fet aquest pròposit tantes vegades que potser més val que assumeixi que no hi ha res a fer. I ja està bé així. Em quedo mirant per la finestra, com el personatge del conte del Monzó, pensant alhora en tot i en res. El vent fa voleiar el borrissol dels arbres de davant la Fundació. I llavors arriba el primer Ipod. Estem així així des de fa unes setmanes, però potser perquè a ella també l'afecta positivament la primavera em saluda amb un somriure. Ve amb l'Ipod posat i em diu que escolti Jack Johnson. Em poso un auricular i, sí, Jack Johnson és genial. Mig beatífic, mig ingenu. És la música perfecta per acompanyar aquest dia primaveral. Me n'enfoto una mica, però, del flower power del Jack Johnson, no puc evitar portar la contrària -l'altre dia m'ho va confirmar un filòsof-. Continuo fent veure que llegeixo, amb un ull al mail i l'altre al cel blau. Sempre recordo el versos de Maragall els dies amb aquests cels esplèndids. Però està escrit en algun lloc; avui no hi ha res a fer -inability to keep attention, va dir també el filòsof-. Així que decideixo baixar i trucar-la, tinc una perduda seva i fa dies que no hi parlo. I oh! miracle de la primavera, em diu hola amb aquella veu alegre, i jo responc fent el numeret també, seguint el seu joc, cosa que m'encanta. Que mai es trenquin els somriures i els benenentesos entre amics. Però les casualitats no moren mai, i ella em diu tot seguit: "Saps, ara mateix estava pensant en tu, estava escoltant Jack Johnson a l'Ipod!". Em poso a riure de tantes coincidències. A més a més m'encanta, què coi, que una noia se'n recordi de mi a Barcelona escoltant Jack Johnson amb un Ipod rosa és un petit regal dels Déus. Em fa recordar aquells matins primaverals, alliberadors, de fa dos anys; quan baixava per Via Laietana i m'aturava a comprar un croissant de xocolata, encara que anés sempre tard. Llavors escoltava compulsivament Jack Johnson, i l'altre surfer, el Donovan. Els necessitava. Hi ha sentiments que queden gravats així, entre carrers i caminades, fixats en l'ànima. I el que és encara millor, després algú te'ls fa retrobar, i els cercles es tanquen.

Del no-res, amb res, tot és allà

2008-03-20T18:03:00.003+01:00

Bellíssima l'exposició Zoran Music: de Dachau a Venècia a la Pedrera. L'home marcat per l'experiència vital d'haver sobreviscut als camps de concentració. Tots els quadres comparteixen un mateix to difuminat, a la recerca d'allò essencial, diu el pintor. La mirada després de ferida immensa no pot ser la mateixa. Influenciat pels pintors d'avantguarda i l'abstracció Music pinta primer les muntanyes desèrtiques d'Úmbria. Però la memòria dels cadàvers inexorablement reapareix. Ell mateix ho explica: "es podria dir que torno als cadàvers quan ja no aconsegueixo pintar les coses que m'agraden en aquesta vida". La mort i l'anihiliació protagonitzen la inquietant sèrie de pintures "no som els últims". Segons explica el mateix autor, un company del camp veient els frons crematoris va comentar-li "nosaltres serem els últims a veure-ho això". Zoran li va respondre un lacònic "no, no serem els últims". Jorge Semprún explica com entén la pintura de Music: "alguns encara podem entendre la violència vital del desig que va portar Zoran Music a reprendre el fil de la seva vida, de la seva vivència mortífera".

La magnífica video-entrevista de l'exposició permet aprofundir en la vida i el pensament de Zoran Music. Són frepants les seves paraules reposades, la seva mirada fixa, el seu gest recollit i tancat. De manera adusta prepara una tela blanca per expressar el seu sol: "l'horrible és innat en l'home, no tan sols en una societat que fos aberrant, i he sentit el deure de dir-ho així". Hores i hores a l'estudi, per recórrer els inhòspits camins de la persona, resseguint records i ferides inescrutables. Finalment el 1987, tants anys després, pinta les grans teles amb cadàvers i cadàvers amuntegats -teles que respiren la fortor de la mort. La mort, "per què no?", és un bon tema afirma, "une bonne sujet"; ha de reproduir la violència, qui sap si per salvar-se. Per a sincerar-se amb aquells cadàvers potser, ell que ha sobreviscut i podria haver estat un cadàver més. Quin sentit té la seva vida després del no-res? És el testimoni d'una solitària lluita vital, com explica Semprún: "en la crisi que esmenta Music es pot imposar el suïcidi com a única sortida. Aquesta és la que va triar Primo Levi, la que es va imposar a ell mateix un dia d'abril de l'any 1987. Zoran Music va triar l'altra sortida: aquesta se li va imposar".

Mecanismes

2008-03-19T13:29:00.001+01:00

Testimonis

2008-03-17T20:55:00.013+01:00

Recordo que a la commemoració dels 25 anys de la mort d'Alfonso Comín, el setembre de 2005, em vaig creuar per casualitat amb en Jordi Solé-Tura -havien coincidit tots dos a Bandera Roja i era natural la seva presència a l'acte, amb els amics i familiars de l'Alfonso Comín. El cas és que em va saludar i vaig quedar ben parat; com és que em saludava? -hola noi- em va dir, o alguna cosa similar. Jo és clar no el coneixia personalment, i em va sorprendre el seu gest. Algú em va comentar, "sí, és que està fotut en Solé-Tura". El diumenge vam veure a casa el documental "Bucarest" i vaig saber que fou justament el 2005 quan Solé-Tura va ser diagnosticat d'alzheimer.

El documental està fet amb una sensibilitat desbordant i arriba al cor. Mostra els sacrifics d'unes persones que van fer de la militància un modus de vida. És impactant quan un sinistre Carrillo explica l'expulsió de Semprún i Fernando Claudín. Teresa Pàmies, l'escriptora que va viure tants anys a l'exili i dona de Gregorio López Raimundo, explica els sacrificis de la militància a la seva novel·la Va ploure tot el dia: "Tot ho polititzes. De tot en fas política. És una deformació, naturalment. Inclús un parell d'hores d'espera a la "Tour Aurore" esdevindran, per a tu, dues hores de curset polític. No tens remei"(...) "Però només en termes polítics pots justificar la teva vida i miracles; només políticament podran entendre els teus fills tot l'embolic de la vostra embolicada existència, i no ha d'estranyar-te gens que els senyors de la gavardina t'empaitin també políticament".

Cap al final del documental el fill de Solé-Tura pregunta a Jorge Semprún si després de tot creu que van valer la pena els esforços i sacrificis pesonals, per una utopia, el comunisme, al cap i a la fi fracassada. Semprún respon que des d'un punt de vista transveral és clar que van valer la pena, perquè la militància de llavors va contribuir a donar cos a al democràcia posterior. No és casual el reconeixement de Pujol al paper de Solé-Tura com a "pare" de la Constitució. I és ben cert que els Comín, Solé-Tura, Lluch, Maragall, Gutis i tants d'altres conformen de fet una generació de polítics excepcionals, testimonis sense els quals la nostra democràcia no seria la mateixa. Tot això malgrat que, efectivament, i hauríem d'afegir que afortunadament, el comunisme fou abandonat com a ideologia dominant.

Obama i Canetti: principi energètic

2008-02-12T04:09:00.000+01:00

Heu vist aquest vídeo? Té una potència extraordinària. Els productors del vídeo han fet una feina excel•lent. "Yes we can! Yes we can!". El fenomen Obama s'esten arreu amb una força que sembla imparable. Us recomano que el mireu amb la música lleugerament alta. A partir del minut 3.30 fa un increscendo fantàstic. A mi se'm posa de veritat la pell de gallina quan Obama reclama "justice and equality". No us passa a vosaltres ? He de confessar que l'he vist tres o quatre vegades i m'encanta. "The opportunity and prosperity!" "Voices calling for change!" I tot això ho dic sense conèixer a fons les seves propostes, i amb prou feines la biografia de Barack Obama.

De fet el vídeo conté el principi energètic progressita per excel•lència. El principi que Raimon Obiols reivindica com a definitori de tota ideologia de progrés: "Un moviment que succeeix. No en trobarem una definició que plagui a tothom, ni un model final de societat sobre el que coincidir, però sabem que sempre que en el món hi ha desigualtat, injustícia i manca de llibertat, existeix i existirà quelcom (un “principi energètic”, una força o funció històrica), de caràcter persistent i recurrent". Em perdonareu la simplificació però diria que el vídeo està imbuït d'aquest principi energètic, una magnífica força d'esperança. Qui no està per Obama després de veure'l? La força suggeridora que té es tremenda. Per altra part, no és casualitat que la febre Obama s'estigui estenent entre bona part de la progressia europea. Sovint mancats de lideratge, d'idees força, d'elements aglutinadors i nous referents, Obama emergeix amb molta potència però potser de manera massa naïve.

A la vegada, però, he de confessar que sempre he estat reticent a aquesta mena de mostres d'eufòria. L'escriptor Elias Canetti va estar sempre fascinat pel poder que infonen les masses i les forces que les mouen. A la seva autobiografia explica com li agradava escoltar la cridòria dels espectadors en un estadi de futbol; el meravellava seguir les reaccions de la gent, l'estat d'ànim de la massa, explica que podia saber quin era el resultat del partit, si l'equip havia marcat un gol o per contra n'havia rebut un només escoltant la massa. Yes we can!. El vídeo provoca un efecte semblant. Irradia il•lusió, esperança, ganes de canvi, voluntat de començar de nou, fins i tot un anhel de convivència, de projecte comú.

Però els esperits crítics, amb raó, acostumen a recelar d'aquesta mena de proclames. Per desconfiança, per por a que sigui un projecte vacu, el dubte individual sempre tan poderós i necessari davant la marea. L'homo videns pot ser fàcil d'enlluernar. D'alguna manera som aixi, necessitem aquests principis energètics, ens toquen la fibra sensible i hi reaccionem. A més a més són principis necessaris, és clar que sí. És imprescindible que segueixin succeint, que els moviments en pro de la justícia continuïn renaixent. Per això estic també per Obama. Però cal recordar Canetti, recordar el dubte. Al cap i a la fi, no és res de nou el tenir present que les grans banderes i bondadoses promeses poden acabar com el rosari de l'aurora. Esperem, esperem, va, We can!, que no sigui així en el cas d'Obama i el que representa. I com a mínim hi ha una lectura positiva indefugible; la capacitat de reacció de les persones, de la massa, però també de la persona, per il•lusionar-se, la tenim assegurada. A partir d'aquí suposo que han de continuar el camí les responsabilitats.

Sobreviure

2008-02-10T02:16:00.001+01:00

Val molt la pena, i mai més ben dit, apropar-se als cines per veure l'excel·lent pel·lícula "4 meses, 3 semanas, 2 días" del director Cristian Mungiu. La Romania de Ceaucescu dels anys 80 és l'escenari d'una intensa i descarnada història vital; l'avortament que comparteixen la Otilia i la Gabita, dues amigues i companyes de residència universitària. És especialment corprenent, perquè allà es condensa de manera implícita tota la tragèdia, l'escena en la qual l'Otilia visita la casa dels pares del seu novio que celebren un aniversari. La càmera para i ens mostra una Otilia garratibada per la tensió que està suportant mentre la resta de familiars discuteixen i brinden despreocupats. La pel·lícula es presta a moltes reflexions, però totes elles giren al voltant de l'afany vital de supervivència, un afany que exemplifica extraordinàriament l'Otilia, l'amiga que lluita malgrat tot per tirar endavant. Tot això, és clar, en un context de manca absoluta de llibertats en un règim totalitari que provoca la misèria humana i material. Aquesta reflexió també apareixia en certa manera a "La vida de los otros"; la forma com les imposicions del sistema polític acaben afectant allò més íntim de la persona. Les dues amigues decideixen no tornar a parlar mai més del que acaben de fer, abans elles mateixes han de sobreviure en un règim que les ofega, romandre vives després de la mort d'un altre.

Amb tu sé qui sóc

2007-12-28T14:24:00.000+01:00

En el darrer llibre de Claudio Magris és Eurídice la que des de la Casa del Repòs ens parla d'Orfeu. És un llibre breu, senzill, però ple de detalls extraordinaris que expliquen la relació íntima entre dues persones que s'han estimat i s'estimen encara, superat el llindar. El fragment que afegeixo aquí sota deixa entreveure probablement una de les millors respostes a la pregunta que ens fèiem amb un amic a Madrid -què esperem d'ella, què et dóna la dona amb qui quan prens un cafè ja no necessites res més -.

"En el fons, quan estàvem junts era l'únic moment que se sentia tranquil i segur, fins i tot del que escrivia, després d'haver-m'ho llegit i d'haver vist als meus ulls -més ben dit, a la teva boca, deia, primer una mica emmuriada, però quan després se't separen lleugerament els llavis, quasi com en un somriure, no encara no, però...- Jo, és clar, clavava estisorades a les seves paraules, perquè ell, exagerat i desmesurat i generós, com sempre ha estat, prodigava paraules a mans plenes i jo les pelava, en llençava la pell, el pinyol i també força carn, si calia. Ell no n'hauria estat capaç, àvid i incontinent i compulsiu com era, però a mi em deixava que el posés a règim i sabia que, si quedava alguna cosa al plat després que jo ho hagués passat tot pel sedàs, era realment alguna cosa bona. Amb tu, deia, a prop teu sé qui sóc i no estic gens malament."

De Claudio Magris, a "Vostè ja ho entendrà".

Històries d'en K. Pantalons blancs

2007-12-27T03:38:00.001+01:00

Era a una ciutat del nord, capital de província, i s'hi estaria cinc dies. Aquell breu viatge li feia una il·lusió íntima, perquè significava la culminació d’aquell primer any. També li feia una gràcia especial coincidir amb la C. Primer no li queia massa bé, era un record del passat que hauria preferit esborrar. Però la C era allà i no podia fer-hi res. Tot i això, les últimes setmanes havia parlat més sovint amb ella i hi havia ara una certa complicitat entre tots dos. Li encantava emprenyar-la pel seu accent nordamericà. Ella responia amb un seu somriure plàcid i es prestava a la broma. Cómo se pronuncia entonces? Amb un d’aquells gestos que tant li agraden de les dones intel·ligents; quan juguen a fer-se les tontaines però amb el somriure i la mirada et diuen que són espavilades i se’n foten d’elles mateixes. Ell i la C van creuar el pont per sobre l'autopista de camí cap a l’hotel. L'autostrada di merda va exclamar ella, per la seva ascendència italiana. Ell va pensar en com trobava de tristos aquells ponts oxidats que travessen les perifèries de les grans ciutats. Per a ell eren la viva imatge de la monotonia als barris pobres. I ho va comentar a la C, trobava divertit creuar el pont de la capital del nord amb ella, darrere aquells pantalons blancs immaculats que duia. Una italo-americana vestida impecable a l'autostrada d'una ciutat estranya. La C ho va trobar també divertit, l’autostrada di merda, exacte, i ells dos què hi feien allà, van riure plegats i van tornar més còmplices cap a l’hotel.

Premis a la millor felicitació

2007-12-10T00:17:00.001+01:00

Una vegada finalitzat el termini i considerats tots els candidats, el jurat reunit en sessió extraordinària ha decidit premiar les següents felicitacions. En tercer lloc, pel seu sentit de l'humor i perquè ha arribat des d'Irlanda malgrat el jet lag de l'autor pocs minuts abans que acabés el termini oficial, medalla de bronze a l'A:

"Be, ja t'escriure millor des de casa i t'explicare com va tot. Cuida't molt i celebra els 27 que segurament no els tornaras a celebrar en forca temps."

En segon lloc, per la seva contundència verbal, claredat expositiva i perquè l'amenaça explícita serà tinguda en consideració, medalla de plata al G:

"Camarada bolchevique,

El Comite Ejecutor del Soviet Neoyorquino no quiere dejar pasar la ocasion de felicitarlo por su onomastica. Espera que a estas horas de la noche se encuentre borracho y a ser posible en compañia femenina. De no ser asi nos veremos en la obligacion de reprenderlo severamente."

I en primer lloc, el jurat ha decidit atorgar el primer premi a la candidatura presentada per l'expedició de quatre capgrossos reunits a Madrid el darrer cap de setmana. El jurat vol destacar el rigor i la interdisciplinarietat de la felicitació, que ha inclòs des de turrons de Can Miracle fins a inesperats entrebancs amb les closques dels madrilenys.

Per últim, el jurat voldria agrair les felicitacions de tots els participants i assenyalar el notable increment de participació d'aquest any, probablement a causa del fenomen facebook. Així mateix, es reserva el dret d'acceptar les felicitacions dels candidats que vagin tard.

En K

2007-11-21T23:48:00.000+01:00

En K sempre havia pensat que havia d'escriure un text començant amb aquesta frase: en K sempre havia pensat que. Ho tenia claríssim. El que no tenia tan clar és en què caram havia pensat sempre en K. Pensava que començant amb aquella frase donaria peu a un text curt ple de força però no sabia com continuar. En K sempre havia pensat que. Així és com sempre pensava que havia de començar. I li semblava un començament brillant. De fet, sabia perfectament que en K era ell mateix, i que utilitzaria aquell principi per anar més enllà, per parlar d'una cosa sense que els altres se n'adonessin gaire que en K era en K. Pensava que els qui ho havien d'entendre ja ho entendrien i que els qui no ho havien d'entendre no ho entendrien. També hi havia els qui ho podien entendre a mitges i els qui més valia que no sabéssin que en K sempre havia pensat que. Per acabar-ho d'adobar últimament en K tenia una preocupació afegida. Si no escrivia d'una vegada el text que havia de començar dient que en K sempre havia pensat que llavors no podia escriure cap altra cosa. S'havia convertit en un veritable maldecap: o escrivia el que sempre havia pensat que o no podia escriure res més. Així de fàcil i de terrible. Hi donava voltes i més voltes i continuava sense saber, però, en què havia pensat sempre en K. Bé, això no és del tot cert, en K pensava que últimament pensava molt en què havia pensat sempre en K, però a més a més tenia una intüició, una cosa que li venia de ben endins i li insinuava de veritat en què havia pensat sempre en K. Pensava que si seguia aquella intüició podria arribar a saber en què carai havia pensat sempre. Però el cas és que no s'atrevia a anar gaire més endins, no acabava de veure-ho clar. Era com entrar en una cova, en la foscor, i no sabia com en podria sortir d'allà tan endins. En K sempre havia pensat que estaria bé poder escriure sense haver de passar per aquella foscor.

Luz de octubre

2007-10-27T14:53:00.001+02:00

"El otoño en Madrid es una estación civilizada, en la que uno puede imaginarse que vive en un país menos insensato, un país más habitable que otros, en el que la gente común sabe disfrutar sin meterse con nadie de algunos de los placeres fundamentales de la vida. El de ir al mercado, el de pasearse entre puestos de libros de segunda mano sin mucha prisa y sin buscar nada en particular, el de salir una mañana de domingo a disfrutar del sol de octubre y visitar tranquilamente una exposición, y tal vez luego tomarse una caña con un aperitivo para reponer fuerzas.

En la mañana de domingo las salas de la Fundación March son una romería. Hay gente a la entrada que toma el sol suave de octubre entornando los ojos cerca de la escultura de Chillida. Hay matrimonios de jubilados que acaban de salir de misa y parejas jóvenes que aún guardan un residuo de dulce somnolencia de la cama. Hay padres que empujan carritos de niño y madres ilustradas que aprovechan el domingo para traer a la exposición a sus hijos de diez o doce años, ya muy despiertos a todo, habladores, inquisitivos, con gafas de lectores, que opinan en voz alta y si llega el caso se aburren con la misma franqueza. Dos de ellos miran perplejos una acuarela abstracta de Kandinsky." Antonio Muñoz Molina

2007-10-17T01:45:00.000+02:00

A dos temps

2007-10-14T15:24:00.000+02:00

Primer temps. Dijous acabem tard, com passa sovint, són les nou tocades i recollim apressats les lectures per la setmana vinent. L’endemà comença el pont i s’imposen unes cerveses abans de tornar a casa. Parlem d’una certa necessitat d’accelerar el doctorat, d’una certa impaciència per acabar els seminaris i definir ja el tema de la tesi. I encara més que això; compartim unes inseguretats i uns anys que van passant i un espera que no siguin en va. Provoco una derivada més a la conversa i trec una de les meves dèries recents: la sensació de no acabar de madurar, d’anar cap enrere fins i tot, exagerant l’argument. No és ben bé això el que vull dir, més aviat és l’afany d’un camí més dòcil, menys incert. Segon temps. El divendres em llevo tard, amb el temps just per retrobar-me amb l’Arrate deu anys després. La vaig conèixer en un curs de piano d’estiu a Tàrrega, ens vam escriure cartes i vaig viatjar a Bermeo, però després li havia perdut completament la pista. És curiós, i alhora gratificant, veure com les persones creixem i canviem però hi ha un fons, una actitud, una gestualitat, que es manté intacta. L’Arrate ara és professora de conservatori, concertista i està casada amb un violinista. Dinem en una tratoria prop de Huertas i ens posem al corrent dels últims anys; resulta que hem fet vides paral·leles i els dos hem viscut a Amsterdam, Londres i Madrid. A mig dinar l’Arrate s’atura i em diu que faig la mateixa cara, que sóc el mateix, però que ara em veu molt més madur, potser massa pel seu gust intueixo que insinua. Vanitats a part, no puc evitar un somriure d’orella a orella; és exactament la conclusió contrària al que parlava el dia abans, i m’encanta que ho digui, de manera que li explico aquesta reflexió a dos temps.

Margarit a Madrid

2007-09-25T11:30:00.000+02:00

El poeta i arquitecte Joan Margarit ha visitat avui la llibreria Rafael Alberti de Madrid i ha recitat una breu selecció de poemes del seu darrer llibre “Casa de Misericòrdia”. Ha estat emocionant escoltar els seus versos dits amb veu reposada i greu. La llibreria era plena a vessar i uns quants ens hem quedat a peu dret, observant la silueta de Margarit des de darrere les escales.

Bona part dels poemes els ha recitat en castellà, traduïts per ell mateix, excepte tres o quatre on diria que no ha pogut resistir la necessitat de llegir-los primer en català. Abans de cada poema feia una brevíssima i precisa introducció suficient per anar descobrint els fils conductors de la seva obra: la postguerra i els amors per carta dels seus pares; el naixement i els fills; la traumàtica mort de la seva filla Joana; la llum davant la immensa foscor de la nit; la poesia mateixa com a refugi contra la intempèrie; els viatges i el retorns; el record dels amors passats; la música i els murs de gel i, finalment, també l’amistat. Margarit ha acabat recitant de memòria una Parábola de Machado dedicada al seu amic llibreter.

Com explica ell mateix a l’epíleg “Casa de Misericòrida” és fruit del neguit “cuando uno se pone a pensar en la dureza que puede llegar a alcanzar la vida de las personas y en los pocos recursos que tenemos para hacer frente a todo tipo de pérdidas y fracasos”. La poesia de Margarit desborda identificació vital, amb les ferides al descobert –“No-res en el nord gèlid de l’agulla”-, però malgrat tot conserva una càlida distància i fins i tot una certa esperança fonamentada en l’experiència viscuda –“Hi ha un home dret davant la dàrsena. Després del temporal, assumides les pèrdues i ja amarrats els grans dolors erràtics, el millor lloc per esperar és el port”-. Al marxar l’home que davant meu comprava l’edició bilingüe li ha comentat al llibreter “muy bien eh, es espléndido este tipo”.

Visca la cançó

2007-09-14T10:44:00.000+02:00

Per acompanyar aquests dies més aviat tristois ha estat una sort descobrir el nou disc de la Maria del Mar Bonet. Jo de vosaltres correria a comprar-lo. No paro d'escoltar una vegada i una altra "Per una cançó", "L'exèrcit"...

Una literatura

2007-09-11T18:51:00.001+02:00

A les cinc d'una freda matinada,

en Pla, sis anys abans de néixer jo,

obria la finestra per sentir

el primer rossinyol.

Semblava esvair-se fatigada

cada estrella, va escriure.

Jo només era part de la fosca,

però avui, en llegir-ho, m'ha corprès,

com si fos evocant algun record.

Avui és ell qui deu callar en la nit

mentre camino per la seva prosa,

que serà un dia per a mi

l'única geografia,

un lloc com una pàtria, una gent

i fins i tot una literatura.

Joan Margarit

Sexe i llibertat

2007-09-04T13:57:00.000+02:00

Ahir a la nit vaig llegir "L'animal moribund", de Philip Roth, una petita joia de llibre. És una novel·la descarnada, escrita sense masses miraments, però a la vegada amb una càrrega de profunditat i reflexió demolidora. Aparentment es tracta d'una història sobre el desig sexual d'un professor universitari de més de seixanta anys amb una de les seves ex-alumnes. De fet, però, aquesta només és la trama que permet a Roth escriure una potentíssima reflexió sobre el conflicte entre llibertat i responsabilitat en les relacions personals més íntimes.

El protagonista és un conegut crític literari que s'ho fa venir bé per després de cada curs endur-se'n alguna de les seves càndides alumnes al llit. Una de les seves víctimes és la Consuela, una amazona d'origen cubà, d'una bellesa imponent. El professor és un ferm partidari de defensar a ultrança la seva llibertat, de no mantenir lligams amb ningú. Amb el seu amic íntim, un poeta irredempt, comparteixen el mateix credo: "la dependència és perniciosa, i és sempre enemiga teva. Què en diu Joseph Conrad? Qui crea un lligam està acabat". I el sexe és pel professor la culminació de la seva llibertat, la satisfacció del seu desig insaciable.

Paradoxalment, però, el professor acaba atrapat en els mars de la seva pròpia gelosia i sent dominat per la Consuela. Ell, que era el dominador, després d'una mossegada terrible en l'acte sexual més ferotge passa a ser el dominat i dependent respecte l'altre. El vell professor, amant de la revolució i alliberament sexual dels 6o's, arrogant i cínic quan convé per defensar-se dels embats de la vida, cau ara en una teranyina insuportable. A més, Roth ens regala unes pàgines magistrals sobre la relació d'aquest professor amb el seu fill, les càrregues de culpa i responsabilitat, i el retrat d'una mort plena de vida, la del seu amic poeta.

Roth sembla voler celebrar la vida, amb totes les passions irreprimibles, però amb una nota d'alerta; mai podem defugir del tot l'altre, la responsabilitat envers l'altre, perquè l'empatia sovint acaba tenint tanta o més força, encara que sigui imposada a cops per la vida mateixa, que qualsevol altre de les passions.

A l'Almirall

2007-08-30T02:46:00.000+02:00

Dies i dies IV: f 1 [ generalment en pl ] INDUM 1 Peça exterior de vestir, especialment de la dona, que va de la cintura en avall cobrint conjuntament les cames o part d'elles.

Velles i noves webs

2007-08-21T19:38:00.000+02:00

Avui ha vingut a casa i, per fi, ha posat al dia i fa públic el seu blog, que ja era hora. Mentrestant l'altre també ha posat al dia Valors.

Detalls de la parra

2007-08-21T17:17:00.000+02:00

Les vides a Eminönü

2007-08-13T22:32:00.000+02:00

Ens asseiem als bancs de la llarga plaça que hi ha al costat d'Eminönü; l'embarcador just davant del Pont de Galata. Després de tot un dia caminant ens ve de gust resposar i veure l'espectacle de la gent que fa vida i creua la plaça. En tot viatge hi ha sempre aquella espai ideal per aturar-s'hi una estona llarga, escriure postals, o senzillament deixar-hi passar el temps. Eminönü és aquest lloc; la posta de sol a darrera hora de la tarda, el bullici de gent amunt i avall i la mesquita de Yeni Camii al fons el converteixen en un suggestiu escenari. Com si assistissim a una pel·lícula, anem descobrint personatges i encuriosits comencem a imaginar més enllà del que veiem pròpiament; com seran les seves vides, d'on venen i on van, a qui esperen o a qui busquen, què desitgen fins i tot, les persones de la plaça.

El pare seu al banc de la dreta, té una parella jove al costat que tant podrien ser turcs com estrangers, jo en canvi he segut a l'altre banc, amb un home de mitjana edat. Al davant hi tenim un nombrós grup de dones amb mocador, algunes amb bosses de la compra del mercat, i sembla que esperen acabar de reunir-se totes per marxar. Em fixo en una jove turca que es dirigeix cap a una parada improvisada on un senyor gran ven encenedors i tabac. Malgrat portar el mocador, vesteix una ajustada faldilla taronja mandarina i camina amb altivesa. Mentrestant la parella que el pare té el costat li pregunten d'on és, ells són turcs. Segueixen conversant però jo continuo admirant la plaça. Uns metres més enllà un jove turista, m'imagino que és anglès, persegueix un venedor de banderes gegants amb la imatge d'Ataturk per fotografiar-lo. La seva nòvia, que és rossa i porta un bonic vestit de color beix, espera que l'altre acabi i es pentina mirant-se de reüll als miralls d'un cotxe mal aparcat. Entretant em fixo en el meu company de banc, l'home de mitjana edat, dubto si és un miron com nosaltres o un poeta que ha vingut a buscar inspiració entre tant moviment. El noi anglès li vol ensenyar ara les fotos que acaba de fer, però la seva nòvia enfadada de tant esperar li fa mala cara i camina decidida cap a la mesquita.

Ara la jove sexy de la faldilla taronja parla per telèfon a les cabines, amb les cames creuades, i de tant en tant es gira cap a la plaça. No sé si és que espera algú o és que vol tenir-ho tot controlat. Tot aquest temps, però, el nen encarregat del carretó vermell no ha deixat de torrar panotxes i vendre-les a tothom qui passava. Més enllà una parella turca, deuen voltar els trenta anys, discuteixen gestualment, ella fa aquell posat universal de no escoltar i marxar empipada, l'home sembla que intenta donar-li explicacions i la segueix. De cop i volta la dona gira i van a la parada de fruits secs -tanta discussió per quatre pistatxos em pregunto-. A prop nostre creuen ràpidament quatre noies rialleres parlant castellà, no sé perquè m'imagino que són valencianes. És estrany, penso, tant elles com jo som turistes però en aquell moment per a mi no són res més que uns altres personatges, i m'intriga saber cap a on deuen dirigir-se tant decidides. Finalment ens aixequem per marxar, la noia de la faldilla taronja segueix a la cabina, i ara som nosaltres els qui ens convertim també en personatges de la plaça.

Istanbul en blanc i negre

2007-08-12T21:24:00.001+02:00

"Para comprender mejor ese ambiente en blanco y negro recreado una y otra vez, que acentúa el sentimiento de amargura inherente a la ciudad y que es compartido por todos los estambulíes como un destino común, hay que venir a Estambul en avión desde una rica ciudad de Occidente y sumergirse de inmediato en las atestadas calles, o ir un día de invierno al puente de Gálata, el corazón de la ciudad, y ver cómo la multitud pasa por allí con una ropa de colores indistinguibles, descolorida, gris, sombría."

Orhan Pamuk a Estambul: Ciudad y recuerdos.

A la riba del Corn d'Or

Minaret de Santa Sofia

Pescant des del Pont de Galata

Al vaixell camí de Eyup

Posta de sol a Eminönü

Família a Yeni Camii

Carretó de panotxes

El moll de Haliç

Dones al vaixell

L'hora de la pregària del divendres

El Corn d'Or i la Süleymaniye Camii

El pare escriu aquí unes primeres impressions del viatge.

El PSOE no és federalista

2007-08-03T13:56:00.000+02:00

Finalment el secretari d'organització del PSOE, José Blanco, ha impedit la formació d'un nou govern de canvi i progrés a Navarra. És una vergonya que l'Executiva Federal no hagi escoltat les raons dels socialistes navarresos i hagi coartat les esperances d'una majoria d'esquerres. El PSOE atorga així el govern a UPN, la marca del PP a Navarra, fins i tot quan ells mateixos havien reconegut que les condicions que Miguel Sanz exigia per formar govern en minoria eren inacceptables. La proposta d'un pacte de govern d'esquerres ja l'havia realitzat en el seu moment l'executiva regional del PSN el passat 5 de juliol. Són per tant inadmissibles les quiexes i les cares de sorpresa dels socialistes de Madrid -alguns s'atrevien ahir des de Ferraz a qualificar-ho "d'órdago-". Només des del desconeixement de quins són els sentiments majoritaris dels socialistes navarresos són possibles aquestes actituds.

Aquest lamentable episodi confirma que el PSOE no és un veritable partit federalista i que està mancat d'un discurs territorial coherent, clar i rotund. Són ben clars els motius que condueixen el PSOE a aquesta decisió; les eleccions generals d'aquí a 7 mesos i la por que el PP utilitzi el pacte amb Nafarroa Bai com a arma electoral. La decisió només és comprensible, per tant, des de la lògica madrilenya. Ara bé, l'aplicació d'aquesta lògica indiferent i ignorant respecte els territoris seria inacceptable si el PSOE tingués un discurs federalista real, que respectés l'autonomia de les decisions de les seves executives regionals. Fa un temps va semblar que el PSOE s'acostava a certes tesis federalitzants, amb el Document de Santillana i el parlar de l'Espanya Plural, la decisió d'avui, però, posa molt en dubte aquells tebis moviments.

Espero que el PSC prengui bona nota de la decisió d'avui de l'Executiva Federal del seu partit homòleg. Afortunadament, malgrat que a alguns a Ferraz també els costa acceptar-ho, el PSC és un partit autònom segons els seus estatuts i el sectretari d'organització del PSOE no hauria pogut fer el mateix amb el Tripartit català que amb el pacte PSN-NaBai-IU. Malgrat això, són molt poc esperançadores aquestes decisions del PSOE i no fan sinó reviure els desitjos que el PSC disposi d'un grup propi al Congrés. És una llàstima que aquesta reclamació aparegui només els estius, com si fos un desig només verbalitzable quan tothom està mig de vacances. És obvi que si el PSOE està mancat d'un veritable discus federal el PSC haurà d'assumir les seves responsabilitats i continuar apretant amb un discurs catalanista i federalista amb més força que mai. I és que amb això dels "fets i no paraules" no es va enlloc, és una estupidesa política, la política es fa també i molt fonamentalment des de la construcció d'un discurs d'idees força coherent i il·lusionador.

i 15!

2007-07-26T18:08:00.002+02:00

El pare ho descriu com una descàrrega, i efectivament això és el Desvetllament; una massa de cossos ballant al ritme de la banda i comptant fins a 15 una vegada i una altra. Els segons just abans que comenci, quan els gegants surten davant l'Ajuntament, la gent aplaudeix, apareix per fi en Robafaves i sonen les primeres notes de la banda són per mi els millors de les Santes. Una emoció se'm desborda per dins en aquells instants. El pare oblida, però, la importància de la figura majestàtica i imponent d'en Robafaves. La seva expressió adusta, la capa voleiant i el seu gest seriós exerceixen un encanteri sobre els centenars de cossos que dansen als seus peus. Sóc poc donat a les adulacions però he de confessar que en Robafaves atrau la meva veneració més profunda la nit del 25 de juliol. Som més d'un els qui aquesta nit retem culte a la seva presència talment una figura sagrada. Aixequem les mans i ens dirigim cap a ell invocant un any més la seva força i la seva protecció. Com si tal vegada ens hagués d'oferir alguna pista que no hem sabut trobar nosaltres sols. En aquell moment ell encarna l'alegria conjunta, el retrobament amb amics i coneguts, el desprendre's d'un mateix, i també el pas del temps, perquè any rere any la mateixa cerimònia es repeteix. L'esquena suada i els peus trepitjats no impedeixen que la festa i la massa t'atrapin en un enbogit deslliurament col·lectiu. Ell es converteix en el nostre guia i nosaltres, que l'hem coronat Rei de la festa, en els seus servidors, tots per igual. Un iman poderós, una atracció brutal, entre l'individu i la massa, la massa i en Robafaves. És un fantàstic misteri d'estiu, vaja.

Festa

2007-06-25T20:02:00.000+02:00

Aquesta foto m'agrada, més encara després de la serietat del post anterior. És la mafia marchiana, per si en teníeu algun dubte, a la festa de despedida del Zalinho.

Knowing someone

2007-06-24T04:22:00.001+02:00

Quan era a Amsterdam fent un Erasmus els pares em van venir a visitar i recordo que mon pare es va fixar en un grafiti. Deia alguna cosa així com "Knowing someone is always a fight", o almenys aquestes són les paraules que se'm van gravar: conèixer algú és sempre una batalla. Llavors no li vaig donar la menor importància, coses d'adolescents vaig pensar, en canvi el pare va quedar-se rumiant la frase i en va fer algun elogi fins i tot. Amb els anys i a poc a poc he anat copsant la complexitat i la veritat d'aquell grafiti. L'altre dia la vaig tornar a pensar quan sopava amb un parell d'amics; i és ben bé com un anell al dit a tot el que he parlat amb diferents persones aquesta setmana que ha estat de catarsi col·lectiva.

En un dels extrems, quan desconeixem totalment algú, tendim a construir primeres idees sovint falses, guiades per apriorismes. No és cap secret fins a quin punt aquestes primeres impressions acostumen a ser esbiaixades. Encara que són molts els qui s'atribueixen dots especials per detectar bondats i maldats des d'un primer moment -a tothom agrada pensar així-. En qualsevol cas això no em sembla particularment interessant, allò realment frepant és constatar amb quina facilitat obviem infinituds d'altres possibles característiques i en tenim prou amb una sola explicació que ràpidament fem vàlida i omnipresent. La primera batalla diria que la perdem no només per construir apriorismes defensius erronis sinó també per actuar amb una absoluta ceguesa i orgull al no recordar l'existència dels políedres.

A l'extrem contrari, quan coneixem bé una persona -si és que això és possible- quan fins i tot n'estimem els seus límits, la darrera batalla la podem perdre per anticipar i entendre cadascun dels seus gestos i així acabar acceptant-ho gairebé tot. Un altre moment interessant, en algun punt mig, és el del vertigen; quan de cop i volta dubtem de tot i contra tot d'aquella persona que crèiem conèixer. Els puntals són qüestionats i per primera vegada imaginem el seu comportament guiat per motivacions latents menys decoroses. Alguns moments d'un ball de bastons que van omplint de sentit aquell grafiti d'Amsterdam. I sí, és cert, ni sé molt bé què vol dir ni es tracta de guanyar i perdre batalles, ja ens entenem.

Against the liquid life o el bolado blanc

2007-06-16T16:02:00.000+02:00

"Diu el tòpic progre que el nacionalisme (digueu-ne provincianisme o localisme, si voleu) se't passa viatjant. Potser sí. És a dir, vull creure que sí. Però per poc que hagis viatjat el que saps segur és que, tant com això, del que el viatge guareix és del cosmopolitisme, de l'universalisme, del bolado blanc i apegalós de dir-te ciutadà del món."
Jaume Subirana

"Para qué otra cosa, si no, son el reacondicionamiento, la renovación, el reciclaje, la puesta a punto y la reconstitución imparables, compulsivas y obsesivas de la identidad? (...) La vida líquida es una vida devoradora. (...) Para librarnos del bochorno de quedarnos rezagados, de cargar con algo con lo que nadie más querría verse, de que nos sorprendan desprevenidos, de perder el tren del progreso en lugar de subirnos a él, debemos recordar que (la vida líquida) nos pide vigilancia, no lealtad. En el mundo moderno líquido, la lealtad es motivo de vergüenza, no de orgullo".
Zygmunt Bauman, a "Vida Líquida"

Hortaleza

2007-06-12T23:25:00.000+02:00

Nathan Zuckerman recordà llavors el que no hauria d'haver oblidat mai: Ana Frank no era una invenció seva. Ell podia imaginar tantes situacions i tants idil·lis com volgués, però el pes de la realitat era allà, de cos present. Com en aquella cita de Henry James: "trabajamos en la oscuridad: hacemos lo que podemos; damos lo que tenemos. Nuestra duda es nuestra pasión, y nuestra pasión es nuestra tarea. El resto es la locura del arte".

Días extraños

2007-06-09T01:03:00.000+02:00

Foto: Central Park, NY

Llego media hora antes que abran la Feria. No sé muy bien qué hacer y al final decido sentarme en un banco. Dejo el periódico a un lado. La tarde empieza a ser abrasadora. He estado muy pocas veces en el Retiro. Qué raro pienso, con lo que me gustan los parques. De las cuatro o cinco veces, un par acompañado de mujeres. Dejo que el sol me queme unos minutos. Un vagabundo está sentado enfrente mío, en la sombra. Cierro los ojos e intento parar de pensar. Dentro de pocos días el calor será ya insoportable, pero ahora me gusta sentirlo. Recuerdo cuando hace un par de años, por estas mismas fechas, nos sentamos en Russell Square, con el mismo calor de principios de verano. Las sonrisas de las mujeres en los parques son pequeñísimos regalos de los dioses. Aún así, no puedo evitarlo, en cualquiera de ellos dejo siempre una parte de mi mente en blanco. Este verano pasado, en Central Park, tardé más de media hora en comer una manzana mientras escuchaba un tipo que cantaba con una guitarra. Nadia me hizo unas fotos divertidas aquel día. Hoy en cambio Madrid me rehúye. Me llaman y respondo que estoy mirando libros cuando en realidad todavía estoy en el banco.

Tom Waits - On the Nickel

2007-06-01T01:51:00.001+02:00

Cireres

2007-05-29T02:35:00.000+02:00

Són les cinc de la tarda i ell és a l'andana de l'estació, esperant el tren, el tren de sempre. Aquest cop, però, no mira despreocupat cap a Barcelona sinó amb neguit cap al nord. El tren s'atura i veu com ella treu el cap des del primer vagó; li fa un gest amb la mà mentre el vent fa voleiar els seus cavells rossos. Ell intueix el somriure d'ella, puja al tren una porta endarrere i es dirigeix ràpidament cap a trobar-la. Ella vesteix una camisa negra estiuenca i està guapíssima, ell s'atabala i li diu qualsevol cosa. El tren avança per la línia de la costa i bufa el vent. Les onades són encrespades. Ell duu una bossa plena de cireres que són per a ella, però espera un millor moment per menjar-les plegats.

Clau perduda

2007-05-24T01:12:00.000+02:00

Memòria reposada, tants anys
als bancs de pedra i rosers baixos.
La clau és perduda. El camí finit.
Prop del marge els fills abracen,
els germans recorden, tots els camps treballats.
Una finestra oberta ja per sempre,
seràs d’ara endavant.

Tiet Miquel

2007-05-10T11:04:00.000+02:00

Ens vam dir adéu per últim cop el diumenge de Pasqua. Llavors em vaig acostar a l'habitació del darrere on t'havies refugiat a veure el bàsquet amb en Bernat. Tot i que tenia l'esperança de tornar-te a veure, sabia que molt probablement aquella seria la darrera vegada. A mi se'm va fer un nus a la gola, però tu, amb aquell teu gest tan proper, em vas acomiadar amb naturalitat. Dilluns passat, però, el pare m'explicava que la mort es precipitava, i que et dirigies ja amb molta dificultat als qui t'envoltaven. Tu que sempre havies tingut un gest d'empatia cap a tothom qui se t'apropava. Ara recorreré el cels entre Madrid i Barcelona, i recordaré de ben segur tants dissabtes a la tarda i Sant Esteves a casa vostra. I amb una mica de sort sentiré encara el teu acompanyar, reposat i amic, que tants bons moments ha donat a una família que avui plora la teva absència. Descansa en pau, tiet.

Mestres a l'Ajuntament

2007-04-03T23:11:00.000+02:00

La Conxita a l'Escola Rocafonda el juny de 1994

Després d'un parell de mesos a Madrid he arribat a Mataró per passar-hi la Setmana Santa. És difícil defugir l'ambient de pre-campanya municipal que ja es respira a la ciutat. Com que fa dies que no escric de política, i de fet he escrit ben poc de política local en aquest espai, avui em ve de gust esplaiar-me i dir-hi la meva. La meva que, com sempre, serà una veu més aviat heterodoxa: aquesta vegada vull parlar a favor de dos mestres que tant de bo governin la ciutat a partir del juny vinent.

Les curiositats i xafarderies giren aquests dies al voltant de la confecció de les llistes dels diferents partits. Sigui dit d'entrada, no me n'amago, que votaré en Baron. Fins i tot penso donar-li suport explícit adherint-me a la plataforma que recolzarà la seva candidatura. En Baron mereix la meva confiança, no només per simpatia cap al projecte polític que ell representa, sinó perquè ha estat un alcalde excel·lent fins a dia d’avui. L'única cosa que se m'acudeix criticar-li és un cert rampell populista que mostra a vegades. Potser perquè amb el merder de les zones blaves fa uns anys va tirar pel dret i el van acusar de no escoltar prou. O potser perquè en Mas, l'anterior alcalde, era especialment resolutiu malgrat tingués gent enfrontada. En qualsevol cas, en Baron és un treballador infatigable que coneix Mataró com pocs, és a dir que estic content de fer-li la pilota; és una sort tenir-lo al capdavant de la ciutat.

De fet, em vaig empadronar de nou a Mataró, després d'estar inscrit com a resident a Londres, per poder votar tranquil·lament des de casa el dia de les municipals –i no fer-me lios tremendos votant per correu com a les catalanes-. A més, em feia il·lusió poder dipositar un vot plenament convençut. Ara bé, em sap greu haver d’afirmar que el meu vot ja no el faré del tot satisfet. No voldria ser injust, però em temo que la llista d’en Baron i en Bassas és certament fluixota. Ells sabran quins són els equilibris interns que s’han hagut de superar. I alerta, amb això no vull dir que no m’agradi que gent jove vagi a llistes, tot el contrari, senzillament em carreguen les endogàmies i els qui explícitament pretenen fer de la vida política un modus vivendi.

En canvi, pel que sí que estic molt satisfet és per la notícia que la Conxita Calvo serà la número dos d’Iniciativa. No sé qui l’haurà convençuda, però que gent com ella entri a l’Ajuntament serà una notícia esplèndida. La Conxita va ser mestra meva a l’escola Rocafonda i en tinc un molt bon record. A la pista de bàsquet de l’escola, darrere el títol que ens van donar l’últim dia, m’hi va escriure unes paraules que no he oblidat: “Davant teu hi ha un univers de possibilitats. Segueix com ara”. És una dona amb caràcter i un contraexemlpe perfecte al mal de fer de la política un modus vivendi. A més, continuarà amb la tradició de mestres que s’han incorporat a l’Ajuntament –des d’en Toni Segarra, en Pep Illa, la Pilar Gonzàlez, en Remigi Herrero o el mateix Baron entre altres-. En Baron i ella es poden entendre bé a l’hora de governar. Per altra part, però, és una pena que a ICV s’hagi barrat el pas al sector jove emergent del partit que encapçalaven l’amic Jordi Merino, en Guillen i d'altres.

L'últim concert

2007-03-25T01:34:00.000+01:00

Quan ha tocat el País Petit he pujat encara més el volum i he començat a cantar amb ell a tot drap. És la cançó que toco sempre el piano quan torno a casa a Mataró. Perquè forma part del meu imaginari més íntim, com tantes d'altres seves. Ha estat llavors quan el veí d'Hortaleza, aquí a Madrid, s'ha sulfurat i ha començat a donar cops a la paret. Però el somriure i l'emoció de Llach podien amb tot. Se m'han negat els ulls.

De polleguera

2007-03-22T23:33:00.000+01:00

La Cris i la Nadia em passen un nou meme (petons a les dues, guapes!). Aquesta vegada es tracta d'explicar cinc coses quotidianes que et treguin de polleguera. Hi he estat pensant una mica i he arribat a les següents conclusions:

1. No suporto quan algú parla amb la primera persona del plural i m'inclou en el seu mateix sac. Allò tan usual de dir "és que nosaltres els de...", o "clar, però és que nosaltres..". De cap de les maneres: hi ha alguna neurona individualista que se m'activa automàticament contra aquest tipus d'afirmacions. Potser en altres circumstàncies estaria d'acord amb el que vol dir l'altre, però quan em veig dins un nosaltres gratuït sempre penso: "parla per tu i no m'utilitzis a mi, què saps tu del que jo penso!".

2. Deu anar relacionat amb el punt d'abans, perquè el cas és que no m'agraden gens les actituds paternalistes. Mai m'ha agradat que em diguin com haig de fer les coses. A l'escola, de ben petit, vaig muntar una rebequeria de les grosses: em volien fer pintar un dibuix amb llapissos de colors i no en tenia ganes. Aquell dia vaig acabar donant patades a la motxilla. A l'Institut una professora de català que anava de col·lega amb els alumnes pretenia fer-nos escriure sobre "el mar". Tampoc en tenia ganes i li vaig entregar un estirabot qualsevol. Des de llavors no ens vam entendre mai.

3. Sóc força fonamentalista a l'hora d'escriure i parlar el català. Em costa molt passar-me al castellà, em piten les orelles quan algú pronuncia malament les neutres i obertes als "què's" i als "però's", i ja ni parlar-ne de rebre missatges escrits amb k's d'adolescent anarquista i plens de faltes d'ortografia. Curiosament, però, no em puc permetre aquest luxe amb altres llengües perquè he arribat a la conclusió que no tinc habilitats per ser políglota. A Madrid estic millorant la fluïdesa del castellà, però sovint em corregeixen errors i a les presentacions parlo una estranya barreja de català, castellà i anglès dita "catspanglish". Contradicció forta, ho reconec, que sigui primmirat amb el català i despreocupat amb les altres.

4. No m'agrada ni anar al supermercat ni cuinar. Si puc i vaig bé de diners m'agrada sortir a dinar o sopar fora. No pot ser sempre, és clar, i a més a més no seria saludable manjar fora dia sí dia també, però passar-me més de mitja hora a la cuina preparant alguna cosa ho considero una pèrdua de temps. Potser és que em fa respecte i enveja el no saber cuinar un bon sufregit? No ho sé, però m'exaspera tot el procés, el trobo massa llarg com per després polir-s'ho tot tan ràpidament. Allò més sofisticat que sé cuinar és una truita de patates gegant d'onze ous i tres dits de gruix.

5. I per últim, diré que hi ha alguns trets de caràcter que m'atabalen força: l'afany de protagonisme i la voluntat d'impartir justícia a tort i a dret. Aquí se'm dispara altra vegada algun mecanisme neuronal que em fa difícil no portar la contrària, encara que sigui mentalment, a les categories que estableix el rei Salomó de torn. No sóc un beneït i com a tothom m'agrada xafardejar sobre els demés. Acostumo a xocar, però, contra aquells que pretenen passar per damunt meu havent impartit doctrina, per dir-ho d'una manera una mica bèstia. Potser és que em surt altra vegada la vena irredempt, però normalment me n'ocupo jo mateix de pensar el que trobo bé i el que trobo malament.

Bé, i ara que ja he buidat el pap, passo el meme, per si volen fer-ho ells també, als següents amics: a l'Arnau, que està a Chicago escrivint un research proposal i potser això l'ajuda a perdre una mica més el temps, al Juególogo, que em maleirà els ossos però en el fons li encantarà escriure-ho, a la Marta Seiz, que ja és hora que comenci el blog d'una vegada, al Juanan, que darrerament té el bloc molt aturat, i ne'n Joan Safont, perquè em fa gràcia veure què dirà.

Yo amo los mundos sutiles

2007-03-11T22:44:00.000+01:00

Actituds

2007-03-02T01:48:00.000+01:00

D'acord, avui escriurem a raig. Perquè els millors escrits són els que són sincers amb la pròpia experiència. Potser sí; hi ha un valor en el no cohibir-se, en dir allò que no ens atrevim a dir. Els més íntims ho entendreu gairebé tot, els que no tant us haureu d'imaginar mitges veritats i mitges mentides, i els que ho llegiu de passada no entendreu gairebé res. Forma part del joc no? Doncs bé, avui voldria alçar un crit contra la mediocritat. Em costa molt escriure en contra d'alguna cosa, els que em coneixeu ja ho sabeu, no ho dic només per vanitat. Però és ben bé així: em costa molt carregar-me algú o alguna cosa. M'agrada fer sempre dobles lectures.

Avui, però, em ve de gust esplaiar-me amb la mediocritat. La mediocritat entesa no com les limitacions que tots patim, sinó com una falta de generositat amb un mateix i cap als altres. No sé si m’explico, el que vull dir té alguna cosa de republicana, de solidaritat i de confiança en la persona. Aquesta afirmació de Stuart Mill al seu “On Liberty” ho resumeix molt bé en una afirmació esplèndida: “Els éssers humans es deuen ajut els uns als altres per tal de distingir el millor del pitjor, així com estímuls per a escollir entre l’un i l’altre. S’haurien d’esperonar tothora a incrementar l’exercici de les seves facultats superiors i acréixer la direcció de llurs sentiments i fins vers objectes i contemplacions assenyats en comptes de necis, elevats en comptes de degradants.”

Hi ha gent que s'ho treballa i intenta fer el seu propi camí contra totes les facilitats i dificultats. Hi ha qui somnia un demà lliure i just per ell mateix i pels altres. En canvi hi ha qui es conforma amb actituds plenament acomodatícies. I que consti que ara mateix mentre escric encara tinc els meus dubtes: no serà que la resignació és l’única alternativa per a molts? No ho sé. No sé respondre adequadament aquesta pregunta. Però el cas és que tinc la sort de veure com amics batallen contra la mediocritat i s'enfronten als seus projectes. I repeteixo, no estic parlant d'oportunitats aquí, sinó d'actituds. Sóc ben conscient que no tothom disposa de les mateixes oportunitats. Em temo, però, que he començat volent parlar d'una cosa i he acabat parlant-ne d'una altra.

Das Leben der anderen

2007-02-26T01:04:00.000+01:00

Das Leben der anderen, "La vida de los otros", és una excel·lent pel·lícula. El film ens mostra les misèries del socialisme real durant les acabelles del règim a l'Alemanya de l'Est els anys 80's. Anys durant els quals l'Stasi, la terrible agència de seguretat de l'Estat, va practicar incomptables injustícies en nom de la utopia. Una utopia que en realitat no era res més que una màquina burocràtica de repressió. Una màquina que actuava directament contra la llibertat de pensament; la llibertat de ser. La història del Christa, l'actriu de teatre detinguda per l'Stasi, és d'una crueltat sense límits: quan l'Estat actua contra la pròpia fragilitat de la persona. Malgrat tot, i potser a diferèncai de Babel, la pel·lícula deixa una porta oberta a l'esperança: al final encara podem confiar en aquesta "Sonata per a un home bo". Aquest himne a HGW XX/7.

Conversar

2007-02-14T23:57:00.000+01:00

[s. XIV; del ll. conversari 'viure amb companyia, tractar amb algú']

v intr 1. Entretenir-se enraonant dues persones o més. Vam conversar un parell d'hores.

2. TÀCT Fer una conversió.

Bologna la rossa

2007-02-13T00:35:00.000+01:00

Firenze

2007-02-13T00:00:00.000+01:00

Babel

2007-02-05T01:55:00.000+01:00

Vinc de veure Babel, del director mexicà Alejandro González Inárritu. La pel·lícula m'ha agradat, i fins i tot diria més: m'ha impactat. Encara que amb algun "però" que ara després explicaré. En l'escena en què l'helicòpter s'emporta la turista nordamericana ferida de bala se m'han negat els ulls. Potser és que estic tou, o que sóc un tou, però al veure com l'helicòpter s'enlairava he pensat que malauradament hi ha vides que mobilitzen més recursos que d'altres. La pel·lícula aconsegueix construir un mosaic de diferents móns entrellaçats entre si en una sola història. Amb diàlegs exactes i escenes cuidades arribem fins a l'arrel de cadascun dels personatges que configuren aquest colpidor retaule. La majoria d'elles són persones desemparades; l'adolascent japonesa sordmuda i solitària, la mainadera mexicana viuda i entregada, o el mateix matrimoni nordamericà escindit per la por i la culpa d'un fill mort. En aquest sentit la pel·lícula és excel·lent i emocionant.

L'única recança potser és aquest cert pessimisme que destil·la el film. El guió es construeix a partir d'una notícia unificadora que recorre totes les televisions globals: una turista ha estat disparada en un atemptat terrorista. Des d'aquest punt de partida la pel·lícula posa el dit a la llaga en la por d'occident; el seu individualisme i malfiança en un món interdependent. La brutalitat de la policia nordamericana a la frontera mexicana és la mateixa que la de la policia marroquina a l'hora de cercar els presumptes terroristes. Les fronteres són línes divisòries que només poden travessar-se amb el passaport en regle o amb un helicòpter d'urgència. La primera reacció és sempre de por i temença vers l'altre: el que és diferent. Són ben pocs els elements de complementarietat, de solidaritat; tan sols l'àvia marroquina que fa fumar haixix a la dona ferida per calmar-li el dolor o el guia marroquí que rebutja els dolars nordamericans per l'ajuda prestada. Sembla doncs que el film no deixa gaires portes obertes a l'esperança col·lectiva.

No vull menysvalorar en cap cas el drama de la immigració, que és present amb tota la seva cruesa a la frontera de mexicana, a l'Estret o en tants altres llocs. Ni tampoc el creixent individualisme i solitud de societats com la japonesa, encara que aquesta és potser la història més deslligada del tronc central de la pel·lícula. Dit sigui de passada que una de les coses que m'atrau més de Japó i les meves ganes de visitar-lo és comprovar aquests paisatges de grans ciutats que se'ns presenten estèrils, acumulades i tecnificades. Però de veritat hi ha tan poques raons per a l'esperança col·lectiva -global si voleu-? Realment aquest món interdependent només aporta solitud, por i desconfiança? A Londres vaig escoltar com el sociòleg Anthony Giddens ens advertia que cada generació ha pensat sempre que vivia en el pitjor moment de la història: el més insegur i el més terrible de tots. És innegable que la globalització, o deixem-ho en la simple interrelació, pot provocar enfrontaments o l'explicitació d'injustícies frepants. Però, per altra part, també pot ser, i de fet ja és i convé que ho sigui encara més, una font d'oportunitats i noves solidaritats.