Lampedusa és la cicuta d’Europa



 Article per la Revista Valors, maig de 2015


Aquest darrer més ens hem hagut d’afrontar, una vegada més, al drama dels immigrants que moren a les portes d’Europa.  La magnitud de la tragèdia dels immigrants que intentaven arribar a Lampedusa és tan desoladora que és impossible no sentir-se interpel•lat. No és un fet nou, però no per això és menys necessària la reflexió. Al cap i a la fi, les morts a les portes d’Europa són un recordatori constant de la nostra contingència. Els cadàvers al mar assenyalen les nostres fronteres i els nostres límits. És impossible limitar la nostra mirada i fer veure com si aquells qui intenten arribar vinguessin de molt lluny, d’un món distant. Quan la realitat és que venen de just l’altra riba del Mediterrani.

L’Europa de la diversitat, dels estats del benestar, de la cultura i el comerç és literalment només a un pam dels drames humans més foscos, de conflictes interminables i estats fallits com és ara Líbia i guerres civils com les de Síria. És per tant a l’hora d’avaluar les nostres responsabilitats quan el drama de la immigració emergeix de nou com la vergonya d’Europa. Aquest és el titular que hem sentit dit i repetit amb molta freqüència: el drama de Lampedusa com la gran vergonya d’Europa. Aquest titular, però, malgrat ser veraç és clarament insuficient. De fet amaga una veritat molt més profunda i preocupant.  Al cap i la fi, tots tenim les nostres pròpies vergonyes i sovint ens podem permetre fins i tot el luxe de conviure amb elles. Tots som impurs, imperfectes, que suportem vergonyes i defectes propis i aliens. Però és que el drama de la immigració no és només la nostra vergonya més gran, sinó que a llarg termini serà la nostra pròpia cicuta.

Per una raó molt simple, humanitària però també i fonamentalment de caràcter polític i econòmic: és impossible construir un projecte de solidaritat, com en principi hauria de ser Europa, amb una discontinuïtat tan gran a la frontera. Alguns diuen, potser amb raó, que Europa en realitat no és un projecte de solidaritat, sinó simplement un projecte polític per mantenir unes determinades relacions de poder. En qualsevol cas, fins i tot si Europa només és una àrea de comerç, no és sostenible en el temps mantenir aquesta discontinuïtat radical a la frontera. Ni per raons humanitàries ni polítiques la Unió Europea es pot permetre el luxe de coexistir amb un drama permanent a la frontera. Perquè a la pràctica una discontinuïtat tan bèstia no serà útil per mantenir el poder, sinó que serà la cicuta que alimentarà directament la mort d’Europa.

El mecanisme és pervers: la persistència d’aquesta fràgil frontera exterior anima inexorablement el creixement de l’onada de l’extrema dreta a l’interior. L’ascens de l’extrema dreta i els partits que atrauen votants exhibint els fantasmes de la immigració és imparable a molts països. L’ ingredient principal de la cicuta que pot matar Europa és, doncs, la xenofòbia que neix a l’interior com a resultat de mantenir una frontera tan fràgil. Quan l’esquinçada és tan a prop a llarg termini és impossible evitar la gangrena. La xenofòbia, de fet, està causant ja una obturació a l’interior de molts països que no pot llegir-se com un fenomen aliè a les morts de Lampedusa. Dit d’una altra manera, el que molts anomenen la gran vergonya d’Europa ens afecta íntimament, molt més del que no pas reconeixem habitualment, perquè està vinculada directament als impulsos xenòfobs i anti-democràtics de l’interior. 













Comentaris