La baixa natalitat a Europa


Article per la Revista Valors, desembre de 2014 

Una de les tendències estructurals més remarcables, tot i que no sempre prou destacada, és el descens de les taxes de fertilitat. Aquesta tendència és un fenomen comú a bona part de les democràcies liberals amb economies avançades. A Espanya la taxa de fertilitat ha disminuït dramàticament durant les darreres dècades. Ha passat de ser un país amb una fertilitat elevada, amb una taxa de fecunditat de 2.9 el 1970, a una taxa molt més baixa, 1.38, el 2010. A Catalunya la fertilitat és avui encara més baixa: 1.33. De fet, Espanya s’ha situat a la cua del rànking mundial de taxes de fertilitat –ocupa la posició 194. 

Al conjunt de l’Europa dels 27 el panorama és igualment descoratjador: la mitjana ha baixat de 2.42 el 1970 fins a 1.58 el 2010. Fins al punt que algunes de les principals economies de la UE tanquen per sota els rànkings mundials. Alemanya i Itàlia ocupen respectivament les posicions 203 i 205. Quines són les causes d’aquest preocupant descens de les taxes de fecunditat? Europa es pot permetre el luxe d’una natalitat tan baixa? De les taxes de fertilitat en depenen no només la sostenibilitat del sistema de pensions sinó també les polítiques de creixement i benestar.

 Davant d’aquest descens de la fertilitat hi ha almenys tres plantejaments possibles. A curt termini la solució més immediata pot comportar l’augment de l’edat de jubilació. Però a mig termini serà necessari un replantejament de les polítiques de natalitat. Els països mediterranis com Espanya i Itàlia no destaquen pel suport a la natalitat. Comparats amb d’altres països, especialment del nord d’Europa, les polítiques per incentivar la natalitat són escasses. Les baixes de maternitat i paternitat són curtes i els ajuts públics insuficients.

Tot i això, contra el que sovint tendim a pensar, les taxes de fertilitat a molts països escandinaus també estan per sota de les taxes de reemplaçament de la població –pel qual es necessita una taxa de fecunditat igual o superior a 2.0. Per exemple a Dinamarca la fertilitat és 1.88 i a Suècia 1.98. De manera que la població europea envellirà i disminuirà progressivament si la tendència no es compensa amb l’ajuda de la immigració.

El plantejament a llarg termini, per tant, ha d’entendre les causes de fons del descens de la natalitat. L’economista Gary Becker va desenvolupar el conegut trade-off entre quantitat i qualitat a l’hora d’explicar l’elecció del número de fills des d’un punt de vista racional. Quan el capital humà de les dones és més alt i participen activament al mercat laboral, les dificultats de conciliació familiar i laboral augmenten. I per si això fos poc, en el món especialitzat d’avui, cada vegada més cognitiu-competitiu, l’educació dels infants és llarga i costosa. Però fins i tot als països amb mercats laborals flexibles com Dinamarca la taxa de fertilitat és baixa. 

Cal tenir en compte que la natalitat és també un fenomen que supera la racionalitat. No és casualitat que la fecunditat sigui encara avui més elevada entre persones religioses. D’alguna manera, la taxa de natalitat és un indicador de benestar global d’una societat. Fins a quin punt la baixa fertilitat de les democràcies liberals modernes és, doncs, un indicador de la seva decadència? Potser d’un individualisme excessiu? Són preguntes provocadores que de moment no tenen resposta, però el que sabem és que Europa no puntua gens bé en fertilitat.














Comentaris