Escòcia, Catalunya i Europa


Article per la Revista Valors, octubre de 2014. 

Aquesta tardor Escòcia i Catalunya s’han situat al centre de l’actualitat política. No és casualitat, hi ha factors que expliquen que això sigui així: el procés d’integració europea, per exemple, fa possible que en el marc de la unió econòmica i el mercat comú els països petits siguin viables. El vell argument de la importància de la mida deixa de tenir tanta importància des del moment que existeix la UE. Mentre que antigament les guerres de successió, els conflictes i les guerres van determinar les fronteres, avui és possible pensar que sigui l’expressió democràtica el que determini la mida dels països. 

Malgrat això, també hi ha diferències molt destacables entre els dos casos. Mentre que a Escòcia el referèndum ha estat el resultat d’un pacte inicial entre les parts, a Catalunya la demanda de celebrar una consulta topa contra una aparent impossibilitat legal i l’ immobilisme polític. Però també les motivacions i els punts de partida són diferents. Escòcia gaudeix d’autonomia política i legislativa des de fa pocs anys, mentre que a Catalunya la devolució de competències ve de molt més lluny. De fet, sembla ben bé que el procés polític sigui invers, com un mirall invertit.

Mentre que el nacionalisme escocès ha posat l’èmfasi en l’eix social, argumentant que en un nou estat es podrien desenvolupar polítiques progressistes, el partit que lidera el procés a Catalunya ha estat el mateix que ha aplicat retallades notables. Alex Salmond ha emfatitzat clarament un discurs progressista, mentre que Mas ha subratllat els arguments culturals, històrics i nacionals.

És molt curiós adonar-se que a Escòcia les preferències per la independència han coincidit amb nivells de marginalitat elevada. És a dir, en aquelles zones amb més pobresa i atur és on el “Sí” va obtenir més bons resultats –per això la victòria del “Sí” a Glasgow. En canvi , a Catalunya, el gradient de la renda individual sembla tenir menys pes a l’hora d’explicar les preferències per la independència. Al contrari, sembla que són les classes mitjanes les més sensibles als arguments sobiranistes. 

Però en qualsevol cas, la diferència clau entre tots dos casos és l’experiència política prèvia. Aquí els estira-i-arronsa entre els governs centrals i la Generalitat han sigut constants, els partits catalans han participat de la governabilitat a Madrid i s’han assajat llargs processos de reforma de l’autogovern –com ara la reforma de l’Estatut. A Escòcia, en canvi, un referèndum que amagava els interessos estratègics de les parts tot just ha significat el tret de sortida.

Salmond volia maximitzar el sostre competencial i Cameron volia minimitzar l’amenaça escocesa. Però és ara, després del referèndum, quan de veritat han de començar les negociacions. Les declaracions de Cameron l’endemà, amb els deu punts de diferència obtinguts, recordaven allò del cafè per a tots. Cameron complirà la promesa de maximitzar el sostre competencial d’Escòcia? Catalunya, en canvi, ja ha recorregut durant molts anys els carregosos camins de la negociació, maniobrant amb la dificultat de fixar compromisos creïbles. 

És de justícia, però, reconèixer un punt en comú. En una Europa en crisi i massa decantada cap als Estats-membre, les nacions petites estiren i plantegen nous escenaris. I és evident el pes de les identitats nacionals a l’hora de vehicular les aspiracions polítiques. En aquest context, una Europa supranacional és improbable sense dosis de realisme; perquè, agradi o no, resulta ingenu aspirar a una federació Europea que hagi liquat les identitats nacionals. 


Comentaris