Corrupció: una paradoxa i una solució


 Article per la Revista Valors, novembre de 2014.

La lectura de la informació política s’ha convertit en un exercici decebedor; dia rere dia ens hem d’enfrontar a nous casos de corrupció. Que es destapin casos de corrupció és positiu perquè d’aquesta manera augmenten els nivells d’informació i transparència. I per altra part, no cal dir-ho, és bo que la justícia faci el seu curs i actuï contra aquells que han abusat de la seva posició de poder. Hi ha però una conseqüència encara més important: la corrupció que detectem avui ens hauria de posar en estat d’alerta per activar mecanismes que redueixin els nivells de corrupció en el futur.

Curiosament, però, això que pot semblar una obvietat no és tan evident. Vull dir, no és del tot clar com aconseguir-ho. Hi ha hagut països en els que els nivells de corrupció eren alts i, malgrat els esforços i les reformes, la corrupció ha continuant sent rampant. El politòleg Víctor Lapuente feia recentment un anàlisi comparat dels casos d’Estats Units i Itàlia.

Als Estats Units, a finals del XIX, el moviment reformista va apostar per la reforma de l’administració amb un sistema de contrapesos, fragmentació del poder i reformes innovadores que van apostar per la creativitat dels treballadors públics. A Itàlia, en canvi, després de l’anomenada Tangentópolis, es van posar en marxa noves lleis i regulacions que no van incidir, però, en els incentius i funcionament de l’administració. 

La diferència en els resultats de tots dos països és notable. Mentre que als Estats Units la corrupció va disminuir progressivament, a Itàlia la corrupció ha continuat sent elevada. Per tant, que les reformes es facin en un sentit o un altre és important perquè afecta les trajectòries de futur. I aquí és on apareix la paradoxa que vull remarcar.

Nous actors polítics emergents com Podemos i Guanyem fan bandera de la necessitat d’una nova política que posi fi a la corrupció. I és veritat que posen sobre la taula elements interessants, com ara la perversa connivència entre la concentració del poder polític i econòmic. Ara bé, la solució que proposen consisteix fonamentalment en un mecanisme de substitució. És a dir, el canvi de les élites actuals per uns nous governants que, al no formar part del sistema, haurien de ser capaces de posar en pràctica noves polítiques.

 “Nosaltres som diferents”, ens diuen, i afegeixin que ells no cometran els mateixos errors. Però a priori no tenim cap raó per pensar que la mera substitució serà condició suficient per reduir la corrupció. De fet, la paradoxa és que apel•lar únicament a la substitució podria ser fins i tot contraproduent. Perquè un èmfasis excessiu en el remarcar el “nosaltres som diferents” converteix el problema de la corrupció en un problema moral, que aleshores té tots els números per convertir-se en un problema endèmic. 

Malauradament la moral no és bona consellera a l’hora de dissenyar canvis institucionals. Les reformes per acabar amb la corrupció han de tenir com a objectiu dissenyar sistemes en els que fins i tot aquells qui ara s’han demostrat corruptes ho haurien estat menys si els incentius haguessin estat uns altres. És a dir, allò important no són les persones, ni la moral, ni la psicologia, sinó que a les institucions prevalgui un sistema d’incentius que fomenti les bones pràctiques. Si això és així, aquells qui formen part del sistema també haurien de poder contribuir, amb coneixement de causa, a fer el diagnòstic dels canvis i reformes necessaris. 



Comentaris