El declivi de la socialdemocràcia


Article per la Revista Valors, Juny de 2014

Si un fa una lectura de les darreres eleccions europees destaquen, més enllà de la victòria d’ERC a Catalunya, l’ascens fulgurant de Podemos i l’ensulsiada dels socialistes. De moment, a l’espera d’anàlisis més detallats, coneixem alguns trets generals dels resultats de Podemos i l’excel.lent post de José Fernández-Albertos és revelador. Resulta interessant aturar-s’hi un moment. La primera característica és que la geografia dels votants de Podemos és força uniforme al territori. No es tracta d’un partit que només reculli vots a les grans capitals sinó que obté bons resultats en moltes altres àrees. La segona és que atrau molt especialment els votants joves. I, per últim, sembla que ha obtingut vots en àrees que tradicionalment eren favorables als socialistes. Per tant, no és forassenyat pensar que hi ha algun tipus de relació entre l’èxit de Podemos i la reculada dels socialdemòcrates.

Això em porta a formular algunes preguntes més generals: ¿fins a quin punt l’augment de l’extrema esquerra assenyala un esgotament de la socialdemocràcia tradicional? ¿els grans partits d’esquerres són capaços de donar una resposta eficaç i creïble a les inseguretats de les classes mitjanes? ¿quines són les raons de fons que expliquen el descens gradual del centre-esquerra tradicional? És cert que l’augment de Podemos ha de situar-se en el context d’unes eleccions europees en les que els votants acostumen a “desfogar-se”. Però en qualsevol cas, això no treu que les tendències de fons siguin rellevants.

Molts han assenyalat abans, és una cantarella que sempre torna, el declivi dels grans partits d’esquerra arreu d’Europa: a mitjans i finals dels anys 90s, per exemple, els partits d’esquerres governaven en 12 dels 15 països de la Unió Europea. En canvi el 2006, ben abans de la crisi, els socialdemòcrates havien patit davallades importants arreu d’Europa. Fins i tot a Suècia, el país-paradigma socialdemòcrata. Però més important que això: en general, als partits de centre-esquerra els hi ha costat molt beneficiar-se de les debilitats dels partits conservadors durant la crisi econòmica –amb les notables excepcions d’Itàlia i Portugal. No deixa de ser paradoxal que una crisi econòmica originada pel gravíssim col•lapse del sistema financer no hagi resultat més profitosa pels partits socialdemòcrates. Això és el que diria que és nou: el centre-esquerra ha demostrat no tenir alternativa, o no tenir masses idees, davant Juncker. Piketty és una illa en un desert d'avorriment.

La socialdemocràcia no ha sabut, doncs, treure pit i reivindicar-se. Les raons d’aquest declivi gradual, de ben segur, són múltiples i complexes. I per altra part, no està escrit enlloc que aquest descens hagi de ser permanent. Sabem que la competició política és cíclica i que un partit pot recuperar-se. Però vull comentar dues possibles raons explicatives d’aquest declivi. La primera és que els partits de dretes han après molt eficaçment el poder de la retòrica i del reformisme. No és casual el contra-reformisme centralitzador d’Aznar o l’activa agenda de Cameron. Sabem que sovint els partits conservadors fan ús de segones dimensions de competició política per atraure nous votants -fent bandera d'issues relacionats amb la immigració, l'anti-matrimoni homosexual o el centralisme. En canvi l’esquerra no només ha estat incapaç de posar sobre la taula programes creïbles sinó que sovint s’ha limitat a assenyalar impostures. Però amb això no n’hi ha prou. A més a més, Europa i la seva integració ben intencionada però ingènua no ajuda, sinó més aviat el contrari: dificulta la coordinació dels partits de centre-esquerra i en canvi afavoreix la confrontació horitzontal -el nosaltres versus ells. Desenganyem-nos, és molt difícil coordinar un potencial votant medià pro-redistributiu a nivell europeu en una Unió Europea tan diversa.

La segona raó, probablement més important, és de caràcter estructural. Adam Przeworski va establir que el clàssic dilema electoral de l’esquerra consistia en haver triar entre les bases tradicionals i la temptació d’anar a buscar el votant medià, és a dir, les classes mitjanes. Durant els anys 90s molts partits socialdemòcrates van fer això últim amb èxit. Ara, en canvi, les classes mitjanes canvien el seu vot amb facilitat i no donen un xec en blanc als partits socialdemòcrates. Dit d’una altra manera, el vot de les classes mitjanes i del centre que els socialdemòcrates van guanyar ara els retira la confiança amb facilitat. Això els suposa un problema evident, que va acompanyat de pressions creixents des de l’extrema esquerra i el descens de les bases tradicionals (sindicats, indústria,etc). Aquest article, per exemple, ho analitza amb una mica de detall, però la pregunta de fons és: per què aquesta retirada del suport de les classes mitjanes? És perquè els partits socialdemòcrates s'han tornat búnkers insensibles o és que les pròpies classes mitjanes s'han tornat més conservadores?  

Potser la solució fàcil i desitjada per alguns sigui refugiar-se en terreny conegut, recolzant-se en les bases socialdemòcrates tradicionals, però el repte de veritat consisteix en recuperar el control de l’agenda. El centre esquerra ha perdut el poder d’activar propostes i contra-propostes programàtiques. De fet, ha perdut no només el poder sinó també la credibilitat per a fer-ho. Només així s’explica que un partit com el PSOE es desgasti i perdi suport, ai las!, fins i tot estant a l’oposició. La socialdemocràcia hauria de saber donar respostes creïbles a les preguntes incòmodes que es fan les classes mitjanes colpejades per la crisi. Agenda per donar respostes. ¿Però tenen aquestes respostes? ¿Saben com recuperar el control de l’agenda? A mi no m'ho sembla. Falten mirades com les de William Beveridge.




Comentaris