Democràcia a Europa?


Article per la Revista Valors, maig de 2014

El proper 25 de maig celebrarem eleccions europees. Els líders polítics temen una elevada abstenció i fan esforços per cridar a la participació. Però les dades respecte la desafecció i distanciament vers les institucions europees, especialment als països de la perifèria que més han patit la crisi, són ben conegudes. A la darrera enquesta del CEO a Catalunya, un 65% dels enquestats afirmaven que els temes relacions amb la UE els interessen poc o gens. I, per altra part, els ciutadans suspenen la gestió del Parlament Europeu: en una escala de 0 a 10 obté de nota mitjana un 4.33. 

Davant d’això, el repte benintencionat de bona part les elits europees és intentar guanyar-se, o recuperar, la confiança dels ciutadans donant una nova embranzida democràtica a Europa. Aquesta és la qüestió crucial que molts es plantegen: com enfortir la democràcia a Europa. El dèficit democràtic de la UE és tal que alguns han arribat a definir la UE com un sistema de “policies without polítics”. Però el repte de crear mecanismes democràtics supranacionals no és poca cosa i sovint s’afronta amb ingenuïtat. 

Hi ha hagut un debat els darrers anys sobre com fer-ho. Per una part, hi ha els que van plantejar la necessitat d’una votació i elecció directe de la Presidència de la UE. Per altra part, alguns van assenyalar la necessitat d’enfortir el Parlament Europeu i la dinàmica parlamentària. S’ha optat per aquesta darrera via i, per primera vegada, el Parlament Europeu podrà proposar noms per la presidència de la Comissió. Aquest mecanisme hauria de sembrar la llavor perquè es voti en funció de programes i alternatives més enllà dels estats-nació, creant així una incipient dinàmica democràtica supranacional. 

Ara bé, aquestes bones intencions és molt probable que fracassin en l’intent. A Catalunya, òbviament, un bon número de votants, la majoria, decidiran el seu vot en funció de la situació política d’aquí i no pas de dinàmiques supranacionals. I a molts altres països europeus, que no estan en procés de res, passarà exactament el mateix: les dinàmiques nacionals prevaldran. L’anticipació d’això genera molta por entre els europeistes convençuts. Ara bé, és concebible un món amb estructures democràtiques de l’envergadura europea? 

I una pregunta encara més punyent: quin és el preu a pagar per aconseguir-ho? Ignacio Sánchez-Cuenca ha escrit recentment un llibre breu però contundent, “La Impotencia Democrática”, en el que afirma que el preu a pagar si es vol més democràcia i més integració econòmica a Europa és el de renunciar al pes de la sobirania nacional. De fet, aquesta conclusió no és seva sinó que és un dels resultats del trilema de Dani Rodrik. Mentre que si un vol conservar el pes de la sobirania nacional i combinar-lo amb més integració econòmica aleshores s’ha de tendir a renunciar a la democràcia. Fixeu-vos que això últim és on som ara i és el que explica en bona mesura el dèficit democràtic a la UE. 

Per tant les bones intencions han d’afrontar la crua realitat: la ciutadania europea està de veritat disposada a votar a favor d’una democràcia supranacional que acompanyi la integració econòmica oblidant-se de la sobirania nacional? La resposta a aquesta pregunta la sabrem la nit del 25N. Molts llegiran els resultats electorals negativament, però, en realitat, aquests podrien ser un bany de realisme del que Rodrik i Sánchez-Cuenca adverteixen. És a dir, els resultats podrien mostrar els límits de l’intent de construir una democràcia supranacional.



Comentaris

Social-liberal ha dit…
L'autor ha eliminat aquest comentari.