Les desigualtats globals a examen


Article per la Revista Valors, Febrer de 2014.  El gràfic és de Branko Milanovic (2013).


Vull recuperar el vell però important debat sobre l’evolució de les desigualtats globals. El món d’avui és més desigual que el de 1980? És evident que a Catalunya la crisi està tenint efectes asimètrics i que les desigualtats recentment han augmentat. Però per fer honor al títol d’aquesta secció, gran angular, i també per subratllar bones notícies donat que van escasses, avui canvio la perspectiva i parlaré de la desigualtat global durant les darreres dècades. De fet, aquest és un debat interessant per la complexitat que s’hi amaga.

Comencem pel principi. Molts fan el següent argument aparentment investit d’una lògica impecable: i) la desigualtat ha augmentat “dins” de molts països, ii) la desigualtat “entre països” també ha crescut i, per tant, la conclusió és que iii) les desigualtats globals han incrementat. La lògica d’aquest argument, però, és equivocada. Fixeu-vos que una cosa és la renda dels individus i una altra és la renda dels països. Són dues coses diferents que no són directament comparables. Però no només la lògica de l’argument és falsa sinó que els anàlisis empírics més rigorosos diuen el contrari: assenyalen que la desigualtat global ha disminuït durant les darreres dècades.

Ara bé, aquests mateixos estudis també subratllen un fet molt rellevant. I és que si la desigualtat global ha disminuït és com a conseqüència, fonamentalment, del comportament d’un sol país: la Xina! Bé, la Xina i també en bona mesura l’Índia. El creixement econòmic extraordinari d’aquests països ha fet que milions de persones s’hagin incorporat al que podríem anomenar la nova classe mitja mundial. Fins al punt que, donat el seu pes poblacional, la Xina i l’Índia han contribuït a que les desigualtats globals, i també la pobresa, hagin disminuït. Per tant la conclusió d’aquell primer argument no és certa d’acord amb les dades de distribució de riquesa.


El més paradoxal d’aquest debat, però, és que les dues premisses que conduïen a la conclusió equivocada sí que són certes per elles mateixes. Per un costat, sabem que hi ha hagut un increment notable de la desigualtat “dins” de molts països. Els estudis d’Atkinson, Piketty i Saez són concloents en aquest sentit. Més concretament, sembla que el que ha passat és que els rics s’han despenjat per dalt. És a dir, són el Top 10%, i filant encara més prim, el Top1%, els que realment s’han enriquit exponencialment. Almenys aquest és el cas en molts països anglosaxons -per exemple als Estats Units, Canadà o Anglaterra. El gràfic anterior, de Thomas Piketty (2014), així ho confirma visualment. Curiosament, però, a països com Suècia els rics no s’han despenjat tant per dalt.

I per altre costat, també sabem que avui les desigualtats “entre” països continuen sent importants, fins i tot més que no ho eren abans. Mentre que a finals del XIX el ser fill d’obrer o fill de l’industrial era el que deixava empremta, i això era més o menys igual a tot arreu, ara a principis del XXI el que marca la diferència és el passaport. Dit d’una altra manera, la distribució de la riquesa avui depèn fonamentalment de l’origen i no tant de la classe social. És per això que l’economista del Banc Mundial, Branko Milanovic, escriu sovint que vivim en un “non-marxian World”, perquè ja no és la classe sinó la localització el que marca. Aquest és el punt de partida i una de les contribucions principals del seu llibre “The Haves and the Have-Nots: A Brief and Idiosyncratic History of Global Inequality”.

I així arribem al cap del camí: malgrat que malauradament les dues premisses inicials són certes, la conclusió final que alguns en deriven no ho és. Almenys la desigualtat global, gràcies al creixement de la Xina i l’Índia, ha disminuït. Però tot i això, les desigualtats han augmentat “dins” de bona part de països anglosaxons i continuen sent molt remarcables entre països.




Comentaris