El preu a pagar



Article per la Revista Valors, gener de 2014.

Aquesta tardor el PP ha introduït diferents lleis i projectes de llei de marcat perfil conservador. Per exemple, el projecte de llei sobre l’avortament recula anys enrere per situar-se en una posició fortament restrictiva. També la llei que ha de regular l’ordre públic és molt intervencionista i està impregnada de tics autoritaris. Així doncs, aquesta “tardor conservadora” el PP ha fet un gir profund cap a posicions retrògrades i ultraconservadores. 

Malgrat la crisi econòmica, el PP governa amb una còmode majoria absoluta al Congrés. La qüestió, per tant, és per què el PP ha decidit a meitats de la legislatura iniciar aquest gir. De fet, la dreta espanyola s’ha caracteritzat des de fa temps pel seu ímpetu a l’hora de posar en pràctica una agenda reformista. Ara, però, sembla que li ha tocat el torn a les iniciatives que afecten l’ordre públic, les qüestions morals i l’avortament. Mentre que Rajoy ha mantingut una posició immobilista i silenciosa pel que fa a la qüestió territorial. En canvi, en altres moments el mateix Rajoy es va distingir per la seves iniciatives centralitzadores –per exemple recollint firmes contra l’Estatut. La pregunta clau, doncs, és per què ara aquesta “tardor conservadora” en determinats àmbits però es manté el silenci i l’immobilisme pel que fa a la qüestió nacional –que en altres ocasions va ser protagonista i eix central de la retòrica del PP. 

Hi ha almenys dues hipòtesis que podrien explicar l’agenda del PP. La primera seria que l’agenda reaccionària fos, pura i simplement, una qüestió de preferències ideològiques. L’absència d’un partit d’extrema dreta amb representació parlamentària fa que dins el PP hi convisquin diferents faccions internes que van des del centre fins a l’extrema dreta. Això no passa a d’altres països. A França, per exemple, el Front Nacional ha ocupat l’espai electoral més a la dreta. Així doncs, podria ser que la “tardor conservadora” no fos altra cosa que el reflex de les preferències de la facció més conservadora i autoritària del PP. 

Una segona hipòtesi, més maquiavèl•lica, seria que l’agenda reformista respongués a una qüestió d’incentius electorals. Tard o d’hora el PP haurà de donar algun tipus de resposta al desafiament que està plantejant Catalunya. Més encara, no es pot descartar que el PP acabi posant sobre la taula una contra-oferta respecte, per exemple, el finançament i el pacte fiscal. Per tant, donat que el partit podria haver de cedir en un futur, el gir autoritari podria servir per mantenir mobilitzats els seus votants. Dit d’una altra manera, la “tardor conservadora” podria ser-los útil per mantenir fidels els votants més extrems que poden veure amb mals ulls que el partit cedeixi més endavant.

Les dues hipòtesis anteriors, però, no són mútuament excloents sinó que de fet és molt probable que es superposin i vagin de la mà. Un podria preguntar-se per què la facció moderada accepta tàcitament la radicalització autoritària –que és més pròpia de la facció més retrògrada del PP. Al cap i la fi, és evident que el PP pot perdre atractiu entre els votants de centre i les dones amb aquest gir. La resposta seria que la facció moderada, o potser el mateix Rajoy, pot entendre que acceptar ara les preferències de l’ala més radical sigui el “preu a pagar” per cedir i pactar més endavant amb Catalunya. Per tant, aquesta “tardor conservadora” podria ser part d’una maniobra que intenta equilibrar el rèdit electoral que el PP espera obtenir en un futur amb les preferències internes de les diferents faccions del partit.



Comentaris