La pedra a la sabata d'Europa

Article per la Revista Valors, Novembre 2013
 
Són molts els que confien en el procés d’integració europea. Fins i tot hi ha qui assegura que amb una veritable unió els mals que patim seran més suportables. Tot i això, per molt bones que siguin les intencions, no en tenim cap prova.  És cert que hi ha raons econòmiques per pensar que la unió pot ser positiva. Per un costat, la integració fiscal podria suposar una assegurança contra el risc davant la possibilitat de shocks econòmics.  Les diferents parts de la unió podrien “compartir un coixí” en cas de necessitat.  Per altra part, sabem que hi ha guanys en economies d’escala si determinats béns i serveis es proveeixen en un àmbit geogràfic més gran. A més a més, la unió pot introduir mecanismes de regulació efectiva allunyada de potencials interessos locals.

Tot això està molt bé i de fet a “grosso modo” són aquests els principals arguments que motiven la integració. A més, hem d’afegir a l’equació la nefasta càrrega històrica del s.XX europeu i el fet que cada dia que passa som més irrellevants en el pols geoestratègic entre els Estats Units i Àsia.  Per tant la resposta sembla òbvia: més Europa és la solució per tenir un lloc al món i, sobretot, per  mantenir els Estats del Benestar. Ara bé, fixeu-vos que cap d’aquests arguments té en compte la gran pedra a la sabata, i a la vegada riquesa innegable, d’Europa: les identitats i la diversitat territorial. Però si tenim en compte el paper crucial que juguen les identitats a l’hora d’estructurar la política i l’economia la resposta deixa de ser tan òbvia. Molt especialment si introduïm a l’equació que les identitats poden afectar els incentius electorals dels partits polítics. Allò de la “unió en la diversitat” llavors es converteix una gran pantomima i absoluta ingenuïtat. Les identitats pesen  i seria una verdadera temeritat no tenir en compte les seves conseqüències polítiques i econòmiques.  

La pregunta provocadora, i necessària, és la següent: és factible, i per tant realista, imaginar un Estat del Benestar a nivell europeu? La resposta és “no” si les identitats delimiten els àmbits de solidaritat entre ciutadans. En un interessantíssim article recent, els investigadors Bechtel, Hainmueller i Margalit han mostrat com entre els alemanys les preferències per rescatar els països del Sud depenen fonamentalment dels seus valors més o menys cosmopolites. És a dir, no és la riquesa dels alemanys el que determina la voluntat de “compartir el coixí” sinó el conjunt  de valors i identitats individuals. El veritable moll de l’os d’aquesta qüestió, doncs, és el risc de politització de les identitats mitjançant segones dimensions de competició política. De fet, les darreres campanyes electorals a Anglaterra i a Alemanya han il·lustrat com els polítics poden tenir incentius a mobilitzar votants apel·lant als interessos nacionals contraposats amb els interessos del “Sud” o dels “altres” en general. 

El toc d’alerta doncs és el següent: la suma de desigualtat i diversitat conformen un terreny molt fèrtil, massa fèrtil, perquè electoralment arrelin els conflictes identitario-territorials. Dit d’una altra manera, la combinació de  diversitat i desigualtat (ai las, això és Europa!) pot convertir-se en un còctel molotov que desarmi el que a priori haurien de ser guanys d’eficiència i de benestar. Des d’aquesta perspectiva, que capgira el “wishful thinking” habitual, la integració podria ser un artefacte perillós que desarmi i a la vegada retro-alimenti els conflictes horitzontals de caràcter territorial. 



Comentaris