Dues visions de la democràcia i la Catalunya d'avui



Article per la Revista Valors, Octubre de 2013.

Catalunya està vivint un moment polític excepcional. Les mobilitzacions dels dos darrers 11 de Setembre han estat extraordinàries. A més, les arrels d’aquestes grans mobilitzacions no són conjunturals sinó de tipus estructural. La sentència del TC del 2010 va significar un punt d’inflexió evident. Des de llavors som creditors d’una consulta, l’Estat ens la deu després d’aquella sentència a mans d’un tribunal manipulat  i deslegitimat.  Mentrestant, molts catalans han arribat a la constatació d’una impossibilitat: és certament difícil, potser inviable, acomodar Catalunya dins Espanya. La constatació d’aquesta impossibilitat, sumada a les expectatives de millora, han fet créixer l’independentisme de manera exponencial.

Aquestes mobilitzacions contrasten amb dues visions clàssiques de la democràcia. La primera visió posa èmfasis en la demanda, en les preferències i actituds dels votants. Segons aquesta visió la tasca principal dels partits polítics hauria de ser la de canalitzar i representar aquestes demandes. Així, la democràcia seria un mecanisme per dirimir conflictes d’interessos i hauria de ser útil per reconduir els conflictes nacionals i territorials. En el cas del conflicte Catalunya-Espanya aquesta visió va predir la progressiva acomodació de Catalunya. Molts teòrics del federalisme els anys 90s van pensar que Espanya evolucionaria cap a un sistema federal que reflectiria adequadament les demandes de la societat catalana. El joc democràtic hauria de servir, doncs, per acomodar les preferències. El recentment malaguanyat Juan Linz, catedràtic de la Universitat de Yale, i referència per a molts, ho resumia així: “el federalismo democrático puede contribuir con éxito a solucionar el conflicto entre grupos nacionales lingüísticos y religiosos dentro de un Estado y a prevenir su desintegración”. És evident, però, que després de tants anys no s’ha avançat cap a una millor acomodació. Aquesta visió és incapaç d’explicar les mobilitzacions actuals: la democràcia hauria d'haver acomodat

Una segona visió de la democràcia, més escèptica, que va desenvolupar el politòleg William Riker, posa l’èmfasi en l’oferta política. Aquesta visió subratlla els incentius electorals dels partits polítics com a motor de transformació. Els polítics són els veritables “arquitectes del canvi”: aquests no només reflecteixen les preferències dels votants sinó que defineixen també el tauler de joc i els resultats que se’n deriven. Un exemple evident seria l’ús estratègic que fa el PP de la dimensió nacionalista per atraure votants, fonamentalment de centre-esquerra, que d’altra manera potser no els votarien o simplement per desmobilitzar els votants de l’adversari. Aznar va ser un veritable “arquitecte” del canvi en aquest sentit, fins al punt de ser capaç de configurar noves majories. En això consisteix la capacitat heresthètica dels partits: en modificar la rellevància de les dimensions de competició política per tal d’afectar els resultats electorals. Convergència també ha estat durant molts anys mestre en saber administrar i dosificar l’ambigüitat de la dimensió nacional.  Aquesta visió, potser més realista, explica millor el perquè de la impossibilitat i com hem arribat fins aquí. El més important, però, és que ens adverteix molt seriosament que els resultats de la democràcia sovint no coincideixen amb els resultats esperats: en comptes d’avançar cap a l’acomodació, la confrontació partidista ha acabat generant un antagonisme creixement.

Les mobilitzacions dels dos últims 11 de Setembre suposen un desafiament per a totes dues visions de la democràcia. Efectivament els partits no són actors passius sinó parts interessades, com assenyala la visió rikeriana de la democràcia, però és que la ciutadania tampoc ho és: de fet, el motor de transformació ara mateix és la pròpia reacció de la ciutadania. I és massa barroer afirmar que el grau d’implicació que demanava la Via Catalana és producte només de la manipulació política. Milers de persones han sortit al carrer de forma cívica per reivindicar les seves preferències. Aquí és on també pateix la segona visió de la democràcia: quan una minoria constata una impossibilitat, acompanyada d’una flagrant absència de garanties, i tot això es fa evident amb una sentència com la del TC, aleshores la ciutadania no resta impàvida. A més a més, s’han produït canvis estructurals que possibiliten que la part catalana digui prou amb més contundència: ja no és condició necessària el mercat intern espanyol sinó que en un entorn globalitzat els estats petits són viables. Sobre això fou interessant la conferència de Carles Boix amb motiu de l’Onze de Setembre al Saló de Cent: “Dues cares de la mateixa moneda: el sistema internacional i la sobirania política de Catalunya, 1714-2014”.

El més interessant del moment actual és que les mobilitzacions de la ciutadania assenyalen un camí desitjable: és possible trencar, o almenys aturar, les dinàmiques perverses de competició política basades en la polarització i l’antagonisme de la dimensió nacional que busquen el rèdit electoral. Malgrat l’immobilisme interessat que ara practica el PP, seria un exercici de frivolitat obviar aquesta constatació: el joc democràtic ha generat un antagonisme creixent que ha estat incapaç de millorar “l’encaix”. Més aviat al contrari, la confrontació partidista al llarg dels anys no ha fet sinó empitjorar gradualment. Els nacionalismes oposats i enfrontats, català i espanyol, han posat ara les cartes damunt la taula. Fins a l’extrem que el principal partit nacionalista català ha fet el gran pas: d’administrar l’ambigüitat, estratègia òptima durant molts anys, ha fet el salt a una estratègia decidida de ruptura o “going for broke” –com l’anomena Ken Shepsle, un altre gran teòric escèptic sobre els resultats de la democràcia en democràcies plurals.

Així doncs, arribats a aquest punt, el vot de la ciutadania en un referèndum ha de ser en el veritable desllorigador. És per això que la consulta és tan necessària: l’expressió nítida de les preferències serà la millor manera de vehicular el conflicte. En Xavier Rubert de Ventós, que des de fa uns anys es defineix com a independentista no nacionalista, assenyalava que és partidari de la independència per “no haver de viure constantment amb un fantasma o, pitjor encara, convertit en un fantasma”. Els fantasmes no són imaginats sinó que són ben reals: les identitats poden donar lloc a aquestes dinàmiques perverses de competició política. Per tant, per exorcitzar els fantasmes res millor que la clarificació i la transparència de les urnes.



Comentaris