Les causes de la tragèdia


Article per la Revista Valors, número de setembre de 2013

L’accident del tren a Santiago ha estat una de les notícies més tràgiques d’aquest estiu. El balanç final va ser de vuitanta morts i un gran nombre de ferits. Recordo l’endemà de l’accident, una trucada ofegada entre plors, quan m’arribaven notícies del dolor: el germà d’una coneguda havia mort. Donat aquest tràgic balanç convé preguntar-se quines van ser les causes de l’accident. Aristòtil va distingir quatre tipus de causes: les causes formals, materials, eficients i finals. Dic això perquè em temo que s’ha produït un èmfasi excessiu en el paper del maquinista, que òbviament circulava superant el límit de velocitat, cometent una negligència gravíssima, però en canvi no s’han analitzat amb prou detall les causes últimes de l’accident.

El maquinista, posat a disposició judicial, va ser durant dies i dies notícia als mitjans de comunicació. Fins i tot es van dedicar a burxar el seu mur al Facebook amb una intencionalitat clarament sensacionalista. “El maquinista, el maquinista!”  van clamar alguns, fent-ne una lapidació pública. Em pregunto si els que no van dubtar a recórrer al sensacionalisme s'han plantejat com es pot viure amb la consciència d’haver provocat un accident d’aquestes característiques. Però és que en qualsevol cas, el maquinista molt probablement sigui el responsable de la "causa eficient" però no de la "causa final" de l’accident segons les definicions d'Aristòtil.

D’acord amb Aristòtil la causa eficient és “allò del qual primàriament prové el moviment”. El maquinista circulava a massa velocitat i probablement no va accionar a temps els frens, de manera que efectivament seria el responsable de la causa eficient de la tragèdia. Tot i això, la causa eficient seria una causa primària de l'accident però no el motiu principal. I és que els motius determinants de l’accident cal buscar-los en la causes finals. De fet, aquesta no és una distinció només filosòfica. El dret i les sentències judicials també han fet ús d’aquesta distinció entre causes eficients i finals. Insisteixo, la causa eficient seria el motor, el detonant primari de l’acció, però la causa final seria una causa anterior i superior: el motiu. 

És important subratllar que no sembla raonable atorgar la responsabilitat de l’accident íntegrament al maquinista. Per una raó molt senzilla: és massa gran la desproporció entre l’error, la negligència, i les devastadores conseqüències que va tenir. Quan existeix una desproporció tan gran entre el detonant primari i les conseqüències d'aquest aleshores existeixen amb tota seguretat causes anteriors, més profundes: les causes finals. En aquest cas, molt probablement, les condicions de seguretat. Un mal disseny de les vies i velocitat per on circulen els Alvia o un sistema de frens insuficient són, segurament, les causes finals de l’accident.

Fer aquest desglossament de les causes d’una tragèdia és un exercici indispensable. Potser és comprensible fer una espècie de catarsi col•lectiva que focalitza l’atenció en una resposta única i fàcilment identificable: el maquinista. També hi ha, és clar, els qui ja els va bé que l’atenció es centri en la causa eficient i així no parar esment a les causes finals, que també tenen responsables. Però perquè la tragèdia no es repeteixi, a mig i a llarg termini, el més efectiu és atacar d’arrel les causes finals i no les causes eficients. Perquè desafortunadament els errors i negligències continuaran produint-se però el que es tracta és de minimitzar-ne les conseqüències.

La dificultat, però, és que en darrer terme fer-se càrrec de les causes finals pertany a la responsabilitat col.lectiva. De fet, hi ha vegades que la suma de responsabilitats individuals no és suficient per evitar la tragèdia -fins i tot quan tothom ha complert escrupolosament les seves tasques assignades. És, doncs, necessari incrementar els mecanismes de responsabilitat col.lectiva per fer disminuir la desproporció entre negligències individuals i conseqüències socials.




Comentaris