Una lectura de Buchanan: "no passar l'arada davant dels bous"




Atenció a aquesta entrevista a Allen Buchanan, catedràtic de filosofia a la Universitat de Duke i un dels acadèmics que més ha reflexionat sobre la legitimitat dels processos de secessió. Hi ha molts apunts interessants que es poden fer de l’entrevista, per exemple aquests tres:

(i) La distinció entre els arguments a favor de la possible independència de Catalunya i els arguments a favor d’una potencial declaració unilateral d’independència. Són dues coses ben diferents. Des d’aquí no sempre es distingeixen, però és convenient ser curós.

(ii) En cas que el procés donés peu a una re-negociació d’un status per a Catalunya qualitativament diferent al de l’status quo actual, el més important seria que d’una vegada per totes s’establissin “garanties”. Unes garanties que és obvi que han faltat fins a dia d’avui.

(iii) La negativa rotunda del govern espanyol a acceptar una consulta o referèndum ompliria de raons la part catalana. De fet, Buchanan afirma explícitament que no entén perquè el govern d’Espanya no segueix els precedents establerts a Quebec i al Regne Unit. Aquí l'estratègia del PP pot tenir una pedra a la sabata: la comunitat internacional -potser més enllà de la pròpia UE- no necessàriament entendrà una negativa i un immobilisme constant per part del govern espanyol. 

En qualsevol cas, de la lectura de l’entrevista a Buchanan se’n deriven diferents avisos per a navegants. El primer és que la comunitat internacional, evidentment, sembla molt més sensible al referèndum/consulta a Catalunya que no pas a una potencial declaració unilateral. De cara a escenaris posteriors això podria ser important.

Per altra part, és important repetir-ho, a Catalunya la majoria a favor de poder celebrar un referèndum és clara i rotunda tant per part de l’opinió pública com per part de la majoria parlamentària. Per tant, és crucial no "passar l'arada davant dels bous", com sembla que fan alguns anticipant potser masses coses. Encara estem a la primera frase, de fet, que és la del referèndum, i no a la segona.

Dic tot això perquè em temo que comencem a estar molt a prop de perdre una oportunitat històrica si no s'entén exactament això: encara estem a la primera part de la pel•lícula, que és la de guanyar la batalla política per poder celebrar el referèndum. Aquí és on hi ha una majoria rotunda tant de l’opinió pública (70-75%) com parlamentària. I aquest hauria de ser el gran “as" de la part catalana que no s’hauria de deixar perdre de cap de les maneres.

Això ho dic, per exemple, perquè el PSC s’equivocarà de nou si, després d’haver portat la celebració de la consulta al seu programa electoral, pretén ara negociar amb el PSOE un nou status per a Catalunya en un model federal i que el preu a pagar sigui acceptar el “no” a un referèndum –sembla que les negociacions PSC-PSOE van per aquí, malauradament. Dic que s'equivocarà perquè encara ara, com es pot veure al gràfic, al PSC li estan marxant els seus votants més catalanistes/independentistes.

Però és que també s’equivocarà CiU si no se n’adona que està patint una polarització important dels seus votants –i no fan esforç per entendre les raons profundes d’aquest fenomen. La fuga de vots de CiU és complexa però sembla que els que se’n van no són precisament els més independentistes. Al gràfic podeu veure com, en aquest cas, la probabilitat predita de fuga pels votants de CiU el 25N és més alta entre els seus votants no independentistes. 



Per últim, també s’equivocarà ERC, és clar, si continua apretant l’accelerador i pel camí es perden primer el PSC i potser després ICV. Potser no haurà estat responsabilitat seva, però si de veritat els interessa més el referèndum que no els vots haurien de ser ben conscients del risc de passar l’arada davant dels bous.  

Perquè fer-ho bé en aquest cas vol dir no invertir l’ordre de les coses i sobretot mantenir el tipus exhibint la majoria a favor de celebrar el referèndum. Això és com anar amb bicicleta per camí de muntanya: es tracta de saber trobar el punt just de l'equilibri de forces. És a dir, prou fort com per no haver de baixar de la bicicleta malgrat la pujada i les pedres al camí i a la vegada prou moderadament com per arribar a l'objectiu: fer el referèndum. 









Comentaris