En terra de ningú



Article per la Revista Valors, número de Juliol/Agost 2013

Continuem immersos en la crisi econòmica. Mentre alguns polítics miops confien en que arribi la recuperació com mannà caigut del cel, la realitat s’imposa i l’FMI retalla les previsions de creixement i els indicadors d’activitat econòmica no despunten. Per això resulta convenient posar les llum llargues i intentar veure-hi més enllà. Amb això vull dir fer l’esforç de saber veure cap a on anem i també recordar d’on venim. Perquè la duresa de la crisi econòmica fa que la carretera per on transitem sigui tortuosa i plena de revolts.

En bona mesura, pel que fa a la crisi i Europa, patim severament aquest problema: estem perduts, en terra de ningú, i no sabem allà on ens dirigim. “Més Europa, més Europa!”, clamen alguns. Però convé recordar que ara fa un any, aquestes mateixes dates, semblava perfectament possible que Grècia sortís de la Zona Euro i s’aturés en sec l’aventura de la integració europea. Perquè la crisi econòmica ha fet evidents les deficiències en el disseny institucional de la UE: la unió econòmica i monetària, donada l’heterogeneïtat de les economies de la Unió, va ser més una idea política que no pas el fruït de la racionalitat econòmica. I ara estem en aquest punt mig pel que fa al procés d’integració, ben bé en terra de ningú, cada dia més esgotats i amb el motor del cotxe més sobreescalfat.

Aquesta és una de les lectures més tràgiques, però potser més realistes, de la situació actual. El punt mig, que és l’status quo actual, és enormement costós, sobretot per les economies del sud d’Europa.  Tot això quan almenys a nivell teòric sabem que hi hauria dues maneres de sortir-se’n. La primera seria fer marxa enrere, potser fins i tot plantejar seriosament la sortida de l’Euro, i recórrer després als remeis clàssics: devaluació de la moneda i augment de les exportacions. Ara bé, és creïble amenaçar amb sortir de l’Euro? Desconeixem quins serien els costos econòmics d’aquesta decisió. I amenaçar amb sortir quan hi ha una gran incertesa sobre què passarà quan siguis fora no sembla una estratègia massa raonable -a no ser que no hi hagi altra solució.

Per altra part, la segona manera de sortir-se’n seria just la contrària: avançar decididament cap a més integració política i fiscal. Que els països del Nord d’Europa acceptessin, en definitiva, una cancel•lació parcial del deute dels països del Sud. Però negociar una cancel•lació del deute requereix resoldre un problema de credibilitat, i per tant de negociació política, entre les parts -és a dir, entre els estats membres de la Unió. El problema és que mentrestant, en aquesta terra de ningú, mentre esperem que es resolgui la negociació política així com els resultats electorals d’Alemanya a la tardor, el temps va passant i continuem encallats allà mateix. 

La realitat és que si hi hagués hagut una resolució política fa temps que hauríem deixat la carretera per entrar a l’autopista, ja fos per anar o bé en direcció al trencament de la Zona Euro o bé cap a més integració. Però mentre esperem els beneficis promesos de la Unió a mig i a llarg termini, aquesta situació de terra de ningú està causant avui un munt d’accidents i desperfectes, amb unes conseqüències socials tremendes, en aquesta carretera de revolts. Potser, doncs, amb més realisme polític, ens hauríem d’atrevir a afirmar que més integració no és l’única solució? Potser ni tan sols la més viable donada l’heterogeneïtat de la Unió? 

Referències:

"Anatomy of the Euro Crisis", article de Peter Hall, 07/2013

"Partidos, Austeridad y Consenso", article de Pablo Beramendi, 10/07/2013



Comentaris