Un elogi de la política: un pacte imperfecte

Article per la Revista Valors, Març de 2013.
Potser és una temeritat escriure aquests dies, enmig d’una pluja constant de notícies sobre corrupció, un elogi dels polítics. Però ho faré. I ho faré perquè tinc la impressió que correm el perill de caure en la temptació de l’antipolítica i el populisme. És cert que l’ombra de la corrupció plana sobre bona part dels partits polítics, i que espectacles lamentables com els casos d’espionatge són vergonyosos. I encara afegiria més, el més irresponsable és que en aquestes circumstàncies alguns encara s’atreveixen a fer un ús partidista dels casos de corrupció enlloc de fer propostes per mirar d’encarar el problema d’arrel. El més greu de tot plegat, però, és que a poc a poc l’esclat dels escàndols ha anat minant la confiança de la ciutadania. Aquest procés de desconfiança creixent, sumat a una crisi econòmica galopant, pot convertir-se en una combinació fatal que afavoreixi l’ascens de partits d’extrema dreta, o d’extrema esquerra, xenòfobs i populistes. Tot i això, també hi ha bones notícies: l’augment de la participació política. Aquesta és una bona notícia perquè la regeneració ha de passar també, i molt fonamentalment, per una participació més gran de la ciutadania. Entenent la participació ciutadana en sentit ampli; des de la participació clàssica als sindicats, escoles i associacions veïnals (la participació tradicional als països del Sud d’Europa) fins a la participació ciutadana en iniciatives culturals, campanyes de tot tipus o per què no en lobbys i grups de pressió (participació més típica al món anglosaxons). En bona mesura, una societat civil activa i mobilitzada és un dels indicadors més fiables que la democràcia funciona. Prova d’això és que, entesa en aquest sentit ampli, la participació és elevada tant a les democràcies dels països nòrdics com als Estats Units. Allò que de veritat és letal és l’apatia i el distanciament entre la ciutadania i la mal anomenada classe política. La democràcia ha de ser l’expressió i articulació de l’heterogeneïtat, com una xarxa que funciona amb diferents nuclis. En canvi, si no hi ha permeabilitat entre ciutadania i partits, si tots dos funcionen com entitats independents, com compartiments estancs, aleshores sí que la distància s’eixamplarà i crearà un buit perillós. Perquè aquest buit serà el precipici per on després davallaran els torrents del populisme i la demagògia. I és que, probablement, un dels errors més greus que podem cometre és el de pensar ciutadania i partits com si fossin grups separats, com fan alguns opinadors que imaginen solucions fàcils i carreguen contra el que anomenen “casta política” i “elits extractives”. Perquè la corrupció a petita escala és també fer factures sense IVA o no deixar de votar un polític que saps que és corrupte però no el castigues perquè indirectament te n’has beneficiat. La corrupció, al cap i a la fi, és el producte d’un sistema d’incentius perversos que afecta tant els polítics com la ciutadania. Per tant, a tots ens pertoca exercir la nostra petita part de responsabilitat, que pot ser de molts tipus. Els càrrecs polítics assumeixen un plus de responsabilitat al representar la voluntat dels ciutadans, i per això es mereixen un elogi. Però també els ciutadans tenim el deure d’informar-nos, de participar, i de premiar i castigar els polítics amb el nostre vot en funció de quines siguin les nostres avaluacions de la seva gestió. Perquè la democràcia, en definitiva, és un pacte imperfecte entre una ciutadania que ha de delegar i vigilar uns representants polítics que han de governar amb responsabilitat.

Comentaris