El referèndum i la segona dimensió

Avui l'Ignacio Sanchez-Cuenca publica un article excel.lent sobre el referèndum a Catalunya i les opcions del PSOE. Arrel del seu article vull fer dues o tres reflexions. Primer, estic molt d’acord amb la necessitat de distingir entre apostar explícitament per la celebració d’un referèndum i la posició a adoptar en aquesta consulta. Aquestes són dues qüestions diferents i la ciutadania a Catalunya així ho processa, és sorprenent que a alguns partits els costi tant entendre-ho. En altres paraules, és perfectament coherent defensar amb contundència la celebració d’un referèndum independentment de la posició del partit. Pel que fa als partits catalans,  ICV que fa temps que se sap moure bé en la dimensió nacional assumint justament aquesta premissa, mentre que el PSC ha donat algun senyal d’haver-ho començat a entendre darrerament.

La segona reflexió que vull fer és que el PSOE hauria d’adonar-se que per a ells la dimensió territorial o nacional és la dimensió de competició política perdedora. Perquè quan una segona dimensió de competició política divideix l’electorat d’esquerra i centra-esquerra aleshores es donen les condicions per a l’heresthètica que va descriure el politòleg William H. Riker. És a dir, que un partit que en principi no és majoritari (el PP) pugui aconseguir formar noves majories tot dividint l’electorat del seu adversari. L’èmfasi del PP en la dimensió nacional, que va iniciar amb èxit Aznar, és un exemple perfecte de l’ús de la heresthètica per dividir l’electorat d’esquerra. En altres paraules, qui es beneficia de la polarització de la qüestió territorial a Espanya és fonamentalment el PP. Si el PSOE continua anant a remolc del PP en la dimensió territorial o nacional no aconseguirà altra cosa que continuar perjudicant-se a si mateix.

I això lliga amb la tercera i última reflexió, i és que si el PSOE continua insistint en aquesta dimensió perdedora serà perquè en bona mesura són també un partit nacionalista espanyol. Efectivament, com diu Sánchez-Cuenca, la millor manera de desactivar la polarització en la segona dimensió seria que el PSOE proposés un canvi en l’status quo en tota regla, un canvi en les regles del joc: i el fer la consulta a Catalunya seria un pas en aquesta direcció. Pot semblar paradoxal però és així: malgrat un possible cost electoral a curt termini el PSOE es deslliuraria del pes d’una segona dimensió  en la que el PP és el partit creïble i guanyador. Si no ho fan i prefereixen continuar perjudicant-se electoralment un no pot sinó confirmar la sospita que, efectivament, els mouen les motivacions d’un partit nacionalista.

Però és clar, si és cert que durant els anys 2009 i 2010 el govern de Zapatero i els seus ministres estaven dividits entre dues opcions, que segons sembla eren o bé deixar passar l’Estatut i procurar que la sentència del TC fos menys dura o bé “donar una lliçó” als catalans i propiciar que la sentència del TC fos ben dura, sabem que la opció que es va acabar imposant va ser la segona: optar per “donar una lliçó”. I qui va encapçalar aquesta posició més dura va ser l’aleshores ministre Rubalcaba, que és qui lidera avui un PSOE moribund. Per tant, el PSOE continua sense fer els càlculs electorals adequats, sense adonar-se que va a remolc del PP en una dimensió que per ells és electoralment perdedora.

Afegiria només un “però” a l’article de Sánchez-Cuenca i és que la polarització de la qüestió territorial no és conjuntural. No és cert, com sembla que espera el PP, que quan la situació econòmica comenci a millorar la “inflamació” de Catalunya es resoldrà per si sola. Perquè la crisi ha estat un catalitzador, però no la causa estructural de la polarització. De fet, el procés de polarització és dinàmic i ve de lluny, i s’explica en bona mesura per raons de competició política i institucionals.

Comentaris

Madrid està tocada de mort. Espanya no és viable mentre Madrid continui tenint el pes que té. Però Madrid té els mitjans de comunicació i el poder, i no té escrúpuls. I continuarà apretant fins que enfonsi aquells que li retin pleitesia. Catalunya en marxarà quan les coses no estiguin massa calentes encara. Després vindrà el Pais Basc i les illes. I després acompanyarà Andalusia i en algun moment vindrà la gran explosió. Possiblement violenta.