Quan les paraules van carregades

Article per la Revista Valors,  octubre de 2012.
Malauradament sovint escoltem tot tipus de comentaris en els que amb massa facilitat es recórrer a l’ús, i abús, de determinades paraules. Per exemple, el concepte “cohesió social” és un dels que s’utilitza recurrentment a l’hora de comentar el dia a dia de l’actualitat política i social. Tot i això, com passa amb altres paraules de les quals se n’abusa, la definició de què entenem per cohesió social és equívoca. I de fet, cosa encara més perillosa, existeix el risc d’acabar banalitzant aquest i altres conceptes per culpa d’excessos retòrics. I és que per apreciar i fer un bon ús d’un concepte com “cohesió social” primer cal definir amb precisió què és el que volem dir i quines són les seves dimensions. En l’actual context de crisi econòmica cal fer més que mai l’exercici de destriar el significat de les paraules. Perquè la situació és prou greu com per a més a més permetre’ns el luxe de la peresa intel•lectual. No només per evitar sobreentesos, sinó perquè si no ho fem així correm el perill d’acabar ofegats per la feixuga càrrega simbòlica de paraules buides. I és que massa sovint algunes paraules s’utilitzen com a foc roent en debats estèrils que no porten més enllà de la paràlisi. O pitjor encara, s’utilitzen intencionadament per justificar apriorismes i defugir anàlisis amb més profunditat. Així, s’abusa de paraules carregades de vaguetat, que ressonen com pesos morts, i que acaben no fent altra cosa que dificultar la fluïdesa dels arguments. Com a exemple de bon ús del llenguatge descric el següent cas. El sociòleg José María Maravall, va participar el passat mes d’octubre en un conferència que portava per títol “Democràcia i Cohesió Social”. En aquesta xerrada va proposar una definició de “cohesió social” basada en tres condicions. La primera condició per poder parlar de cohesió social seria la no discriminació o, el que és el mateix, la igualtat de tracte com a ciutadà. La segona seria la igualtat d’oportunitats entesa a la manera d’Amartya Sen, és a dir, que tothom pugui desenvolupar les seves capacitats i talents amb llibertat. I finalment, la tercera seria la prevenció de vulnerabilitats. És a dir, un sistema tal que ajudi a les persones que pateixen condicions de pobresa, malaltia o incapacitats. La suma d’aquestes tres condicions produiria, segons Maravall, un sistema social que garantiria l’anomenada “cohesió social”. El més interessant, però, és que un cop definides les dimensions del concepte aleshores apareixen tensions internes en la pròpia definició. És fàcil imaginar circumstàncies en les que la primera condició, la igualtat de tracte, xocarà amb la tercera condició, la prevenció de vulnerabilitats. Si volem afavorir la situació dels que estan pitjor, el que no podem fer és simplement tractar tothom per igual, sinó que haurem de tractar diferent els que són desiguals. Aquesta distinció entre el reconeixement de la ciutadania, per un costat, i el tractament de les desigualtats, per altre costat, és una de les aportacions que van fer cèlebre el sociòleg britànic Thomas Marshall. I de fet, aquesta és una tensió crucial a l’hora de dissenyar polítiques públiques, i per tant plena de matisos i condicionants que variaran en funció de les circumstàncies. Són justament aquestes tensions internes, una vegada precisat el contingut, les que permeten aprofundir els arguments. Perquè sigui quin sigui el concepte que discutim, la precisió de les paraules constitueix sempre un instrument molt més poderós que no pas el seu pes simbòlic.

Comentaris