La pólvora que ha fet esclatar la bomba

A primer cop d'ull -llegint bona part dels anàlisis i reaccions- penso que molts analistes s'estan equivocant en un punt clau a l’hora d’interpretar la manifestació d’ahir: les raons profundes no són conjunturals sinó que s'han anat covant durant molt de temps. Per tant, erren els que simpifiquen en excés i associen inequívocament l'ascens del sobiranisme a la crisi econòmica. En altres paraules, cal entendre la manifestació d'ahir no com a conseqüència d'un fenòmen conjuntural -la crisi econòmica i els seus desperfectes- sinó com el producte final d'unes raons que són de tipus estructurals i no pas conjunturals. La crisi econòmica ha contribuït a fer esclatar Catalunya, això és absolutament cert, però no és l'única explicació ni tan sols probablement la més important. En tot cas, la crisi econòmica ha estat el detonant d’una bomba de rellotgeria que s’havia anat carregant de pólvora des de molt abans. 

Les dades que comentava avui el politòleg José Fernandez-Albertos sobre aquesta qüestió són clares i semblen confirmar la hipòtesis anterior. Segons dades del CEO, l'independentisme ja havia crescut 7 punts percentuals durant el període anterior a la crisi econòmica; del primer trimestre de l’any 2006 al primer trimestre de 2009. Mentre que va augmentar 8 punts percentuals més durant el període de crisi, des del segon trimestre de 2009 al primer trimestre de 2012. Per tant és erroni fer un anàlisi centrat única i exclusivament en el moment present, perquè això ve de lluny. I per tant té arrels estructurals. 

Una de les raons profundes està més relacionada amb raons polítiques que no pas econòmiques. Per explicar sintèticament el que vull dir utilitzaré una afirmació que vaig llegir fa un temps a Germà Bel: "el PP és una de les dretes més nacionalistes d'Europa, i el PSOE és un partit fonamentalment estatalista i igualitarista". Però aleshores la pregunta clau és: per què el PP és una de les dretes més nacionalistes d'Europa? És una qüestió purament històrica, genètica, hereditària? No. Entenc que la resposta va per altres camins: ho són perquè els és rendible electoralment, és una estratègia electoralment guanyadora per a ells ser una dreta nacionalista. I el mateix podem dir del PSOE: un partit sense federalistes que estiguin disposats a acceptar sense recança la plurinacionalitat de l’Estat espanyol (a la Constitució, acceptant el dret a l’autodeterminació de Catalunnya, etc) perquè seria una estratègia electoralment perdedora per a ells fer-ho. 

 L'eix territorial, el segon eix de competició política, provoca doncs que sigui una estratègia òptima per al Partit Popular ser una de les dretes més nacionalistes d'Europa (des d’Aznar que ho va portar a l'extrem, fins al mateix Monago aquest últim cap de setmana). L’Aznarisme i el rebuig que va provocar a Catalunya és una de les llargues ombres a tenir en compte –més encara quan avui l’Aznarisme es tradueix en l’estratègia recentralitzadora de Rajoy. Però és que també a Catalunya, és clar, el sobiranisme de CiU vehicula perfectament sobre la segona dimensió. De fet, la constant i finíssima retòrica política de CiU obeeix fonamentalment al procés de lenta cocció (a vegades pujant-ne la intensitat, a vegades disminuïnt-la) de la segona dimensió de competició política. 

Aquesta és una de les raons estructurals que explica el perquè hem arribat fins aquí: els incentius de la competició política en dues dimensions. Males notícies pels federalistes i pels progressites. La pluralitat cultural i identitària tant dins de Catalunya com a Espanya genera les condicions pel que el politòleg William Riker va anomenar “heresthètica”. És a dir, els incentius a manipular estratègicament la rellevància de les segones dimensions de confrontació política. El drama és que aquest joc constant de segones dimensions dificulta enormement la consecució de bons equilibris institucionalment estables, i en canvi genera polarització i confrontació en la segona dimensió. Una confrontació que es retroalimenta dinàmicament i així va carregant més i més pólvora en tots dos costats.

Potser més val, doncs, ser realistes i acceptar-ho?

Comentaris

Francesc,

Llegit i bastant d'acord amb el que hi dius.

A mi em preocupa força, però, que davant l'esgotament (parlo d'esgotament físic, no necessàriament d'existències exhaurides) del model 'dialogant', per dir-ho d'alguna manera, hi hagi una excessiva fe amb el camí de l'estat propi. Jo també aposto pel realisme, però en tot (incloent-hi que les identitats formen part de la realitat), de manera que no podem amagar que les dificutats d'un procés de secessió són potser molt pitjors que les que has descrit. Entre d'altres coses, a Europa hi tornarem a veure aquests que diem que no ens entenen. Em preocupa molt això i m'agradaria que el paper dels que analitzen, reflexionen i interpreten fos també el de prevenir dels camins que tothom pnta de colors. "Amb alegria ens en sortirem", diuen. "Cal dir als joves que això no és un partit amb el Madrid", responia ahir en un post en M. Mas. Hi ha, ho apunta avui Ramoneda, un factor generacional clau en aquest procés: els joves d'avui no comparteixen gaires coses amb els de la transició. Això està molt bé, però també té el risc de pensar.se que el món és de color de rosa i que la història comença el dia que van néixer ells. Molt propi dels temps que corren.

La segona cosa que em preocupa (perdona que sigui tan llarg) és l'obsessió en fer coincidir els "límits" de la nació amb els de l'Estat. Primer, perquè a veure si resulta que ara els catalans no sabrem reconèixer la nostra pluralitat interna, ja que "el federalisme és impossible" i la barreja cultural serà una traïció. Segona, perquè és un concepte més antic i caduc que la transició. Tercera, perquè els nostres referents culturals més singulars els tindrem exclosos (per exemple: Ausàs March, Ramon Llull, Miquel Barceló, Joan Miró i Jesús Moncada seran referents estrangers en una Catalunya independent). Quart, perquè la política que més ens afecti probablement es decidirà encara fora, Espanya inclosa.

O sigui que ara que passi la febre (o l'efecte post-coitum) i a veure si un dia parlem en sèrio. Tots, estic disposat a deixar-me seduir, com sempre ;)
Cesc Amat ha dit…
Ramon,
Gràcies. Hi estic d'acord: no hi ha camins fàcils ni fora bo prendre dreceres. Ara bé, aleshores sorgeixen un munt de preguntes difícils. Quin és el camí més adequat? I el més fàcil de transitar? Jo no tinc una resposta automàtica a cap d'aquestes preguntes. O almenys les respostes no em semblen evidents, vaja. S'ha fet un llarg recorregut que té un valor molt important. Però hi ha terreny per explorar entre digue'm-ne (i) pensar-se de bell nou ingènuament i sense límits o (ii) repensar l'status quo amb més flexibilitat. Llegeix (o rellegeix) aquell petit llibret de l'Albert O. Hirschman "The Rhetoric of Reaction" (ara no sé com el van traduïr): em sembla que podem trobar arguments reaccionaris d'uns i altres, no? Però és que tu em portes a un terreny normatiu. On l'únic que se m'acudeix dir-te és que com a mínim no siguem reaccionaris (ja ho veus, és molt pobre lo meu). Jo em limitava a intentar fer un exercici per mirar d'entendre les raons de perquè passa el que passa. Que ja és prou complicat :-) En el que ens ha de guiar em sembla que estem molt d'acord (nació incloent, nació oberta, nació europea, nació moderna, etc). Però justament per això també em sembla un absurd que no porta enlloc això que dius de LLull i demés, no?
Josep M. Roig ha dit…
Cesc,gairebé d'acord en tot el que dius, i més escrit en calent l'endemà de la Diada. Tanmateix hi ha un punt en el que es passa de puntetes que no comparteixo: que el PP sigui genèticament nacionalista espanyol no cal ni comentar-ho però que el PSOE ho sigui per estratègia electoral no. Ho és igual que el PP: des del seu naixement i fins ara: manté la E identitària fins avui (el seu internacionalisme fou tan superficial i prim que mai va amagar el seu espanyolisme profund), històricament va provocar el naixement de la Unió Socialista de Catalunya, va viure les disputes Fabra Ribas-Campalans, les intervencions del saragossà Algora en la discussió de l'Estatut del 32, etc. Ja més a prop hi ha la LOHAPA, les promeses incomplertes de respectar l'Estatut i l'acomiadament de l'últim govern negant la resta de papers de Salamanca i el pagament de l'adicional tercera. No em vull extendre però seria fàcil fer un llistat de més de cent actuacions, disposicions i declaracions anticatalanes només del període de Felipe González (oblidant Alfonso Guerra). No cal allargar-se per demostrar l'evidència.
Altra cosa seria comentar l'escrit de Ramon Bassa ple de prevencions i pors que sempre desemboquen en l'immobilisme... o en el somriure quan barreja política i cultura dient que en una Catalunya independent March, Llull i altres serien independents. Ells com Montcada seguirien pertanyents a la cultura caracteritzada per utilitzar l'aragonès oriental
Cesc Amat ha dit…
Josep Maria,
Gràcies pel comentari. Molt interessants aquestes disputes que comentes sobre el naixement de la Unió Socialista de Catalunya. I aquestes discussions entre Rafael Campalans i altres. Un dia me les has d'explicar amb més detall!
Cesc
Benvolguts,

Crec que, d'una banda, tant si som independentistes com si no hem d'exigir que ens expliquin com s'hi arriba i com farem front als entrebancs que ens trobarem. Quan s'amaga és quan és més perillós i estem aquí. Comprenc la gent il·lusionada, però un ja comença a tenir una edat. De l'altra, advoco per un procés de diàleg intern (primer) i amb el Govern d'Espanya, depsrés, per acostar posicions entre les forces polítiques enlloc d'imposar el que la majoria vulgui, que això hauria de venir després. Sé perfectament que no contentarà els sectors independentistes, però estem parlant de Catalunya, no de colmar desigs. Crec que no és cap burrada, això, oi?

El que dic respecte a l'allunyament dels territoris de parla catalana, en cas que siguem independents, ho dic com a exemple de l'aprimament nacional que podria suposar, paradoxalment, la declaració d'independència. Seria encara molt més fàcil que ara l'assimilació i, sobretot, ens allunyaria d'estratègies comuns com s'estaven traçant en aquest moment (corredor mediterrani, etc.) Hi ha un article de JV Boira molt eloqüent que vaig glossar al meu bloc.

En tot cas, el diàleg s'ha de fer sense desqualificar "ontològicament" el contrari, burxant sobre la seva essència espanyola o coses així. Demano que parlem en sèrio. Jo em deixo seduir, deia. Però si s'han de fotre amb la meva genètica potser que se'n vagin a ser independents a Urà, on diuen que no queda ni un espanyol.