És l'hora de la democràcia

Penso que ha arribat l’hora de les clarificacions i de la democràcia. I els passos a seguir són fonamentalment dos: primer eleccions al Parlament i posteriorment un referèndum. Tenint clar que a les eleccions s'escullen els governs i que als referèndums és on s'exerceix el dret a decidir, el dret a l'autodeterminació. I, alerta, no convé barrejar les dues coses. Perquè Catalunya necessita fer les dues passes, evident, però primer una i després l'altra. Però més enllà d’això, el que seria convenient és que a les eleccions tots els partits posin damunt de la taula, sense eufemismes, quines són les seves propostes. Més encara, seria molt positiu que tant CiU com el PSC, que són al cap i a la fi els dos partits principals, s'atrevissin a portar explícitament al seu programa electoral la proposta de celebració d'un referèndum. El que em temo però, és que paradoxalment cap dels dos partits ho fagi.

CiU haurà de resoldre les discrepàncies internes amb Unió i no caure, una vegada més, en la temptació d'omplir el programa d'eufemismes com transició nacional, estructures d'estat i hisenda pròpia. Però amb això no n'hi ha prou: CiU ha de dir si aposta per la celebració d'un referèndum o no. I també el PSC haurà de resoldre les seves diatribes internes, que encara són més profundes que les de CiU. Si el PSC continua amb una actitud passiva i reactiva, incapaç d'articular una proposta creïble davant la ciutadania, serà durament castigat a les eleccions, sense contemplacions. En canvi, si s'atrevís a apostar explícitament per la convocatòria d'un referèndum algunes coses de fons canviarien. És clar que això, òbviament, implicaria abandonar d’una vegada per totes la supeditació eterna al PSOE dirigt ara pel jacobí de Rubalcaba.

Curiosament, a més a més, si tots dos partits convergeixen en fer explícita la necessitat de convocar un referèndum, aleshores sí que Catalunya podrà expressar plenament la seva voluntat i les seves preferències (i de retruc, es reduïria la distància creixent entre dirigents polítics i ciutadania). Com argumenta Ignacio Sánchez-Cuenca, la forma més adequada des d’un punt de vista democràtic de donar resposta a les demandes d'una minoria nacional és pura i simplement la celebració d’un referèndum on aquesta minoria expressi clarament les seves preferències. Perquè no és el moment de governs de concentració ni candidatures unitàries. El sistema de partits a Catalunya és prou madur com per encarar unes eleccions i un referèndum. I encara més important que això, hi ha una altra cosa evident: no ens podem permetre el luxe de viure permanentment en un estat de “transició nacional”. Seria molt perjudicial per tothom. La democràcia cal exercir-la. 

Molt em temo, però, que les restriccions internes de CiU i el PSC (i també les externes) provocaran que cap dels dos porti explícit al seu programa electoral la previsió de convocar un referèndum. Però és que a hores d’ara la ciutadania exigeix lideratge i penalitzarà els eufemismes i les vacilacions. Per tant els partits han de donar respostes. CiU ha enterrat del tot la puta i la Ramoneta i dirà clarament que vol celebrar un referèndum? I el PSC despertarà del seu llarg somni del federalisme fraternal i articularà part del catalanisme d'esquerres amb una proposta seriosa i creïble que passi també per la celebració d’un referèndum? Preguntes importants, i respostes difícils. La lògica fa pensar que cap dels dos s'hi atrevirà. Encara que espero estar equivocat.

Comentaris

Cesc, Gràcies per enviar-me'l.
Jo crec que sí que el plantejaran. Com dius, forma part de la sortida d'aquest atzucac al qual ha jugat la pròpia CiU sense explicar-nos com ens en sortim. De tota manera, crec que el mé simportant é sle primer. Cadascú hauria d'explicar la seva proposta per sortir d'una crisi d'Estat sense precedents. No és gens senzill, ni per uns ni pels altres. Però mentre que dels federalistes coneixem quines són les resistències, dels independentistes ningú ens en diu res. Hi ha costos elevadíssims que caldria explicar perquè ningú s'enganyés. Si els del federalisme ja els coneixem, imagina't com deuen ser els altres. Em preocupa moltíssim l'excés d'èpica i la manca d'estratègia dels governants que, aprofitant la conjuntura, s'apressaran a convocar eleccions per assegurar-se quatre anys més amb una comodíssima majoria. Això és estrictament el pla de Mas. El del mig i llarg termini, no el sap ningú. Patètic.