Jornada “Autogovern, Federalisme i Dret a Decidir”

Aquestes són unes notes breus, parcials i desordenades, de les intervencions i el debat que es va produir a la interessantíssima jornada sobre autogovern que va organitzar divendres passat la Fundació Rafael Campalans. Podeu consultar més informació i documentació de la jornada aquí.

Ferran Requejo: “m’he fet gran, ja no em prendran més el pèl”

Ferran Requejo va assenyalar amb rotunditat tres punts. Primer, va descriure la gran varietat de federalismes i altres dissenys institucionals que diferents països utilitzen (o han utilitzat) per acomodar minories nacionals. Segon, va remarcar que encara resta per comprovar la hipòtesis segons la qual el federalisme és efectivament una bona manera d’acomodar el pluralisme nacional. I tercer, que “s’ha fet gran” i ja no creu en una possible aplicació d’un tipus avançat de federalisme a Espanya. Aquest últim punt, de fet, va ser la resposta a una reflexió de Miquel Iceta, que va intervenir des del públic afirmant: “però abans de voler marxar a mi m’agrada pensar amb qui ens podem unir”.

Fran Caamaño i la decepció amb el federalisme unitari 

Caamaño, ex-ministre de justícia i negociador de més d’una reforma estatutària, va fer una intervenció amb oratòria brillant que va despertar forts recels entre el públic. Es va definir com un federalisme convençut, partidari d’un partit netament federalista a Espanya. Ara bé, va manifestar sentir-se  cansat pel “desgaste de los materiales”. Va argumentar que la negociació constant de lleialtats institucionals que suposa el nacionalisme és contraproduent pel federalisme. Va afirmar també que no és admissible que la pàtina democràtica la tinguin només els qui defensen el dret a decidir de les minories nacionals, sinó que també el federalisme unitari (el de la majoria) pot ser radicalment democràtic. Dit això, va concloure que és necessària la lleialtat institucional com a clau de volta per fer possible un federalisme unitari.

La intervenció de Caamaño va despertar reaccions immediates des de l’auditori. Josep Maria Vallès va prendre la paraula i va assegurar que en el moment actual “constatava un fracàs”. Vallès va fer una intervenció de caire personal, i va confessar que ell com molts altres de la seva generació va participar de la idea i l’esforç federal, però que a dia d’avui estava desil·lusionat. També va prendre la paraula des del públic Albert Branchadell, el qui va assegurar que també s’afegia a la llista de “encara més decepcionats” després d’escoltar Caamaño. La diputada Rocío Martínez-Sampere i Toni Comín van reaccionar també des del públic. La primera assenyalant la llista d’incompliments i arbitrarietats que s’han tolerat des del centre, i el segon qüestionant a Caamaño quina legitimitat hauria de prevaldre si tant Catalunya com Espanya expressessin les seves voluntats a la vegada.  

Enoch Albertí: “vam tenir un instrument poderós”

El constitucionalista Enoch Albertí va fer una intervenció ponderada desenvolupant algunes reflexions que poden fer de pont entre el moment present i el futur. La primera és que des del punt de vista del dret i la legitimitat internacional, a Catalunya li interessa molt més parlar del dret a decidir i molt menys del dret a l’autodeterminació (nosaltres els entenem com a sinònims, però en el món del dret el nom també fa la cosa). A continuació va subratllar les dificultats i el problema que suposa la contundència de la sentència del Tribunal Constitucional respecte l’Estatut. De fet, va insinuar que la sentència situa pràcticament en via morta el recorregut de les reformes estatutàries com a via per millorar l’autogovern de Catalunya. Va afirmar que “vam tenir un instrument que semblava molt poderós en el seu moment”, referint-se a la reforma de l’Estatut. Però després de la sentència del TC, potser és hora de començar a explorar altres vies. 

Catalunya decidirà el seu futur

Una possible lectura de la Jornada, doncs, és que (i) esgotada la via de les reformes estatutàries, molt especialment després de la sentència del TC; i (ii) fracassat el federalisme unitari que continua provocant decepcions una vegada i una altra, ha arribat l’hora de trencar tabús i saber que caldrà explorar nous camins institucionals per millorar l’autogovern de Catalunya. Uns camins en els que, necessàriament, Catalunya haurà de decidir el seu futur per ella mateixa. En aquest sentit, va ser especialment interessant la intervenció de l’Ignacio Sánchez-Cuenca. El sociòleg va defensar sense embuts que des del punt de vista de la teoria democràtica la millor manera d’acomodar les demandes d’autogovern és canalitzar-les institucionalment mitjançant referèndums en els que la minoria nacional pugui expressar democràticament la seva voluntat de secessió. En aquest sentit, va destacar la “ceguera” de les teories del liberalisme clàssic respecte la qüestió nacional i les demandes d’autogovern.