Jornada “Autogovern, Federalisme i Dret a Decidir”
Aquestes són unes notes breus, parcials i desordenades, de les intervencions
i el debat que es va produir a la interessantíssima jornada sobre autogovern
que va organitzar divendres passat la Fundació Rafael Campalans. Podeu consultar més informació i documentació de la jornada aquí.
Ferran Requejo: “m’he fet gran, ja
no em prendran més el pèl”
Ferran Requejo va assenyalar amb rotunditat tres punts. Primer, va
descriure la gran varietat de federalismes i altres dissenys institucionals que
diferents països utilitzen (o han utilitzat) per acomodar minories nacionals.
Segon, va remarcar que encara resta per comprovar la hipòtesis segons la qual
el federalisme és efectivament una bona manera d’acomodar el pluralisme
nacional. I tercer, que “s’ha fet gran” i ja no creu en una possible aplicació
d’un tipus avançat de federalisme a Espanya. Aquest últim punt, de fet, va ser
la resposta a una reflexió de Miquel Iceta, que va intervenir des del públic afirmant:
“però abans de voler marxar a mi m’agrada pensar amb qui ens podem unir”.
Fran Caamaño i la decepció amb el
federalisme unitari
Caamaño, ex-ministre de justícia i negociador de més d’una reforma
estatutària, va fer una intervenció amb oratòria brillant que va despertar
forts recels entre el públic. Es va definir com un federalisme convençut,
partidari d’un partit netament federalista a Espanya. Ara bé, va manifestar
sentir-se cansat pel “desgaste de los
materiales”. Va argumentar que la negociació constant de lleialtats
institucionals que suposa el nacionalisme és contraproduent pel federalisme. Va
afirmar també que no és admissible que la pàtina democràtica la tinguin només
els qui defensen el dret a decidir de les minories nacionals, sinó que també el
federalisme unitari (el de la majoria) pot ser radicalment democràtic. Dit
això, va concloure que és necessària la lleialtat institucional com a clau de
volta per fer possible un federalisme unitari.
La intervenció de Caamaño va despertar reaccions immediates des de
l’auditori. Josep Maria Vallès va prendre la paraula i va assegurar que en el
moment actual “constatava un fracàs”. Vallès va fer una intervenció de caire
personal, i va confessar que ell com molts altres de la seva generació va
participar de la idea i l’esforç federal, però que a dia d’avui estava
desil·lusionat. També va prendre la paraula des del públic Albert Branchadell, el
qui va assegurar que també s’afegia a la llista de “encara més decepcionats”
després d’escoltar Caamaño. La diputada Rocío Martínez-Sampere i Toni Comín van
reaccionar també des del públic. La primera assenyalant la llista
d’incompliments i arbitrarietats que s’han tolerat des del centre, i el segon
qüestionant a Caamaño quina legitimitat hauria de prevaldre si tant Catalunya
com Espanya expressessin les seves voluntats a la vegada.
Enoch Albertí: “vam tenir un
instrument poderós”
El constitucionalista Enoch Albertí va fer una intervenció ponderada desenvolupant
algunes reflexions que poden fer de pont entre el moment present i el futur. La
primera és que des del punt de vista del dret i la legitimitat internacional, a
Catalunya li interessa molt més parlar del dret a decidir i molt menys del dret
a l’autodeterminació (nosaltres els entenem com a sinònims, però en el món del
dret el nom també fa la cosa). A continuació va subratllar les dificultats i el
problema que suposa la contundència de la sentència del Tribunal Constitucional
respecte l’Estatut. De fet, va insinuar que la sentència situa pràcticament en
via morta el recorregut de les reformes estatutàries com a via per millorar
l’autogovern de Catalunya. Va afirmar que “vam tenir un instrument que semblava
molt poderós en el seu moment”, referint-se a la reforma de l’Estatut. Però
després de la sentència del TC, potser és hora de començar a explorar altres
vies.
Catalunya decidirà el seu futur
Una possible lectura de la Jornada, doncs, és que (i) esgotada la via de
les reformes estatutàries, molt especialment després de la sentència del TC; i
(ii) fracassat el federalisme unitari que continua provocant decepcions una
vegada i una altra, ha arribat l’hora de trencar tabús i saber que caldrà
explorar nous camins institucionals per millorar l’autogovern de Catalunya. Uns
camins en els que, necessàriament, Catalunya haurà de decidir el seu futur per
ella mateixa. En aquest sentit, va ser especialment interessant la intervenció
de l’Ignacio Sánchez-Cuenca. El sociòleg va defensar sense embuts que des del
punt de vista de la teoria democràtica la millor manera d’acomodar les demandes
d’autogovern és canalitzar-les institucionalment mitjançant
referèndums en els que la minoria nacional pugui expressar democràticament la
seva voluntat de secessió. En aquest sentit, va destacar la “ceguera” de les
teories del liberalisme clàssic respecte la qüestió nacional i les demandes
d’autogovern.
Comentaris
El PSC fa una mena de congrés per analitzar la situació actual, i cercar noves formes per lluitar contra l'independentisme i contra la nació catalana.
Això és el que sempre ha fet el PSC-PSOE, no?
Per què no t'identifiques? Aleshores potser en podríem parlar.
Gràcies,