Els límits polítics de les decisions econòmiques

Article per la Revista Valors, Juliol de 2012.
Un dels fenòmens més preocupants del moment actual és la insatisfacció creixent amb el funcionament de la democràcia. Aquest és un fet estretament relacionat amb la crisi econòmica i institucional que arrosseguem des de fa mesos. Si fem un cop d’ull a les dades del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) la fotografia que emergeix a Catalunya és la següent. Segons les dades més recents, un preocupant 21,6% es mostra ara mateix “gens satisfet” amb la democràcia. Ara bé, el que encara és més revelador és analitzar la tendència. Així, el gener de 2011 un 56,8% es mostrava poc o gens satisfet amb el funcionament de la democràcia, mentre que el juny de 2012 aquest percentatge havia incrementat fins a un dramàtic 70,8%. La tendència, doncs, és clara: la insatisfacció de la ciutadania està creixent significativament. Algú podria argumentar que aquests percentatges amaguen molts tipus d’insatisfacció, que es vehiculen i s’expressen de formes diverses, i això és absolutament cert, però encara que sigui un calaix de sastre la insatisfacció amb la democràcia hi és i avança. En qualsevol cas, aquestes dades posen de manifest un problema especialment rellevant: els límits polítics de les decisions econòmiques. La crisi econòmica ha obligat els governants a prendre decisions certament difícils, com ara les retallades pressupostàries per reduir el dèficit públic. Ara bé, aquí apareix el que podem anomenar la temptació contra-democràtica que pateixen els governants: el voler separar i fer independents les decisions econòmiques del propi exercici de la política. I és que sovint les decisions econòmiques impopulars han estat presentades com si fossin l’única recepta possible i, a més a més, aquesta recepta fos imposada als qui exerceixen la responsabilitat política. Fent aquest joc de mans es desvinculen les decisions econòmiques de les voluntats polítiques. Ara bé, per evitar caure en la temptació contra-democràtica el polític no té altre remei que triar entre dues opcions: (i) o bé assumir políticament les decisions i acceptar-ne els possibles costos electorals; (ii) o bé dimitir i per tant no fer-se seva la decisió econòmica. El politòleg José Fernández-Albertos, doctor per la Universitat de Harvard, ha escrit un petit llibre “Democracia Intervenida: políticas económicas en la gran recesión” en el que explica aquest i altres dilemes. Sabem que, en determinades ocasions, pot ser una bona idea separar algunes decisions de política econòmica de l’exercici de la política. El control de la inflació, per exemple, és desitjable que sigui realitzat per una autoritat políticament independent. Tot i això, el que no seria de cap manera desitjable és que el gruix de la política econòmica fos exercida sense mecanismes de control democràtic. Si fos així, els nivells d’insatisfacció amb la democràcia continuarien augmentant i això podria comportar greus conseqüències polítiques. És  necessari, doncs, recuperar l’equilibri i acceptar els límits polítics i democràtics de les decisions econòmiques.

Comentaris

Anònim ha dit…
A mi em sembla que abans del que expliques on s'ha perdut en el nord és en la falta de límits econòmics en actuacions i decissions polítiques. Hi això te que veure amb l'ètica i valors.I en aquest parany, de manera complaent, hi han entrat els politics i ara per exemple, no valen declaracions com Narcis Serra, R. Rato, i d'altres que atrubeixen aquest i d'altres mals a les autoritats econòmiques.
Cal renovar la classe politica i els mecanismes de control sobre determinants personatges i maneres de funcionar. I als que fins ara han administrat "la polis" se'ls hauria de caure la cara de vergonya per les seves renuncies davant un discurs i procedir econòmic insaciable i lamentable per al bé comú i que tot solet no sap regular-se sino és fent patir als de sempre.
Joaquim T.