Repensant Europa, des de Catalunya

Article per la Revista Valors, maig de 2012.
L’actual crisi no és només econòmica sinó que comporta també una greu crisi institucional. En altres paraules, el que està en joc va molt més enllà de les conseqüències habituals dels períodes de recessió. Schumpeter va definir els cicles econòmics com un element característic i inevitable de tot sistema capitalista. Però aquesta vegada no es tracta només d’una qüestió estrictament cíclica de l’economia. El que està en joc, per dir-ho ras i curt, són també les estructures institucionals. A Catalunya estem veient com les dificultats d’emetre deute públic i reduïr el dèficit han posat sota pressió les finances de la Generalitat. Això ha provocat que es fes encara més evident el greuje fiscal que pateix Catalunya -amb un elevat dèficit fiscal envers l’Estat central. Això fa que es plantegin nous escenaris, però la negociació no serà gens fàcil donada la frivolitat de les polítiques de Rajoy. Aquesta és molt simplificadament la crisi institucional a Espanya, però una cosa similar passa amb la mateixa Unió Europea. La crisi ha provocat que es posin en dubte el paper de les institucions europees. Europa està prenent decisions econòmiques de gran importància, però sense anar acompanyades de la necessària legitimitat democràtica. Com a conseqüència d’això, el qüestionament de la mateixa idea d’Europa s'incrementa en molts cercles. Sabem que el procés d’integració fiscal i política és enormement complex, que els Estats membres continuen sent els grans jugadors de la partida, i que aquests no estan disposats a cedir ni un mil.límetre. I m’atreviria a dir que els grans perdedors d’aquest procés són les regions europees que, com Catalunya, en un principi van confiar cegament en la idea d’Europa i ara comencen a dubtar de les seves bondats. Malgrat això, hi ha motius per continuar apostant per Europa. Per dues raons molt simples que són, de fet, indissociables:  (i) una raó geopolítica en un món globalitzat; i (ii) una raó econòmico-social com és la mateixa pervivència del model social europeu. Els pols globals del s.XXI seran dos, els Estats Units i Àsia, mentre que Europa corre el perill de caure en la irrellevància. Dit molt cruament, sense la Unió Europea com a institució supranacional és molt probable que no sigui possible mantenir el model europeu. Una Europa amb uns estat del benestar que no seran com els coneixem, perquè forçosament hauran de ser reformats, però és que sense una Europa supranacional molts d’ells seran directament liquidats. Ara bé, perquè això sigui possible cal una Europa que sigui de veritat una institució supranacional, i no només una unió intergovernamental dominada pels interessos dels Estats membres. Per blindar el model social europeu necessitem que Europa es transformi en una veritable unió política i fiscal. I a Catalunya en particular li interessa cada vegada més la unió supranacional, i poc o gens l’Europa intergovernamental.

Comentaris