El mercat de treball: lliçons comparades


Article per la Revista Valors, número d'abril de 2012.
L’agressiva reforma laboral del PP i la posterior vaga general fan que ens preguntem, una vegada més, quines són les reformes necessàries al mercat de treball. El problema principal són, evidentment, les elevades xifres d’atur. Fins i tot si tenim en compte l’economia submergida el número d’aturats continua sent molt elevat si el comparem amb el d’altres països de la OCDE. La desocupació, doncs, és un problema que cal afrontar sabent que afecta amb especial duresa les generacions més joves. Ara bé, quin és el model de mercat de treball al qual podem aspirar? Si fem un cop d’ull a l’experiència d’altres països podem extreure’n algunes lliçons comparades. En un extrem d’un eix imaginari podríem situar els països sota “l’equilibri estatalista”, en el que el sector públic garanteix les prestacions per desocupació, sense condicions, i on predominen també els interessos corporatius i sindicals. Aquest tipus d’equilibri genera mercats de treball poc dinàmics i amb poca capacitat per generar ocupació. A més, aquest model acostuma a provocar que els treballdors “insiders” -és a dir, els treballdors de sectors tradicionals com la indústria- siguin els més ben protegits, mentre que els “outsiders” –que són els treballadors en sectors precaris com el sector serveis- i també els joves i les dones són els treballadors menys protegits. Per altra part, a l’altre extrem de l’eix, hi trobem el que podríem anomenar “l’equilibri individualista”, on predominen els interessos empresarials i les prestacions universals per desocupació són pràcticament inexistents. Aquest és l’equilibri propi dels països anglosaxons. Aquest segon equilibri, per contra, genera mercats de treball molt més flexibles, amb xifres d’atur més baixes, però sense xarxa de seguretat pels treballadors i amb nivells alts de desigualtat econòmica. La reforma laboral del PP ha fet un canvi de rumb radical en aquesta direcció, provocant una forta batzegada al model estatalista actual i apuntant amb força cap al model anglosaxó tot facilitant l’acomiadament. Tot i això, a mig camí entre aquests dos extrems hi trobem el que podríem anomenar l’equilibri social de països com Holanda o Dinamarca. En aquests països el sector públic es converteix en un actor que promou la creació de llocs de treball mitjançant fortes polítiques actives d’ocupació. En canvi, les prestacions d’atur són més reduïdes i a vegades tenen fins i tot un caràcter condicional. Els partits socialdemòcrates i liberals van pactar reformes que van aprofundir aquest equilibri a Dinamarca, Holanda i Alemanya. La clau de volta d’aquest model és el dinamisme a canvi de la seguretat. En canvi, la reforma laboral del PP sembla pretendre passar de l’equilibri estatalista a l’individualista sense tenir en compte l’experiència d’aquests darrers països. És a dir, facilita l’acomiadament però no estableix contrapartides que incrementin la seguretat dels treballadors. Quan, malauradament, Espanya està a la cua pel que fa a polítiques actives d’ocupació. L’objectiu, doncs, hauria de ser incrementar les polítiques actives d’ocupació i no oblidar l’experiència de països com Holanda, Dinamarca o Alemanya.

Comentaris