La Paradoxa de l'Estat del Benestar


Article per la Revista Valors, número de febrer de 2012
La gravetat de la crisi econòmica ha posat damunt de la taula, una vegada més, la necessitat de reformar l’Estat del Benestar. Tenen raó els qui asseguren que l’Estat del Benestar és el millor model possible. És un model que caracteritza Europa i que s’ha desenvolupat al llarg del segle XX amb les aportacions de socialdemòcrates, democratacristians i liberals. I és que, probablement, el seu tret fonamental és la capacitat per fer compatibles la competitivitat econòmica i la justícia social. Ara bé, l’Estat del Benestar no és un model estàtic. Més aviat al contrari, les pressions que suposen els canvis demogràfics i socials exigeixen una redefinició del model perquè aquest sigui sostenible. I la crisi econòmica no ha fet sinó agreujar aquesta necessitat. Fins aquí el consens és molt ampli, i en certa manera, aquest debat s’ha acabat convertit en un tòpic. El que sovint no es destaca amb prou rotunditat és una de les paradoxes més importants de l’Estat del Benestar: la paradoxa de la prosperitat. L’Estat del Benestar, en els seus orígens, va ser dissenyat per oferir un sistema de garanties socials i reduïr les velles desigualtats econòmiques. De manera que els serveis públics univerals es van convertir en la clau de volta d’un sistema que protegia les classes treballadores al llarg del seu cicle vital. Avui en dia, però, les classes mitjanes representen la majoria de la població. I aquestes classes mitjanes disfruten d’uns nivells de prosperitat econòmica que no són menyspreables. El Comissari Europeu Joaquín Almunia, en una conferència recent, assenyalava que 2/3 de la població gaudeix d’una renda disponible suficient com per pagar-se de la seva pròpia butxaca, si ho consideren convenient, una millora dels serveis als quals accedeixen. Les classes mitjanes demanen serveis públics no univerals, sinó serveis de qualitat i personalitzats. En canvi, aproximadament 1/3 de la població estaria per sota d’aquesta renda disponible suficient i patiria nivells de vulnerabilitat econòmica molt més importants. Les noves desigualtats econòmiques, per tant, no tenen res a veure amb les velles desigualtats econòmiques que van donar peu a l’Estat del Benestar. En altres paraules, els grups socio-demogràfics que estan subjectes avui a més risc i vulnerabilitat han canviat. Són ara els joves, per exemple, els qui pateixen amb més rigor les conseqüències de la crisi. I és que, en certa manera, les classes mitjanes i els treballdors “insiders” han acabat segrestant l’Estat del Benestar. Mentre que els nous grups de risc –joves i treballadors en el sector serveis i no tradicionals- sovint són exclosos a l’hora de definir les prioritats. A la vegada, la paradoxa de la prosperitat genera dilemes difícils de resoldre pels partits polítics. El perfil de les bases de suport tradicional als partits socialdemòcrates, per exemple, ha canviat significativament. Per no morir d’èxit, doncs, no s’hi val ser escleròtic i cal afrontar aquesta paradoxa.

Comentaris