“Exit, Voice and Loyalty” de Hirschman, versió des de North Carolina



Article del mes de desembre per la Revista Valors.
Poder canviar la perspectiva de la realitat és un exercici extraordinari. Permet no només entreveure una realitat nova, sobretot permet repensar la pròpia realitat. Aquesta tardor als Estats Units, primer a Nova York i després a la Universitat de Duke, m´ha permès fer aquest exercici. Un dels primers vespres a Nova York, passejant per Washington Square, ens trobem amb una concentració d’activistes d’Occupy Wall Street, entre ells forces estudiants de NYU que treuen el cap. Els qui escolten van repetint amb veu alta les paraules dels qui intervenen -imagino que perquè no tenen micròfon. Els participants critiquen el bipartidisme, la corrupció, els loobbys, i assenyalen directament el sistema capitalista. Els assistents repeteixen “no als diners, no al capitalisme!”. També participa en la concentració una noia amb un adhesiu del Partit Demòcrata, mentre ben a prop un vagabund, mig embriac, sembla emprenyat i se´n va. Més tard entrem al cinema per veure “Margin Call”, la pel.lícula que retrata el món de les finances de Wall Street, i després de la sessió tenim la fortuna que el director hi és per participar en un debat obert amb el públic. El debat és interessantíssim, sobretot quan el director explica sense embuts que ell és fill del món de les finances, que el seu pare era un inversor privat, i que ha volgut retratar les entranyes d’aquest món. “El que fa vostè és un retrat per exonerar els especuladors financers?”, pregunta algú, “bé, no ho sé, però el que tinc clar és que hem de tenir clares quines són les regles del joc, i que no podem renegar dels diners com a mesura de la realitat que tots acceptem”, respon el director. El mateix dia, amb molt poques hores de diferència, hem escoltat els dos extrems, el despreci i l’el.logi pels diners. “Exit” and “loyalty”, sgons Hirshman. Al cap d’una setmana arribo al campus de la Universitat de Duke. Al bell mig del campus hi ha una acampada d’estudiants. Hi ha força gent, 6 o 7 tendes, pancartes, consignes de solidaritat i gent que s’atura a discutir. La segona setmana algunes tendes han desaparegut, però sempre hi veig un parell o tres de nois comentant la jugada. La tercera setmana no hi ha cap tenda i una noia sola llegeix un llibre mentre fa guàrdia del campament. Avui, mentre escric aquestes línies, ja no hi queda ningú. Aquestes són, és clar, quatre impressions desordenades, però recordo la cruesa del director de la pel.lícula: acceptar les regles de joc. Recordo també la incomoditat que vaig sentir en la concentració d’anticapitalistes i la pobresa de les consignes que s’hi repetien –i el vagabund que se´n va. Però m’agrada l’actitud de la noia sola que fa guàrdia i llegeix un llibre, quan ja no hi ha més campament que el d’ella mateixa.

Comentaris