La política contra la llengua


Article del mes d'octubre per la Revista Valors.
Els disbarats judicials han acabat amb la interlocutòria del TSJC sobre la necessitat d’adaptar el sistema d’ensenyament a Catalunya a la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. Convé recordar, però, que la desafortunada sentència del Tribunal Constitucional va ser resultat d’un recurs interposat pel Partit Popular. La sentència del Constitucional va ser conseqüència d’un procés polític. Dissortadament, la llarga ombra d’aquell recurs ha acabat per posar en dubte el model d’ensenyament a Catalunya. Un model que té com a caracterísitica fonamental tenir el català com a llengua vehicular. És important remarcar que aquest ha estat un model d’èxit a l’hora de fomentar la cohesió social a Catalunya durant més de trenta anys. El model d’immersió lingüística vertebra l’ensenyament a Catalunya amb dues conseqüències bàsiques. La primera, és que per contrarestar la posició de debilitat del català respecte el castellà, garanteix un mínim de competència lingüística de tots els estudiants en català. I això ho aconsegueix sense perjudici de les competències lingüístiques dels alumnes en castellà. De fet, segons les dades, els alumnes en les proves de castellà a Catalunya obtenen millors resultats que la mitjana a la resta d’Espanya. Seria bo que aquells qui qüestionen el model abans fessin un cop d’ull a aquestes dades. Però la segona conseqüència, encara més important, és que el model d’immersió lingüística garanteix el coneixement del català. Perquè no ens enganyem, el problema real a Catalunya no és només el coneixement del català sinó, sobretot, l’ús social del català. Ferran Sáez, que discuteix en un interessant capítol "la identitat com a valor” al darrer informe de l’Enquesta de Valors Europeus, assenyala que l’escletxa a tenir en compte a Catalunya és justament la diferència entre el coneixement del català i l’ús social del català. De manera que un model d’ensenyament que garanteixi el coneixement del català és condició necessària, però no suficient, per fomentar l’ús social del català. I el que ha demostrat el model d’immersió lingüística és que és possible fer compatible aquesta condició amb no crear cap tipus de greuge al coneixement del castellà. És doncs, un model d’èxit. Aleshores la pregunta esdevé, per què qüestionar aquest model que ha demostrat ser positiu i integrador durant tants anys? Per què determinats partits polítics no dubten en posar aquest tema damunt de la taula i generar conflictivitat social? Una conflictivitat social absolutament artificial, perquè el consens de la majoria d’actors socials a Catalunya, des de sindicats a empresaris, és recolzar el model d’ensenyament. La resposta és evident: és el resultat d’una estratègia deliberada del Partit Popular per crispar l’ambient polític a Catalunya. I per què crispar i tensionar la situació política? Ras i curt, per obtenir-ne rèdits electorals. William Riker, probablement el millor politòleg del s.XX, ja ho va advertir: els partits polítics poden obtenir rendiment electoral tensionant la situació política i polaritzant l’electorat. Així doncs, l’estratègia del Partit Popular no és només fruït de la ideologia, sinó que és una estratègia plenament conscient i deliberada. I malauradament, el PSOE va ser còmplice d’aquesta estratègia al rentar-se les mans de la sentència del Constitucional.

Comentaris