Tahrir i el dilema d’Occident


Columna per la Revista Valors, Març de 2010
La revolució pro-democràtica ha esclatat a Egipte. Les protestes a la plaça Tahrir han concentrat a centenars de milers de persones que han reclamat la fi del règim de Mubarak. Mentrestant els líders d’Occident han jugat el paper de la trista figura i han preferit “to wait and see”. El paper de la Unió Europea ha estat, una vegada més, abslutament insignificant. La representant de política exterior de la Unió, Catherine Ashton, ha mantingut un perfil extremadament baix i s’ha limitat a pronunciar vaguetats. No és sorprenent però sí exasperant veure com la quantitat de retòrica, recursos i think tanks dedicats a la promoció democràtica serveixen per a poc o res. Tot això quan la disjuntiva real que han d’afrontar els governs d’Occident, i la Unió Europea en particular, és si segueixen emmascarant un suport implícit a règims corruptes com els de Mubarak o bé fan explícit el seu suport als manifestants que reivindiquenl la fi del règim. La política preferida per Occident fins a dia d’avui ha estat la de recolzar per vies més o menys indirectes règims corruptes com els d’Egipte, Aràbia Saudí o Jordània en nom de l’estabilitat a l’Orient Mitjà. La seguretat d’Israel i els acords de pau firmats a Camp David amb Mubarak constituïen el benefici i la tolerància a règims dinàstics i corruptes el preu a pagar. L’alternativa és acceptar la incertesa que poden comportar unes eleccions democràtiques i, sobretot, assumir que els moviments islamistes poden aconseguir a Egipte i altres països àrabs un poder polític molt rellevant o fins i tot majoritari. Aquest és el dilema real. Ara bé, és en moments crucials quan cal assumir les responsabilitats polítiques. I els temps polítics han canviat i el dilema s’ha de resoldre de forma diferent a com s’ha fet fins ara. Els manifestants a Tahrir són molt més heterogenis del que assenyalen els qui utilitzen el fantasme de l’islamisme per mantenir el suport a Mubarak. Són en bona mesura les classes mitges, urbanes i sobretot joves els qui han sortit al carrer. Les cròniques de Robert Fisk on descriu la pluralitat dels manifestants són molt reveladores. A més, no és cert que els “Germans Musulmans”, el moviment islamista, sigui el principal instigador de les protestes. De fet, Shadi Hamid explica la curiosa co-existència entre els règims àrabs i els moviments islamistes (“Journal of Democracy”, 2011). Tahrir en àrab vol dir “alliberament”, i ja és hora que des d’Occident deixem de mirar-nos amb desconfiança paternal aquells qui volen alliberar-se dels qui durant masssa temps han estat considerats com a mals menors.

Comentaris