Ètica i mercats: matrimoni de conveniència o parella estable?


Article per la revista Valors.
En temps de crisi com l’actual és natural que repensem els valors i les institucions que sostenen les nostres economies. El premi Nobel d’economia Amartya Sen ho resumia fa poc de la següent manera: “la qüestió que es planteja ara amb més força té a veure amb la naturalesa del capitalisme i si cal canviar-la, aquesta naturalesa”. Afinant encara més ens podem preguntar fins a quin punt és possible combinar ètica i mercats. Fan bona parella o són més aviat un matrimoni de conveniència?
El cert és que el pensament econòmic dominant els darrers anys havia eliminat els valors ètics de l’anàlisi econòmic. D’acord amb una visió reduccionista, es pensava que els incentius per satisfer l’interès propi i els mecanismes de mercat serien suficients per garantir el bon funcionament de les economies. Tot i això, no són pocs els qui han argumentat que aquesta concepció no és suficient i que perquè les economies rutllin cal tenir en compte altres factors com el capital ètic i el capital social. Des d’Aristòtil fins a Amartya Sen molts han assenyalat les dificultats de voler separar ètica i economia com si fossin dues esferes independents. I malgrat que pugui semblar sorprenent, aquesta concepció més integradora s’aproxima a la que proposava Adam Smith a la “Teoria dels sentiments morals” fa dos-cents cinquanta anys.
Amartya Sen ha remarcat la necessitat de recuperar el pensament d’Adam Smith tenint en compte aquesta visió més transversal i menys reduccionista: “Tot i que en el comerç la gent busca satisfer l’interès propi, una economia només pot operar amb eficàcia sobre la base de la confiança entre les diferents parts”. La confiança, doncs, és el valor central en una economia de mercat, el valor que fa possible la cooperació i el comerç. I per tant el capital ètic i el capital social són els engranatges que fan possible una bona conjugació d’ètica i mercats. De manera que hauríem de pensar ètica i mercats no com a forces oposades sinó, ben al contrari, com a forces complementàries.
La definició de capital ètic d’Adela Cortina, una de les introductores d’aquest concepte a Espanya, és la següent: “componen a mi juicio el capital ético los valores morales que una sociedad pluralista comparte desde la diversidad de proyectos de vida buena”. És a dir, aquells valors compartits que formen la base, els fonaments, des dels quals construïr economia i política. Per altra part, el capital social consisteix segons la definició clàssica de Putnam en “el conjunt de xarxes socials i normes de reciprocitat associades que creen valor tant a nivell individual com col•lectiu”. D’aquesta manera, una bona base de valors compartits -capital ètic- és el que permet suportar una estructura ferma de relacions socials i reciprocitat -capital social- que acaba tenint efectes positius sobre el creixement econòmic i la productivitat econòmica.
El professor Àngel Castiñeira, parafrasejant també Adam Smith ha desenvolupat el concepte de “riquesa ètica de les nacions”. D’acord amb Castiñeira, les empreses que sàpiguen combinar valors ètics i incentius econòmics seran les que millor podran competir en un entorn globalitzat. És cert que la globalització provoca més transparència, més necessitat de transmissió de capital humà, i que les condicions de competència empresarial es tornen més severes. Segons Castiñeira hi ha dos equilibris o dues respostes possibles davant la globalització. Per un costat l’equilibri “low cost”, que consistiria en no augmentar les exigències de qualitat i incentivar els beneficis a curt termini. I per altra part un equilibri de qualitat on les empreses aposten per una major exigència, tenint en compte l’ètica en el procés productiu, i això els garanteix unes millors condicions en el futur.
Aquesta proposta i el seu èmfasis en subratllar el valor afegit dels valors ètics al món empresarial és interessant pel que comporta de projecció de futur. A la societat del coneixement, on és crucial no només disposar de capital humà sinó saber identificar-lo, el capital social es converteix en el catalitzador de la seva transmissió. És més, els valors ètics poden comportar un increment de la confiança dels consumidors i per tant una major credibilitat per a la pròpia empresa. De manera que malgrat fer en el present una inversió superior en controls de qualitat les condicions perquè en el futur es generin productes de més qualitat augmenten. En això consistiria justament la rendibilitat socioeconòmica de l’ètica: en fer augmentar l’exigència avui per situar-se en una millor posició demà –el contrari de la condemna de Faust, vaja.
Aquestes idees són vada vegada menys controvertides i estan passant a formar part del “mainstream” econòmic. L’economista italià Guido Tabellini, va presentar recentment al plenari de l’Associació Europea d’Economia els resultats de les seves investigacions sobre l’efecte dels valors individuals sobre el funcionament de les institucions. Els arguments són similars; en aquells països o regions en els que els individus comparteixen uns valors similars i alts nivells de confiança és més probable observar un funcionament més eficaç de les institucions. És més, d’acord amb Tabellini els valors individuals tenen un alt grau de persistència inter-generacional -de manera que el capital social perdura en el temps i es transmet de generació a generació.
Tot i això, un dels punts febles a l’hora d’analitzar les conseqüències del capital ètic i el capital social és la seva estructura endògena, o el que és el mateix, l’anomenat problema de “l’ou o la gallina”: és el capital social el que genera més productivitat econòmica i millors governs o són aquests, justament, el que permeten el propi desenvolupament del capital social? La tasca dels investigadors en ciències socials és intentar treure’n l’entrellat i distingir causes i efectes. El que sembla clar, però, és que elevats nivells de capital ètic i social correlacionen amb millors resultats tant econòmics com institucionals. De manera que valors i mercats conformen una parella estable molt més que no un matrimoni de conveniència.

Comentaris