Les presons i el límit


Columna (versió ampliada aquí) escrita per la Revista Valors, Octubre de 2009.
Des de mitjans de setembre TV3 emet la sèrie documental “A la presó”. És una sèrie excel·lent, colpidora, que fa visible una realitat que sovint és tabú o vivim com a llunyana. Però va més enllà de tan sols aproximar a una realitat poc coneguda: interroga sobre el propi significat de la presó. La presó, al cap i a la fi, imposa una pena rotunda que implica la privació de llibertat de moviments i afecta el dia a dia més íntim de la persona: ordre, rutines i relacions. D’acord amb una visió humanista l’objectiu principal de les presons, a més d’altres funcions com la custòdia o la prevenció, hauria de ser la reinserció social.
Ara bé, compleixen les presons aquesta finalitat de reinserció? En tinc els meus dubtes a causa de dues raons. La primera és pel rigor i excessiva distància entre els delinqüents i la societat. La presó constitueix una frontera, un límit explícit, que comporta la separació de l’individu de la resta de la societat. Però si l’objectiu principal de la presó no és el càstig sinó la reeducació i reinserció aquest no pot ser un límit final, hauria de ser un límit permeable. En darrer terme la persona haurà de tornar a creuar aquest límit per retornar a la societat lliure. Avui en dia em temo que les presons constitueixen més un límit final que no pas un limit permeable.
La segona raó és un argument d’assimetria. Probablement a causa de l’aplicació d’un determinat codi penal les presons avui estan plenes de malalts mentals, individus sense recursos, immigrants o fins i tot persones tutelades per la pròpia administració. De manera que per a alguns la presó es converteix en un centre psiquiàtric encobert. És especialment sòrdida la interrelació entre malalties mentals, delinqüència i el paper mediador de les presons. Ara bé, poden les presons fomentar la reinserció social donada aquesta assimetria i composició? Difícilment si no és amb millores significatives en els programes de tractament. Però això necessàriament vol dir entendre la política penitenciària com una política social encaminada a la cohesió social. Perquè si per alguns la justícia pot tenir també un valor exemplar, em pregunto quin sentit té fer recaure l'exemple en els dèbils o malalts mentals.
Són frepants alguns dels testimonis que retrata el documental; des de la Laia, una drogodependent que recau a la mateixa presó, fins a un assassí que confessa que va matar per continuar a la presó, "per estar dins i restar emparat". En un episodi de la sèrie un funcionari de presons es declarava “abolicionista”, perquè així com avui ens costa entndre l’esclavatge dels segles passats, les generacions futures entendran el rigor amb el qual privem avui la llibertat de les persones? El funcionari de presó, amb profunda empatia, perquè viu el límit des d'una altra posició, més pròxima, es pregunta: "quina concepte de la llibertat poden tenir aquestes persones?" I assenyala també que els presos sovint desenvolupen una dependència de la maquinària judicial-administrativa i penal.
No pretenc comparar l’esclavatge amb el sistema penitenciari, però sí recordar que la justícia es construeix a base de consecucions i millores graduals. En una línia més ponderada però amb una intenció similar es manifestava la Declaració final del Congrés Penitenciari Internacional que va tenir lloc a Barcelona l'any 2006: "ha arribat el moment en què la societat moderna superi la idea que les presons són el destí inevitable al qual van a raure totes les persones que incompleixen les lleis penals". La declaració demana, doncs, el foment de mesures penals alternatives i de compliment de penes en el medi comunitari.

Comentaris

Angel ha dit…
Hola Francesc. Me parece ejemplar tu punto de vista dado que, posiblemente, nunca hayas estado en una prisión. Hasta ahora el programa de TV-3 se ha centrado en mostrar una parte muy limitada y fácil de entender de lo que es un centro penitenciario. También es cierto que, como mínimo, ha puesto ante la mirada de los otros (los que no entran en una prisión) una realidad que normalmente se oculta.

Trabajo como educador en un centro de Cataluña.
Angel ha dit…
Hola Francesc. Me parece ejemplar tu punto de vista dado que, posiblemente, nunca hayas estado en una prisión. Hasta ahora el programa de TV-3 se ha centrado en mostrar una parte muy limitada y fácil de entender de lo que es un centro penitenciario. También es cierto que, como mínimo, ha puesto ante la mirada de los otros (los que no entran en una prisión) una realidad que normalmente se oculta.

Trabajo como educador en un centro de Cataluña.