Responsabilitat individual


Columna per la Revista Valors.
El passat mes d’abril l’ajuntament de Girona va aprovar una ordenança municipal segons la qual les persones que tinguin animals domèstics en habitatges tancats els hauran de treure a passejar un mínim de 20 minuts cada sis hores. L’objectiu de l’ordenança és sancionar un comportament que s’enten com a irresponsable i que acaba causant molèsties i conflictes veïnals. És aquesta una regulació adequada? Per favor! I malauradament aquesta no és la primera ni l’última regulació que sembla confondre els límits de la responsabilitat individual. La regulació és necessària quan el comportament individual acaba afectant a terceres persones –com en el cas de la llei antitabac. Però no és convenient si el que preten és prescriure un comportament desitjable dels ciutadans. Si aquest és l'objectiu en darrer terme l’únic que aconseguirem és buidar de responsabilitats a la pròpia persona. Si els gossos tancats borden i no deixen dormir els veïns aleshores han d’existir mecanismes per tal de sancionar l’excés de soroll. Però l’administració no ha de regular i sancionar el com i quan s’han de treure els gossos a passejar -en tot cas pot fer campanyes de sensibilització. És necessari que l’administració reguli els espais públics i de convivència. Però per altra part s’ha de mantenir també la responsabilitat individual en l’esfera privada. Sobretot perquè ha de ser la pròpia persona la que mitjançant l’experiència individual assumeixi responsabilitats i es desenvolupi com a persona. Provocadorament, com no podria ser d’altra manera, Oscar Wilde ho deia així: “l'experiència és el nom que donem a les nostres equivocacions". Si vull fumar com un carreter aquesta serà la meva experiència i la meva equivocació. I l’administració ha de deixar que m’equivoqui sempre i quan no perjudiqui a d’altres. Dit això, caldria preguntar-se quines són les raons d’aquest in crescendo en aquest tipus de regulacions. Se m’acudeixen dues o tres explicacions. La primera, la més evident, seria purament a causa d’un biaix ideològic. Polítics cada vegada més paternalistes amb ànim de regular el bon comportament de la ciutadania. Però probablement això no és suficient i cal anar més enllà. Un altra raó més estructural seria el propi sistema d’incentius de la burocràcia administrativa. Al cap i a la fi alguna cosa han de fer els buròcrates; maximitzar pressupostos i si no hi ha pressupost regular com més millor. Un exemple divertit són les regulacions europees sobre el tamany i forma dels cogombres –que no poden ser corbats, segons sembla. Una última explicació més sofisticada seria la necessitat d’enviar una senyal per part d’alguns partits polítics als seus electors; potser aquells partits amb menys força parlamentària regulen per així poder visualitzar les seves polítiques.

Comentaris

Maria Luria ha dit…
Completament d'acord amb tu quan dius: “La regulació és necessària quan el comportament individual acaba afectant a terceres persones”. En aquest cas, és cert que no estem parlant de persones, sinó d'animals, però està clar que no sortir d’un pis els perjudica. Aleshores, hem de legislar sobre allò que afecta només a les persones? Em decanto pel no...

Per a mi, la qüestió està més relacionada amb el nivell de detall d’aquesta regulació. Penso que l'establiment dels 20 minuts cada 6 hores és exagerat i va massa enllà, entrant de ple en l’esfera privada de les persones i en l’organització del seu temps. Però si ens quedem en el nivell de la sensibilització el compromís per part dels amos podria ser escàs. Quin és el punt intermedi?

Per altra banda comentes: “Si vull fumar com un carreter aquesta serà la meva experiència i la meva equivocació. I l’administració ha de deixar que m’equivoqui sempre i quan no perjudiqui a d’altres”. Des del meu punt de vista, complicadíssim! Per aquesta raó, el consum de drogues hauria de ser legal, no?

Per altra banda, difícilment aquelles conductes individuals nocives per al propi individu deixaran de generar efectes negatius a tercers. El cas del consum de tabac, n'és un exemple. Més enllà dels fumadors passius, el consum de tabac és una conducta individual "evitable" amb un elevat cost per a la salut pública (i que paguem tots).

Només són algunes reflexions.

Salut!
Toni Rodon ha dit…
Molt bon article!