El triomf de l'esperança



La victòria de Barack Obama a les eleccions nordmaericanes és un fita històrica des de molts punts de vista. El més immediat és que per primera vegada un ciutadà negre serà president dels Estats Units. Aquest no és un fet irrellevant i al cap i a la fi posa de manifest la riquesa i diversitat del país. La victòria també és important des del punt de vista econòmic: molt probablement significarà un cert canvi de rumb en la política econòmica. El model neoliberal és ara obertament qüestionat per polítiques de tall més keynesià, per exemple amb la injecció de més despesa a l’esquifida sanitat pública nordamericana. Tot i que és evident que Obama no podrà satisfer totes les expectatives generades -els sectors més progressistes del partit demòcrata ja han criticat els primers nomenaments-. De fet és cert que l’equip econòmic d’Obama és continuista respecte al de Bill Clinton. Però la victòria d’Obama té un significat encara més especial des del punt de vista purament polític: ha estat el triomf de l’esperança de canvi. Les reticències inicials a una possible retòrica buida de contingut han estat superades per una audàcia política sense predecents. La paraula i el compromís polític d’Obama, reflectits en el magnífic discurs a Chicago la mateixa nit electoral, han aconseguit aglutinar tantíssims ciutadans amb sensibilitats diverses. I aquest triomf, que en si mateix és un triomf col•lectiu, depassa la pròpia figura d’Obama. Ell ha estat el catalitzador d’aquest canvi, amb una retòrica formidable i una domini del tempo polític envejable. Però l’excel•lent campanya d’Obama és una fita com poques, amb milers de voluntaris que van aturar les seves ocupacions habituals per implicar-s’hi a fons. El que Obama ha aconseguit és mobilitzar les il•lusions i el sentit de responsabilitat col•lectiva de molts ciutadans recuperant l’ideal de Kennedy -“pregunta’t que és el que pots fer tu per al teu país”-. Obama ha apel•lat a la responsabilitat per construïr un projecte comú i els ciutadans li han donat la victòria. D’aquesta manera s’ha produït una aproximació entre el lideratge polític i el sentir de bona part de la ciutadania, demostrant que el distanciament entre polítics i ciutadans no és irreversible. Aquesta és probablement una de les lliçons més important del passat 4 de novembre. Algunes decepcions seran inevitables, però només el fet de comprovar que el compromís de canvi és assumit políticament i correspòs per la ciutadania és ja de per si un triomf.

Columna per la revista Valors (cliqueu per visitar la web)

Comentaris