Crisis financera i llaminadures

De tant en tant cal retornar als significats més bàsics. L’actual crisi financera internacional ha posat de manifest que el risc excessiu i la falta de regulació dels mercats financers afecta substancialment el bon funcionament de les economies. Però quins són aquests riscs? Quines institucions han fomenetat les decisions de risc que han acabat perjudicant el benestar de molts? Segons la definició el risc no és res més que la “contingència desfavorable a la qual està exposat algú o alguna cosa”. En aquest cas, l’origen de la crisi financera són les decisions d’inversors i bancs privats sobre productes financers hipersofisticats i d’alt risc. La fallida d’aquests productes financers, a la vegada, ha provocat un problema de liquidesa al sistema bancari i per tant l’extensió de la falta de confiança. Dit amb altres paraules, les decisions d’individus amb forts incentius a especular sobre productes de crèdit han acabat afectant-los no només a ells sinó al funcionament general de les economies. Com nens encisats que compren i venen llaminadures, els inversors privats han fet el mateix però amb hipoteques, derivades i futurs sense que ningú els advertís que de tant en tant cal anar al dentista i passar una revisió. Ara bé, el comportament d’aquests inversos no és atzarós sinó que és perfectament racional: els seus incentius són comprar i vendre quantes més llaminadures millor i fer així el màxim de diners. Les institucions de crèdit i els mercats financers desregulats han incentivat aquest tipus de comportament. El problema consisteix en que la suma de decisions individuals racionals no sempre produeix bons resultats a nivell col·lectiu o agregat. Una de les raons per les quals la regulació pública pot esdevenir necessària és quan es produeixen aquest tipus de desajusts: quan un inversor no té en compte les conseqüències negatives que la seva activitat pot produïr en altres. Seguint la mateixa metàfora, la crisi financera ha arribat quan els inversos privats –nens entremaliats- s’han adonat que tots tenien càries per excés de llaminadures, s’ha estès el pànic a les escoles i a tot el sistema educatiu i ara la sanitat pública ha de cobrir els costos de les operacions dentals. En qualsevol cas, i com a contrapunt final, alerta però amb els moviments pendulars. Dit provocadorament: l’especulació en excés és clarament perjudicial, però l’especulació econòmica donades unes certes garanties és generalment bona i desitjable pel creixement econòmic. És a dir que regalar-se alguna llaminadura de tant en tant no és cap pecat.

Columna per la revista Valors, novembre 2008.

Comentaris