Històries d'en K. Pantalons blancs

Era a una ciutat del nord, capital de província, i s'hi estaria cinc dies. Aquell breu viatge li feia una il·lusió íntima, perquè significava la culminació d’aquell primer any. També li feia una gràcia especial coincidir amb la C. Primer no li queia massa bé, era un record del passat que hauria preferit esborrar. Però la C era allà i no podia fer-hi res. Tot i això, les últimes setmanes havia parlat més sovint amb ella i hi havia ara una certa complicitat entre tots dos. Li encantava emprenyar-la pel seu accent nordamericà. Ella responia amb un seu somriure plàcid i es prestava a la broma. Cómo se pronuncia entonces? Amb un d’aquells gestos que tant li agraden de les dones intel·ligents; quan juguen a fer-se les tontaines però amb el somriure i la mirada et diuen que són espavilades i se’n foten d’elles mateixes. Ell i la C van creuar el pont per sobre l'autopista de camí cap a l’hotel. L'autostrada di merda va exclamar ella, per la seva ascendència italiana. Ell va pensar en com trobava de tristos aquells ponts oxidats que travessen les perifèries de les grans ciutats. Per a ell eren la viva imatge de la monotonia als barris pobres. I ho va comentar a la C, trobava divertit creuar el pont de la capital del nord amb ella, darrere aquells pantalons blancs immaculats que duia. Una italo-americana vestida impecable a l'autostrada d'una ciutat estranya. La C ho va trobar també divertit, l’autostrada di merda, exacte, i ells dos què hi feien allà, van riure plegats i van tornar més còmplices cap a l’hotel.