En K


En K sempre havia pensat que havia d'escriure un text començant amb aquesta frase: en K sempre havia pensat que. Ho tenia claríssim. El que no tenia tan clar és en què caram havia pensat sempre en K. Pensava que començant amb aquella frase donaria peu a un text curt ple de força però no sabia com continuar. En K sempre havia pensat que. Així és com sempre pensava que havia de començar. I li semblava un començament brillant. De fet, sabia perfectament que en K era ell mateix, i que utilitzaria aquell principi per anar més enllà, per parlar d'una cosa sense que els altres se n'adonessin gaire que en K era en K. Pensava que els qui ho havien d'entendre ja ho entendrien i que els qui no ho havien d'entendre no ho entendrien. També hi havia els qui ho podien entendre a mitges i els qui més valia que no sabéssin que en K sempre havia pensat que. Per acabar-ho d'adobar últimament en K tenia una preocupació afegida. Si no escrivia d'una vegada el text que havia de començar dient que en K sempre havia pensat que llavors no podia escriure cap altra cosa. S'havia convertit en un veritable maldecap: o escrivia el que sempre havia pensat que o no podia escriure res més. Així de fàcil i de terrible. Hi donava voltes i més voltes i continuava sense saber, però, en què havia pensat sempre en K. Bé, això no és del tot cert, en K pensava que últimament pensava molt en què havia pensat sempre en K, però a més a més tenia una intüició, una cosa que li venia de ben endins i li insinuava de veritat en què havia pensat sempre en K. Pensava que si seguia aquella intüició podria arribar a saber en què carai havia pensat sempre. Però el cas és que no s'atrevia a anar gaire més endins, no acabava de veure-ho clar. Era com entrar en una cova, en la foscor, i no sabia com en podria sortir d'allà tan endins. En K sempre havia pensat que estaria bé poder escriure sense haver de passar per aquella foscor.

Comentaris