Pedra blanca

L’ahir retorna
amb onades pesades.
Maror de records feixucs
i vendavals antics.
Excepte quan,
a l'horabaixa,
la llum es torna pedra blanca,
i hi ha una pau on agafar-se,
una immensa quietud,
capaç de perdonar tots els pecats.

Suggerit per la lectura de "Cor meu, el món"
de Jordi Sarsanedas al bloc de Jaume Subirana.

Pare i fill

Felicitats Nadia!

I avui és el torn de la Nadia, perquè és ella qui celebra l’aniversari! El cert és que cada vegada m’agrada més escriure aquest cicle de felicitacions; perquè em donen l’oportunitat d’expressar com aprecio els amics, cosa no sempre fàcil de fer pels que som més aviat tímids. Em surten massa seriosos, és veritat, però us puc assegurar que no m’invento res.

Vaig conèixer la Nadia fent un cafè a la plaça Santa Anna de Mataró ara ja fa uns quants anys. Llavors érem molt joves, potser un pèl ingenus, però molt il·lusionats i amb ganes de tirar endavant projectes polítics compartits. Ens va parlar de fer “bullir l’olla” i ens hi vam apuntar. Projectes compartits, sí, però també l’anar descobrint que la política té un component d’amistat imprescindible.

Per damunt de tot, l’aprecio moltíssim perquè s’ha anat construïnt a ella mateixa, amb la direcció que ha cregut convenient i amb una dignitat insubornable. Ella que de petita havia estudiat al Thos i Codina, el “tóxico”, una escola de barri, ara redacta i proporciona criteris a diputats i senadors. I no perquè pugui fer-ho i prou sinó perquè ha volgut arribar fins aquí. Per mi és un exemple de determinació, de llibertat, i de confirmació que per poc que sigui anem endavant com a societat.

Justament per això en la Nadia s’hi fa present, no ho amagarem, una certa tensió entre les divinitats i el tocar de peus de terra. Però és que ella s’ho pot permetre, perquè ve de picar pedra. Amb la Nadia, però, també hem après altres camins a part de la política, com ara els de l’Arena dissabte passat. Sí, sí, tu, vam tancar l'Arena! I és que ella té una predisposició esplèndida per l’alegria i la festa. Només cal fer un cop d’ull al seu bloc per adonar-se’n. Així que és una sort anar fent camí junts.

Per molts anys i endavant Nadia!!

Manifest pel ‘SÍ’ a l’Estatut

Transcric aquí el manifest de l'associació cívica "Estatut Jo, Sí":

"Nosaltres, dones i homes de Catalunya, davant la convocatòria del referèndum per aprovar el nou Estatut d'Autonomia volem expressar la nostra decisió de participar-hi i de votar-hi afirmativament.

Creiem que el text aprovat per les Corts Generals, a iniciativa del Parlament de Catalunya, és un pas important en el reconeixement de les aspiracions nacionals catalanes. El nou Estatut enforteix les institucions, la capacitat financera de la Generalitat i els instruments d’autogovern per assegurar que Catalunya es pugui desenvolupar com a societat de benestar i com a país creador de riquesa.

Institucions, partits, entitats, experts i agents de tots els sectors han treballat intensament i llargament per portar a bon port aquesta reforma. El nou Estatut, amb voluntat i ambició de futur, recull la realitat present i els canvis socials, econòmics, culturals i polítics que Catalunya ha experimentat d’ençà de l’aprovació de l’Estatut de 1979.

Valorem positivament, per tant, la millora en la capacitat competencial de la Generalitat de Catalunya, l’avenç substancial en el finançament, l’encaix amb Europa i el món i la incorporació d'un títol de drets, deures i principis rectors que amplia els drets de ciutadania.

Catalunya ha guanyat prestigi i autoritat sempre que ha defensat amb claredat i fermesa les seves aspiracions de progrés, llibertat i solidaritat. És per això, per refermar el prestigi del nostre país, que invitem a tota la ciutadania a participar massivament en aquesta decisiva consulta popular.

Avui donem el nostre "SÍ" a aquest nou Estatut per responsabilitat i amb sentit constructiu, d’acord amb la millor i més compromesa tradició del catalanisme, amb voluntat d’assegurar el futur de Catalunya. Des de la convicció que hem d’avançar tots junts i sense renunciar a les legítimes aspiracions democràtiques dels catalans, considerem que refusar el nou Estatut portaria el país a un estancament i a la pèrdua d’oportunitats i horitzons de progrés.

Així doncs, convençuts que ara és l'hora de mirar endavant, ens adrecem als ciutadans i les ciutadanes de Catalunya per demanar-los que s'afegeixin a la Campanya cívica pel SÍ al nou Estatut de Catalunya."

Podeu consultar les adhesions i altres materials a "Estatut Jo, Sí"

Dues amants

Potser no hauria d'escriure això, per precaució, perquè encara no ha arribat el moment de triar. Però és que des de fa dies se'm fa impossible no donar-hi voltes i més voltes i no acabo de treure'n l'entrellat. Sé que no m'hi hauria d'obsessionar, però m'és difícil no pensar-hi contínuament. De fet, m'he vist ja amb totes dues en vàries ocasions. Una sé que m'està esperant, ja m'ho ha dit que em vol. L'altra en canvi es fa pregar i no serà fins a principis de juny quan prendrà una decisió final. Mentrestant vaig esperant, fent-me estimar, però sé que tard o d'hora hauré de triar: o bé una o bé l'altra. Totes dues és impossible.

Una és l'amor de la meva vida, és perfecta per fer camí plegats, per ser la mare dels meus fills. És la que més il·lusió em fa i a la vegada em dóna més garanties de futur. D'alguna manera ella acompleix el projecte vital que fins ara he seguit. Tot i això, anar-me'n amb ella exigeix sacrifis importants: un canvi de ciutat i l'esforç d'adaptar-me a nous amics i coneguts. També és la més pobra, això sí. La veritat és que no sé com ens ho faríem en un principi; hauríem de buscar un piset, potser compartit, a prop del centre. Malgrat algun desengany ens coneixem molt bé i ens sabem els defectes mutus. A més ara ella ha canviat; s'ha tornat més oberta i acollidora.

L'altra en canvi em temo que pugui ser només un amor fugaç, un amor de primavera. Això sí, és terriblement temptadora. La veritat és que va aparèixer quan menys l'esperava, mig per casualitat, i em va impressionar profundament. Sense ni imaginar-m'ho em vaig veure portat al seu centre, a l'ull de l'huracà. Recordaré sempre la por abans d'entrar i després aquella agradabilíssima conversa. Quina alegria sentir-se apreciat d'aquella manera. No sé massa bé com descriure-la, diria que és extremadament portentosa i sinuosa. És per això que em causa gran admiració i molt de respecte. Ella simbolitza el prestigi i l'èxit a curt termini, però també un cert perill de quedar-se encasellat, de no poder realitzar els somnis de futur. Anar-me'n amb ella també exigeix esforços; molta responsabilitat i rigor.

Ah!, pels malpensats, òbviament no es tracta de dues dones.

Pensar la diversitat

Avui un breu post de quadern de notes, d'apunts en una llibreta, motivat per l'excel·lent entrevista de Mònica Terribas al sociòleg polonès Zygmunt Bauman.

En primer lloc, Bauman ha exposat com en el seu origen els moderns estats-nació europeus van propiciar l'aparició de persones excloses de l'ordre social. Per fer-hi front van haver de convertir allò que era un problema local en un problema global mitjançant l'imperialisme i altres formes d'expansió. Avui, però, el problema seria exactament el contrari: són ara els desequilibris internacionals els que es traslladen irremeiablement als móns locals. La immigració com a paradigma.

Així doncs, trobar fórmules "to manage somehow" la diversitat creixent és el gran repte que afrontem -utilitzant l'expressió que li he endevinat sota la traducció simultània-. Molt en la línea d'altres pensadors com George Steiner a la seva "Idea d'Europa", Bauman subratlla la valuosa experiència que pot aportar Europa en aquest sentit. Per la seva tràgica i dolorosa història recent, viscuda en primera persona en el cas del sociòleg.

Però la resposta d'Europa no es pot limitar a l'acció local, sinó que ha de trobar mecanismes d'influència internacional, que contrarestin altres veus unilaterals. D'acord amb Zygmunt Bauman les institucions potser encara no les coneixem, no seran ni les polis gregues ni els parlaments actuals, però alguna cosa ens haurem d'inventar per avançar cap als principis kantians d'unió universal, d'hospitalitat i humanisme. Per això la conveniència del projecte d'integració política d'Europa.

Una relfexió similar és la que ens va fer David Held quan ens va visitar fa un parell de setmanes a la Fundació Rafael Campalans. Held va remarcar també la fragilitat institucional, els perills de l'unilateralisme i la necessitat d'establir incentius cap a la integració política. Podeu consultar un resum molt accessible de la conferència de Held aquí.

Perquè com explica Bauman citant l'antropòleg Claude Lévi-Strauss, les formes clàssiques d'antropofàsia o d'assimiliació que van ser característiques dels estats-nació òbviament avui ja no poden ser vàlides, com tampoc el ser reactiu davant les altres cultures. Qui va afirmar que amb la democràcia i els mercats havíem arribat al cap del camí o el final de la història? Els reptes continuen sent extraordinaris!

Antònia Font al Clap

Demà dissabte a les 10 del vespre toca Antònia Font al Clap de Mataró. Us animo a tots a anar-hi. Aquest grup mallorquí "retrofuturista" o "retrogalàctic" és una de les grans promeses del panorama músical català. De fet em passa alguna cosa estranya amb aquest grup; no sé ben bé com he anat establint una relació cada vegada més intensa amb ells, fins al punt de tenir "es focus a s'abisme" com el seu Batiscafo Katiuscas. Perquè us en feu una idea, aquí us deixo un tros de lletra del Wa Yeah!: "sa zebra que passa un semàfor i com se desmunta un bidet, cosmètics i margaret astor, ja sé com s'escriu juliette!!!, jo cant sa rosa i es cactus i moltes més coses també, un llapis d'ikea, un pistatxo, wa yeah!, que divertit lo que escric quan estic avorrit, per exemple es teu cos, es jersei destenyit, es carrer blanc de sol..." Llegiu una bona presentació al Capgròs del Vern Bueno aquí.

Campions d'Europa!

Pujava cap a la pantalla gegant del Parc Central amb el neguit de veure ja coll avall la victòria, tot i saber que una final sempre és oberta fins a l'últim minut. I així ha estat, perquè aquesta nit hem passat del pessimisme i la decepció a l'alegria més absoluta. El Parc Central de Mataró s'ha convertit en una festa immensa.

Em fa especialment content la victòria d'aquest equip. Un equip jove, compacte, que amb l'esforç i el treball conjunt han arribat al cim de la glòria esportiva. Demostrant que les bones maneres i la humilitat et poden portar molt lluny, sempre molt més lluny. L'entrenador Frank Rijkaard simbolitza perfectament aquest bon fer, una persona discreta que cedeix sempre el protagonisme als jugadors, un `gentleman´ sempre educat, allunyat de les estridències habituals del món del futbol. Mentre que Ronaldinho i el seu somriure simbolitzen la màgia indispensable per obtenir la victòria en l'esport.

Però per sobre de tot un equip, prova d'això aquest gol que ningú s'esperava, el de Belletti, un jugador que no havia marcat mai encara amb el Barça, i que a l'acabar el partit es passejava amb xancletes per damunt la gespa de l'estadi. Per assaborir el moment, potser perquè no s'ho acabava de creure, per guardar tots els records, perquè avui ha fet un xut de gràcia que ens ha fet feliços a tots els culés. Culminant així una remuntada espectacular que havia iniciat Eto'o només cinc minuts abans.

Després, ara abans d'escriure això, he pogut parlar uns moments amb un amic que ha estat a París. Comentàvem que el Barça és un dels instruments de cohesió social més poderosos que tenim. Només calia ser al Parc Central de Mataró per adonar-se'n. En una nit esplèndida en què han triomfat, per damunt de tot, fins i tot més enllà de l'espectacle visual en si, els valors més preuats de l'esport. Jugant a més contra uns rivals magnífics i extraordinàriament elegants com són Thierry Henry i Cesc Fàbregas.

De Maravall a Maragall

Dimecres passat vaig anar a Madrid a una entrevista amb en José María Maravall. Vam parlar de federalisme. Maravall és un important ex-ministre socialista, no dels durs, sinó dels que ha apostat en alguna ocasió per Maragall. Em va sobtar la manera tan extramadament simple i descarnada com em va plantejar la qüestió: "pero a ver, Francesc, hay una cosa que aún no entiendo del todo, qué incentivos tiene el estado para descentralizar?" I aquí em vaig equivocar, vaig cometre un error comprensible donada la meva formació, perquè vaig respondre amb la teoria econòmica clàssica del federalisme fiscal.

Un parell d'hores més tard, llegint al Parc del Retiro, vaig adonar-me del que Maravall em qüestionava. I llavors vaig recordar aquella altra afirmació de Maragall: "sovint hem fet massa cas als economistes, que més aviat ens han enganyat, amb les seva teoria ecòmica quan parlen de federalisme". Maravall em qüestionava, ras i curt, la dimensió endògena del federalisme que tant subratllen les teories neoinstitucionalistes. És a dir, la importància dels incentius, la interacció estratègica dels actors i la necessitat que el federalisme sigui cooperatiu i estabilitzador. Ramón Máiz i Pablo Beramendi ho expliquen en la petita joia de llibre "Federalismo y neoinstitucionalismo". Tot i això, llegint una mica més vaig pensar que la meva resposta no havia estat del tot desafortunada, perquè Ramón Máiz reconeix que la inclusió de la característica multinacional no ha estat encara abordada pels estudis positius de segona generació.

Aquesta és la tensió clau, com fer compatibles el fet plurinacional amb l'afirmació que "el federalismo precisa para su supervivencia de la presencia de una cultura política federal que refuerce la articulación de autogobierno y gobierno compartido, suministrando un trasfondo de valores y actitudes de los ciudadanos que refuercen el sentido de unidad en la diversidad". Per això ha petat el Tripartit. Perquè l'independentisme no estarà mai disposat a acceptar aquest "trasfondo de valores y actitudes" que reforci un sentit d'unitat.

En qualsevol cas, vaig arribar dues hores tard a una resposta que encara no és pròpiament una resposta, m'explico, hauria d'haver contestat: "doncs miri senyor Maravall, l'Estat ha descentralitzar perquè com assenyalen les teories neoinstitucionalistes del federalisme és indispensable proveïr incentius institucionals per tal de "hold together" federacions multinacionals sent conscients de la dimensió endògena, tot i que deixi'm dir-li senyor Maravall, que això encara no ha estat estudiat i se'n sap molt poqueta cosa de com es fa perquè aquests acords siguin estables i autoreforçants".

La conversa havia derivat després cap a la discussió del finançament del nou Estatut. I també em sento ara reconfortat perquè me n'adono que Maravall recrimina a Maragall el mateix que em va recriminar a mi: el no haver entès la necessitat de la pròpia estabilitat del sistema tenint en compte els incentius estratègics de tots els actors de la federació. Per això em va preguntar, "y por qué Maragall anunció que el modelo de financiación debía de ser único para Cataluña?" Aquí sí que el vaig corregir de seguida i vaig respondre que "Castells ha dicho siempre que el modelo debe ser generalizable a las comunidades que así lo quieran y que no debe suponer un privilegio para Cataluña".

Però si abans he assenyalat el que entenc que ha fet dinamitar el Tripartit -la manca de voluntat per part de l'independentisme d'establir acords cooperatius amb Espanya que siguin autoreforçants, i no acords entesos com un pacte provisional per intentar marxar-ne a la següent parada- aquí hi ha un altre error que ha comès el president Maragall: no haver sabut, pel que veig de les paraules de Maravall, explicar i fer entendre també als seus, almenys als qui estan disposats a escoltar-lo, que l'aposta de Catalunya no era una recerca de privilegis sinó una proposta fraternal i cooperadora.

A poc a poc anirem clarificant aquest tortuós camí, però el cas és que de moment no ens hem entès gaire ni amb els secessionistes d'aquí ni amb els unitaristes d'allà. Potser amb el temps sabrem donar una resposta més precisa a la tensió fonamental d'abans: com establir pactes cooperatius en federacions formades per nacions impures.

Foc Nou

El president Maragall ha cessat avui de les seves responsabilitats de govern els consellers i alts càrrecs d'Esquerra Republicana. D'acord amb el que ha afirmat en compareixença pública, ho fa perquè considera prioritària l'aprovació en referèndum del nou Estatut de Catalunya. Malgrat la sensació de decepció pel que suposa aquesta crisi, agreixo que Pasqual Maragall atorgui aquesta importància a l'aprovació d'una llei útil i necessària per millorar l'autogovern de Catalunya.

Avui és en certa manera un dia de tancament de cicle. Recordava aquests dies com fa set o vuit anys vaig ser adherit a Joves amb Iniciativa. Em feia tanta vergonya anar al seu local que vaig haver de convèncer tres o quatre companys més per anar-hi plegats. Més tard, l'any 1999, era prou jove i ingenu com per pensar que podia fer "feina dobla" treballant activament per la campanya Maragall i alhora votar encara Iniciativa. Mentre que el 2003 vaig baixar expressament de Londres per poder votar aquelles eleccions. Així doncs, la consecució d'un govern d'esquerres a Catalunya havia estat una il·lusió constant dels últims anys. No és casualitat que avui m'hagin trucat dos amics amb qui hem compartit des de fa temps aquests objectius.

És per això que, com molts altres, vaig viure amb especial esperança la formació del govern "catalanista i d'esquerres" mitjançant els acords del Pacte del Tinell. Aquells van ser moments d'alegria, de voluntat de tirar endavant projectes i polítiques socials, i a la vegada d'avançar en l'autogovern i el reconeixement nacional de Catalunya. Totes aquelles il·lusions, però, s'han vist truncades per un seguit de crisis successives que han acabat malbaratant aquell pòsit inicial. Potser no és moment avui d'analitzar amb profunditat les raons d'aquesta "rigurosa i cruel actualitat", tal i com com diu mon pare. Prefereixo en canvi fer aquest breu homenatge a un projecte polític amb el qual m'hi he identificat. Perquè com al president Maragall li agrada dir, penso que a aquest país li feia bona falta "una passada per l'esquerra", per alternància política després de vint-i-tres anys de govern monocolor.

Fa pocs dies em referia a "l'esquinçada independentista" i la discrepància política que ha causat entre federalistes i independentistes. Altres amics en parlen, des de posicions ben diferents, amb opinions que són un reflex fidel d'aquesta desavinença. Per un costat l'Albert Aixalà, director de la Fundació Rafael Campalans, que comenta la divisió del catalanisme polític, i per altre costat en Joan Safont, conseller nacional d'ERC que comenta també les vicissituds del moment actual. Mesos enrere en Cinto també s'hi referia quan reclamava la necessitat de tancar les ferides amb un text que ha acabat sent premonitori -les ferides ja s'expressaven llavors amb enfrontaments dialèctics entre intel·lectuals com Antoni Puigverd i Salvador Cardús-. Més enllà de la manca d'experiència a l'hora de governar en coalició i més enllà de pràctiques partidistes que sovint han estat exacerbades, les raons fonamentals d'aquest trencament cal buscar-les en aquest divorci ideològic entre el federalisme i l'independentisme.

En qualsevol cas, però, caldrà fer foc nou i continuar treballant per posar en pràctica polítiques socials i catalanistes. En un primer moment, des del meu punt de vista, cal aconseguir l'aprovació del nou Estatut. Des del catalanisme polític, com bé assegurava Miquel Iceta, seria un error obstaculitzar un text que permetrà un augment de l'autogovern. Consideracions similars deuen ser les que han portat Esquerra Republicana, posant en entredit la seva glorificada coherència, a no impedir l'aprovació del mateix text al Senat. Esperem que Esquerra no converteixi ara el referèndum en un nou plebiscit partidista. I en segon lloc, també des del meu punt de vista, caldrà treballar per poder formar altra vegada un govern que posi en pràctica projectes com la Llei de Barris, l’Acords Estratègic o el Pacte Nacional per l’Educació; o bé per tenir suificient poder de negociació en altres escenaris. El gest d'autoritat de Maragall i la posterior convocatòria d'eleccions tindran una virtut: serviran perquè els ciutadans posin tothom al seu lloc.

La "justícia restaurativa"

Transcric aquí l'article que vaig escriure per la revista Valors, que en el seu número del mes de maig fa una aproximació a la reflexió sobre la reconciliació i el perdó:

Quins són els passos necessaris per fer possible una veritable reconciliació després d’un conflicte? Com fer justícia a les víctimes i a la vegada emprendre un procés de pau durador? Aquestes són preguntes delicadíssimes de difícil resposta. Tot i això, podem fer un esbós de per on encaminar la solució servint-nos de la reflexió profunda i l’experiència viscuda de persones que han dedicat esforços ingents a aquestes qüestions.

El filòsof Reyes Mate, professor a l’Institut de Filosofia del CSIC, ha escrit diferents llibres i articles reflexionant sobre aquesta problemàtica. En un article recent, Reyes Mate argumentava que per fer veritable justícia a les víctimes cal entendre que aquestes han patit dos tipus de dany; per un costat un “dany personal”-el propi assassinat, mutilació o tortura- i per altre costat un “dany polític” –la negació de ser membre de ple dret d’una determinada comunitat política-.

Per fer justícia tant als danys “personals” com “polítics” soferts per les víctimes, Reyes Mate ens adverteix que cal promoure un reconeixement per restaurar o honorar la ciutadania que els fou negada. Una experiència d’aquests processos de “justícia restaurativa” són els que es van realitzar a Sudàfrica amb les Comissions per la Veritat i la Reconciliació (CVR). En aquestes Comissions la voluntat de reconciliació consisteix en el dret de les víctimes a ser “restaurats” dels danys mitjançant el penediment dels criminals i el perdó de les víctimes.

L’arquebisbe sudafricà Desmond Tutu, Premi Nobel de la Pau l’any 1984, va ser el màxim impulsors d’aquestes Comissions per la reconciliació nacional. Va ser un lluitador destacat en contra de l’Apartheid i el primer arquebisbe negre de la Ciutat del Cap. En un article recent, Desmond Tutu recordava que la clau de volta d’aquells processos era el reconeixement de la “humanitat fonamental de fins i tot el pitjor criminal possible” i la voluntat d’aconseguir “amnistia a canvi de veritat”. Aquests són els principis de justícia de l’anomenat “ubuntu”.

Segons Desmond Tutu, la “justícia restaurativa no ha de ser essencialment punitiva sinó que ha de considerar el criminal com una persona responsable i amb capacitat de penediment”. El nucli d’aquesta concepció de la justícia, però, rau en la consideració que per restaurar allò que el crim ha trencat, els danys soferts, és imprescindible també la intervenció dels altres membres de la comunitat. Perquè d’acord amb els vells costums de la societat africana, la justícia és sempre un assumpte comunitari.

És remarcable la similitud entre els criteris aplicats a Sudàfrica i les reflexions que el filòsof alemany Hegel feia molts anys abans. Segons Hegel el crim atempta de manera dobla contra la salut de qualsevol societat. Per un costat el victimari queda fora de la llei i es converteix en delinqüent, mentre que a la víctima se li anul·la el dret de pertànyer a aquesta comunitat. Tots dos queden així, encara que sigui per motius ben diferents, “exclosos” de la comunitat. És només quan el criminal es penedeix dels seus actes i “desitja vivament recuperar la vida de la víctima” quan és possible el retorn d’aquest a la comunitat. D’aquesta manera pot transormar-se la relació en un principi antagònica entre criminal i víctima i esdevenir en últim terme una relació complementària.

Aquesta possibilitat de complementarietat és la que obra finalment l’esperança a que el criminal pugui tornar a ser membre de la comunitat. En paraules de Desmond Tutu: “restituint així la pau social mitjançant la sanació”. Perquè com resumia el jove sacerdot basc Joseba Segura, el qui fou mediador en el diàleg entre el govern i ETA a la treva de 1998-1999; “l’esperança d’una comunitat s’ha de basar en un desig comú de refundar la convivència, no mitjançant l’oblit, sinó aprenent d’allò viscut i basant la nova convivència en el respecte al pluralisme”.

L'esquinçada independentista

Malgrat ser una decisió del tot legítima, respectable i democràtica, molts estem profundament decebuts amb aquest "No" d'Esquerra Republicana a l'Estatut. ERC va fer una pujada espectacular a les darreres eleccions autonòmiques, situant-se als volts del mig milió de vots, aconseguint un 16% dels vots i obtenint així una influència cabdal en la política catalana al convertir-se en el partit "mitjà" capaç d'arbitrar entre els dos grans. Diria que aquest increment espectacular de vots va ser conseqüència fonamentalment de la incomoditat que va generar a Catalunya la majoria absoluta d'Aznar i el projecte nacionalment integrador d'en Carod-Rovira -allò de "sóc independentista però no nacionalista"-.

Després de les eleccions, i d'acord amb el Pacte del Tinell, es va formar un govern "catalanista i d'esquerres" que tenia com un dels seus objectius prioritaris aprovar un nou Estatut per millorar l'autogovern de Catalunya. En certa manera, la lògica que emparentava aquest nou govern era allò de "federalistes i independentistes podem fer junts un tros del trajecte, almenys fins la primera parada, després uns baixaran del tren i els altres que continuin si volen". Avui, però, aquesta lògica s'ha trencat. Potser és que simplement tard o d'hora s'havien de visualitzar aquestes diferències estructurals. Des de la seva pròpia coherència, ERC no vol acceptar les regles del joc: no admet en cap cas la negociació amb Madrid, fórmules de sobirania compartida o la presència d'acords tant bilaterals com multilaterals. Els federalistes també volem aprofundir i modificar algunes regles del joc; però per l'independentisme qualsevol avenç serà sempre irrisori -si és que no és la mateixa independència, és clar-.

Sigui com sigui, ERC avui ha pres una decisió importantíssima que marcarà el seu futur polític. Per un costat, els podria passar factura el fet que els dos factors que expliquen la seva pujada el 2003 -el govern del PP i el "discurs Carod"- avui ja no són existents. Tot el contrari, avui ERC hauria de ser un partit de govern assumint les responsabilitats que això comporta. I Carod, en canvi, és vist avui com un líder massa moderat i és discutit dins el propi partit. És una actitud certament arriscada menysprear aquell qui els va liderar i els va apropar nous votants. Tot i això, ERC pot recollir vots pel "No" al referèndum com a conseqüència d'altres malestars: el desencís després de les expectatives creades el 30 de setembre i l'emprenyada pel soroll provinent de la caverna del nacionalisme espanyol.

En certa manera, el dubte primordial és saber si amb aquest mig milió de vots del 2003 es van tornar ja prou forts com per ser capaços d'aglutinar un sentiment transversal de la societat catalana, o bé si aquesta decisió d'avui és purament numantina i els farà retrocedir altra vegada envers posicions resistencialistes. No deixa de ser sorprenent, però, la influència que han tingut un miler militants reunits en assamblees. Al cap i a la fi, han estat els militants els qui finalment han imposat el "No" fent trontollar les decisions preses abans per l'executiva del partit. Des del meu punt de vista, és un greu error votar en contra de l'aprovació d'un text que suposa millores significatives respecte l'Estatut vigent, el de 1979.

Overlapping days

Aquests són dies estranys. Dies en els quals moltes coses s'acumulen. Ahir vaig visitar un lloc que des del 99 no visitava. Ai las! -aquella trista nit de pluja-. Al lloc, el president hi té els quadres a terra, com els moderns. Avui he visitat un altre lloc que des del 98 tampoc visitava. Els mateixos tons marrons. Tot segueix exactament igual; aquí no hi ha moderns. M'han obligat a remenar carpetes antigues i hi he trobat tresors. Com aquesta frase d'un dels meus mestres: "en Cesc s'adonarà ben aviat que si una feina t'agrada et pot absorbir molt més del que pensaves. La feina li va agradar des del primer dia. Però seguia essent treballador i molt discret. Tant, que sovint em feia dubtar si el que li suggeria li relliscava o no". Doncs en certa manera estic allà mateix. Al sortir m'he trobat un altre dels meus mestres. De fet vaig estudiar economia per culpa de tres coses: perquè l'Estapé diu que és la via més contundent per entendre la realitat; perquè la meva àvia em preguntar "què és això" quan li vaig parlar de ciències polítiques; i perquè aquest altre mestre deixava que li fes moltes preguntes impertinents. Un monument és el que es mereixen aquests mestres que treballen entre tons marrons.