"La vida está en otra parte"


Aquesta darrera setmana a Madrid ha estat esplèndida: un veritable no parar de vida cultural i social. Dijous passat tenia l'última cita important a l'Instituto Juan March; havia de fer una presentació al seminari del José María Maravall. Un dels articles que havia de comentar era força tècnic i complicadot, de Diermeier, publicat a l'American Journal of Political Science. Portava uns quants dies donant-hi voltes i no vaig acabar les transparències per discutir-lo fins el dia abans a quarts de quatre de la matinada. El cert, però, és que vaig disfrutar com un cabrit presentant-lo. El mateix dijous al vespre, encabat el seminari, vam anar a la presentació del darrer llibre de l'Ignacio Sánchez-Cuenca, també professor a la Juan March, sobre la fi d'ETA. A la presentació hi havia una sorprenent barreja de l'star system periodístic, acadèmic i polític madrileny. Aquells dies es reunia el Comitè Científic de la Fundació i per tant hi havia tots els catedràtics membres. Divertidíssim veure com dos déus de les ciències socials, Gosta Esping-Andersen i Adam Przeworski, fumaven una cigarreta i comentaven el fred de Nova York mentre esperaven pacientment la resta de patums.
Dissabte vam anar a dinar amb els del bàsquet prop d'Avenida América. Només he jugat un partit durant aquest semestre, la resta o bé tenia visites o bé estava de farra, i per això m'han donat amb rintintín el premi al fitxatge més rentable de l'equip. Això sí, entre setmana he assistit regularment als entrenaments. El dinar ben madrileny, amb ous, patates, pernil i pinchos. Després de dinar cafè irlandès. I a la tarda ens trobem amb més companys de la Juan March i continuem amb més cañas. Arribo a la Fundació mitja hora abans que tanquin, a quarts de vuit del vespre, mentre una munió de gent es passeja encara per l'exposició de Gustav Klimt. Decideixo que no n'he tingut prou i vaig a l'FNAC a curiosejar. Sol i Preciados són un bullici de gent. Compro Bukowski, Kafka, Auster, Bauman i Solozábal. Sóc un afortunat; a l'estanteria hi tinc ara mateix com a mínim quatre bones novel·les i un parell d'assaigs excel·lents. Des de llavors a les nits llegeixo compulsivament.
Diumenge l'Erik Wibbels, el professor convidat de la Universitat de Washington, ens convida a sopar a casa seva i comentar els papers que hem de presentar el febrer. El seu pis és espectacular, situat a la calle Bailén, gairebé davant per davant del Palacio Real, amb vistes als jardins de Savatini. Ai las! aquests jardins, sempre em recorden aquell fred de quan fa quatre anys venia a veure la Victoria, ara en canvi em produeixen un escalfred a l'ànima. L'Erik és un vibrant jove acadèmic nordamericà amb una carrera brillant. Ara mateix és ja un dels màxims experts en economia política comparada del federalisme. Fou consultat sobre l'Irak i va tenir la honestadat de respondre que com a científic social no es veia amb cor de fer enginyeria social en aquell país. Aprova la meva proposta d'estudiar amb un model formal la redistribució inter-regional en països federals. Bevem vi, cervesa i herbes dolces. Acabem a quarts de dues discutint de l’endogàmia i mals hàbits de l’acadèmia espanyola, nacionalisme i descentralització, catalans i madrilenys. Me’n vaig a dormir satisfet; la conversa ha estat molt agradable.
Dilluns em llevo tard, sabent que no tinc altra ocupació al matí que esperar l’hora de dinar amb en Joan. El truco i riu, diu que n’ha fet una altra de les seves, que l’esbroncaré. Després ens trobem i m’explica que ha perdut l’avió i que ha hagut de comprar un altre bitllet. Dinem al Mezklum, un restaurant que sostreja ben a prop de la Plaza Santa Ana. Ens fallen les dones a l’hora del cafè així que acabem prenent un capuccino a Canillejas. Quan tingui temps escriuré sobre tres o quatre bones cafeteries de Madrid. Em regala l’últim número de la revista Valors i m’explica que n’està satisfet. Com sempre, riem i procurem alliberar-nos de les pròpies fragilitats. No tenim més temps i agafem un taxi Castellana amunt, primer s’atura a Ortega y Gasset i després continua cap a Barajas. Mentrestant cau una llum blava i nítida sobre Cibeles i el barri de Salamanca.
Ahir dimecres, però, va ser el gran dia. Un dia que, ho comentàvem amb l'Albert, s'acosta gairebé a l'ideal. Li faig cas, mig per mandra mig perquè ja hi estic acostumat, i arribo al migdia a la Copa de Navidad de la Fundació sense haver esmorzat. Fa dies que la gent en parla i tothom ens havia alertat que era una cosa esplèndida. D'entrada comcencen a servir pernil i canapés amb bon vi. De cop i volta tota la sala és plena; devem ser unes cent-cinquanta persones o més. Més tard arriben multitud de carns al punt i més vi negre. Tot és boníssim. Les postres s'assemblen a les mousse de Ca l'Uñó de Mataró i les acompanyem amb xampany. No deixa de tenir el seu morbo ingenu i gamberro entretenir-se comentant els noms de les millors pastisseries catalanes mentre som en un dels temples del capital espanyol. Encabat el dinar, i per acabar-ho de rematar, ens apropem a la cocteleria de Juan Bravo 25. Estem de festa i estic satisfet de com van les coses a Madrid, així que decieixo fer un homenatge a Bukowski amb un bon whisky amb gel.
La copa s'allarga fins ben entrada la tarda. La conversa evoluciona abruptament de Bukowski i les seves cent paraules de culos y tetas a la "Pequeña Serenata Diurna" de Silvio Rodríguez. Fins i tot hi ha temps per descobrir intimitats amb Coetzee i la seva autobiogràfica "Juventud". A quarts de set, però, marxem ràpidament amb el Juanan cap al Centro de Estudios Políticos, al costat del Senat. El catedràtic de dret constitucional Juan José Solozábal hi presenta el seu darrer llibre "Tiempo de Reformas". Hi ha totes les patums del constitucionalisme i l'actualitat política espanyola; García de Enterría, Rubio-Llorente, Carles Viver Pi-Sunyer, Joseba Arregui, Santos Juliá i Fran Caamaño. Solozábal és una persona bondadosa i cultíssima que recorre a Ortega, Arendt i Cervantes per acostar-se amb "optimismo preocupado" al problemes d'articulació constitucional d'Espanya. El debat entre els ponents és viu però a la vegada generós i ponderat. Carles Viver fa una intervenció brillant, reconeixent els errors però destacant els aspectes positius i federalitzants de les reformes actuals. Santos Juliá i Joseba Arregui repliquen amb contundència advertint de possibles conseqüències.
Avui a la tarda ha vingut a la Fundació Antonio Muñoz Molina a fer la seva segona xerrada del cicle de poètica i narrativa. Ha citat a Rimbaud i el seu "la vida está en otra parte": la inesgotable voluntat de descobriment constant, de dones i ciutats, per a Muñoz Molina concentrada en Nova York els últims anys, per a mi efervescent a Madrid ara mateix, i que així sigui i duri per molt de temps! Encara que em temo que el ritme de l'última setmana és insostenible.

Comentaris

Cris ha dit…
Insostenible o no, t'he de dir que m'has fet molta enveja amb aquest post!!! D'això se'n diu treure el màxim profit de la ciutat! Clar que sí!!!!
Anònim ha dit…
Wow - you really feel strongly about this subject don't you? Take it easy - no need to get all wound up...
Anònim ha dit…
M'ha semblat d'una tremidància envejable!
M'hauria fet gràcia aquesta conferència plena a vessar de constitucionalistes i historiadors (per veure la cara del Gran Pope del D. Administratiu, D. Eduardo García de Enterría, per ex) o gaudir dels "àgapes" que t'has fotut!
Et prometo que l'any que ve, vinc a veure't, tinc ganes de poder viure un dia madrileny d'aquests, i prendre'm un bon café en una de les cafeteries de la capital, que tan coneixes.

Fins aviat!!!
Miguel ha dit…
Francesc, veig que estàs gaudint d'aquesta magnífica ciutat que és Madrid. Ja et vaig dir que t'ho passaries en gran. Bé noi, aquests dies ens veiem per Mataró OK?
Anònim ha dit…
BON NADAL, suposo que a Mataró
Anònim ha dit…
Bon Nadal!
Joana ha dit…
Mira,
jo he arribat aqui a través de Javi Naya... no coneixía el teu bloc i veig que compartim una cosa, ens agrada Madrid, és una gran ciutat.
Encara que em sembla que compartim més coneguts.
Cesc Amat ha dit…
Sí Joana, ens agrada Madrid i compartim forces coneguts, i no cal anar gaire lluny als comments mateix, oi? :-)
Anònim ha dit…
mariano fernandez bermejo ministro de justicia