L'hora estranya

És hora de marxar. A les nou ha de ser a l'estació per agafar el tren que el portarà a l'aeroport. Va amb el temps just però si tot va bé calcula que a quarts de dues de la matinada arribarà a Madrid. Observa, com altres vegades, l'estrany fenomen del trens que viatgen a hores intempestives: van plens de gent estranya. Als seients de darrera dos joves riuen histriònicament i barbotegen una llengua que no reconeix. Es pregunta fins a quin punt ell també és un estrany. Un retràs de més de deu minuts del tren li impediria fer el transbord a Sants i l'obligaria a agafar un taxi precipitat fins a l'aeroport. Però no ha volgut prendre el tren anterior perquè en certa manera ja li va bé jugar amb aquest que tot vagi bé o que tot s'esguerri. Malgrat que té la secreta confiança que no hi haurà cap entrebanc. Però se'n distancia i fa com si l'amenaça del temps no anés amb ell. Té altres coses al cap, per exemple la frase que va llegir fa uns dies a Enric Vila quan aquest parafrasejava Elias Canetti: estimar massa les coses te'n distancia, fa que et sobrepassin, que esdevinguin massa grans. Et porten a mirar-te la vida des de la barrera. La següent pregunta li arriba ben endins: ¿estimar massa les coses porta a refugiar-se en les idees o estimar massa les idees allunya de les coses concretes? Hauria volgut acabar amb aquesta cita una conversa anterior. Llavors però només va saber repetir-se a si mateix que sovint voldria viure menys intensament. Ara, en canvi, torna d'un cap de setmana durant el qual ha batallat contra les muralles que ell mateix interposa amb aquells qui tant estima. Més fort i vencedor, però, perquè s'ha sentit capaç de donar. Al tren es refugia de l'hora estranya tot llegint l'últim i excel·lent llibre de contes de Sergi Pàmies. Cada vegada que n'acaba algun un somriure se li dibuixa als llavis. I quan mira per la finestra fantasieja amb la idea de regalar-li a ella aquest mateix llibre. Arriba sense problemes a l'aeroport. Un cop a l'avió es reconcentra encara més en els darrers contes i se'ls acaba d'una glopada.

Comentaris

Nadia ha dit…
Però no ha volgut prendre el tren anterior perquè en certa manera ja li va bé jugar amb aquest que tot vagi bé o que tot s'esguerri.

Llegint aquesta frase m'he vist al metro de Washington. Ja saps de què parlo oi? ;)
Cesc Amat ha dit…
Jeje! I tant, és semblant. Però no et deixis la frase de després, la de la secreta confiança en que no hi haurà entrebancs. Bé que et vas menjar els donetes no? :-)