Nova York


És la gran capital per excel·lència, i això que no és capital de res oficialment, però és l’excepció que confirma la regla; la regla que diu que m’enamoren les grans ciutats. Cada ciutat conforma a la seva manera un ambient propi, una atmòsfera original inimitable. Nova York ho fa amb els seus gratacels, és clar, però també amb els taxis i parcs quan s’omplen d’una llum càlida i acollidora. M’agrada deixar-me seduir per la melodia de cada ciutat, reconèixer-ne tres o quatre elements característics, i a partir d’aquí anar advertint com la pròpia megapolis va fent variacions sobre diferents temes. Tractant-se de Nova York les variacions són infinites, però sempre hi ha algun tema que retorna. Les parades del metro per exemple, tant és el Financial District com una inhòspita parada de Harlem; l’arquitectura de dressanes i ferro vell és sempre la mateixa. Nova York no té però una harmonia clàssica, no sona a la manera de Bach amb veus i contraveus sincronitzades. Nova York és tot el contrari; és perfectament desacompassada i arrítmica. Pot ser terriblement descarnada i grisa a Chinatown; agressiva i jazzística a Times Square; o plenament simfònica i romàntica a Park Avenue. Ara bé, tot és calma quan s’entra a Grand Central Station o a la sala de lectura de la Public Library. El cor de la cituat, però, és el majestàtic Central Park. En ell hi ha una tonalitat de verd per a cada novayorquès. És la frontera amb el Temple de Dandur del Metropolitan, i allà on l’arquitecte es rendeix davant la força de la natura i el déu Ra. A les tardes els gratacels de la Cinquena i Sisena Avinguda, que pel demés han guanyat tota la resta de batalles, munten guàrdia a la riba sud del parc. Al MoMa un quadre porta escrit que l’art és una creació per als ulls que tan sols pot ser intuïda amb les paraules escrites. Nova York és tota ella una creació artística; una creació de l’home per a l’home. I malgrat que uns fanàtics la van voler escapçar, el seu dinamisme no defallirà. Perquè Nova York combina temes inoblidables, a la seva manera, que cantaria Sinatra, com són la llibertat i la diversitat. He tornat doncs avergonyit i enamorat de Nova York. Avergonyit perquè les seves altures empetiteixen i provoquen vertigen. Un no sap mai si podria haver arribat una mica més enllà. Però també enamorat de la seva llum i la simpatia de la seva gent. Tots els seus caràcters són colpidors; potser el que més travessar Brooklyin Bridge de nit, amb els taulons tremolant i la mirada perduda a l’Skyline.

Comentaris

Miguel ha dit…
I wanna be a part of it, New York, New York... Increïble aquesta ciutat, sí senyor...
Joan Safont ha dit…
Una salutació des d'una gran ciutat, amb un caràcter, també molt "a su manera", Ciutat de Mèxic.
Una abraçada
Cris ha dit…
Petons des de la cinquena avinguda. Dema marxem cap a Chicago! A la tornada ens expliquem com ha anat tot!!!!
Cesc Amat ha dit…
Ei Cris, des de l'Apple Store també? Vagi molt bé el viatge i records!
Anònim ha dit…
Només llegint el teu post sembla possible enamorar-se de la ciutat, fins i tot sense haver-la trepitjat, com jo.
JORDI MERINO NOÉ ha dit…
Felicitats, espero que ho haguessis passat molt bé. Sobretot si t'has pogut barrejar en el melting pot social d'aquest tipus de macrosupraciutat.
Salut
Elisabet ha dit…
ei! sí que és meravellosa Nova York sí...

No vau tenir la sensació de ser dins d'una pel·lícula mentre passejaveu per Central Park, per la 5a Avinguda o pel Rockefeller Centre??