Profesor Labanko


Hi ha una cançó d'Els Pets que ho diu claríssim: "n'hi ha que són turistes i altres només immigrants, un món, dues classes de persones". Aquestes darreres setmanes hem conegut el drama dels immigrants que intenten arribar amb "cayucos" a les Canàries. Un drama constant. La immigració és un cop al fetge a les democràcies modernes. Algú deia que les generacions futures ben sovint es fan creus de com les generacions anteriors van assumir com un fet natural allò que després s'ha entès que era una barbaritat.
La situació de misèria, soledat i marginació de tants i tants "immigrants il-legals" en pot ser un exemple. Com podem qualificar una persona d'il-legal senzillament per venir de "fora" i que no ens caigui la cara de vergonya? L'altre dia veia a la televisió l'entrevista a un immigrat que amb llàgrimes als ulls explicava que quan truca des del locutori a Senegal la seva família l'escolta amb recel i desconfiança perquè ell ha iniciat una nova vida lluny del seu país. Ell en canvi se sent sol i desamparat a Barcelona.
Aquestes últimes setmanes acostumo a travessar la Plaça Catalunya. És estrany el dia que no em creuo amb immigrants que malviuen intentant vendre cds i dvds copiats. Sovint sent víctimes d'alguna xarxa o màfia que els obliga o no els deixa alternativa. L'altre dia, però, un noi negre em va donar una tarjeta, deia "Profesor Labanko: magia negra espiritual". Vaig pensar, mira tu, no està malament, pels pijos que necessiten budistes i yogues estranyes, els negres es poden espavilar i guanyar quatre duros fent-los classes espirituals africanes.
Però el "Profesor Labanko" és probablement només un cas excepcional. Molts altres immigrants els deixem malviure a les nostres societats. Ens els mirem de reüll perquè hi ha una frontera infranquejable que ens separa. Pel.lícules imprescindibles com "In this World" han plasmat el drama real de la immigració: quan una persona mor perquè buscava noves oportunitats vitals. Podem negar aquest dret? És obvi que l'ideal seria que aquestes persones trobessin les oportunitats als seus països d'origen i que la immigració justament no es produís. Però què fem mentrestant? Si no actuem la història ens passarà factura. Tot i que hem d'actuar amb tota la complexitat que la problemàtica requereix, és clar.
Començava amb Els Pets, però no són només ells, els pensadors i filòsofs més importants d'avui en dia diuen exactmament el mateix. El prestigiós filòsof alemany Jürgen Habermas afirma que és propi del "xovinisme del benestar" fer una distinció entre ciutadans i no ciutadans per negar la garantia efectiva dels drets reconeguts a totes les persones. Així mateix, el filòsof Will Kymlicka, al seu darrer llibre "Fronteras Territoriales" (editat per Minima Trotta) fa interessants reflexions sobre els reptes que la immigració planteja als estats liberals moderns.
Per acabar, aquesta petita reflexió no vol ser pas un crit de pessimisme. Al contrari, sé que hi ha molta gent treballant, moltes organitzacions i també la pròpia administració pública i els governs a tots els nivells que estan fent feines d'atenció, acollida, suport, regularització, ordenació, prevenció, solidaritat, cooperació i un llarg etcètera. Però el drama és tan fort que és una qüestió de dignitat per les nostres societats. O almenys l'escriure una forma d'alliberar-me, encara que sigui només en part, de la pròpia impotència.
En aquest sentit és molt recomanable el post d'avui mateix del regidor Oriol Batista: "Immigració i Seguretat Social" (27/3/2006). És llastimosa la recurrent hipocresia de la dreta en aquests temes.

Comentaris