El magnànim pet de Paul Auster










"Bogeries de Brooklyn" és la última novel.la de Paul Auster. Des de fa alguns dies porto aquest llibre a la bossa de mà i el vaig llegint quan tinc una estona al tren. Per això avui m'ha fet gràcia trobar-ne la crítica de Jordi Llovet a la secció "Els vostres clàssics" del Quadern de "El País".
Llovet es desfà en elogis cap al llibre, tot comparant la generositat vital de Paul Auster i la de Kafka. Diu: "s'agermana amb la no menys gran magnanimitat del novel.lista nordamericà Paul Auster". Per si aquesta comparació fos poc, Jordi Llovet acaba la crítica tot exclamant que "Auster escampa a balquena dosis immenses d'aquella humanitat que els novel.listes en llengua anglesa han après, especialment, de Dickens i Cervantes". Diu també que "n'hi ha prou en passar les pàgines havent trobat en totes elles un senyal d'aquesta llarguesa moral, per entendre que aquest, encara que sembli anecdòtic, és un altre llibre gran del nostre autor d'avui".
Doncs bé, estic totalment d'acord amb la opinió de Jordi Llovet, i no sé pas si això de la magnanimitat i la humanitat ho diu per fragments tan divertits com aquest:
"Un moment de sisè (per citar un d'aquests records) en què un noi del meu curs que es deia Dudley Franklin es va fer un pet llarg i atrompetat durant un silenci a mitja classe de geografia. Tots vam riure, és clar (per a una aula plena de criatures d'onze anys no hi ha res més divertit que una bona flatulència), però el que va situar l'incident fora de la categoria de planxes lleus i el va elevar a l'estatus de clàssic, d'obra mestra perdurable en els annals de la vergonya i la humiliació, va ser el fet que en Dudley va ser prou innocent per cometre l'error fatal de demanar disculpes. Excuse me, va dir, abaixant la vista i enrojolant-se fins que les galtes li van quedar com un camió de bombers acabat de pintar. Mai no s'ha de reconèixer un pet públic. És la llei no escrita, el protocol més estricte de l'etiqueta als Estats Units. Els pets no són de ningú i no surten d'enlloc, són emanacions anònimes que pertanyen al grup i, encara que tots els presents puguin assenyalar el culpable, l'únic curs d'acció assenyat és la negació. El pobre Dudley Franklin, però, era massa sincer per fer-ho, i s'ho va haver de sentir tota la vida. A partir d'aquell dia va ser conegut com a `Excuse Me Franklin´, i va haver d'arrossegar aquest nom fins que vam acabar l'institut. "

Comentaris

Pedro ha dit…
A mi m'ha agradat, no he pogut llegir la traducció excel.lent de Nola al català perquè l'he llegit en anglès però vaja.
Et recomano la crítica que fa el millor suplement de llibres d'aquest país sense discussió, no el deiuxa tant bé:
http://www.avui.cat/avui/diari/06/mar/08/160365.htm
Cesc Amat ha dit…
Pedro,
Merci per linkar-me la crítica de Jordi llavina. El cert és que estic a mitges de Bogeries de Brooklyin i m'està agradant prou. La seva penúltima, la nit de l'oracle, em va agradar molt.
Anònim ha dit…
Jo espero amb impaciència la oportunitat de llegir-me´l i experimentar de nou una lectura més d´Auster, ja fa 11 anys que em vaig llegir el primer (La música de l´atzar) i desde llavors el segueixo de prop.

xandri
Eva ha dit…
Ei, Francesc, voldries participar en un club de lectura radiofònic sobre "Bogeries de Brooklyn"? Estic buscant gent que l'hagi llegit o l'estigui llegint i tingui ganes de dir-hi la seva.

Si et ve de gust, m'ho pots dir a epiquer@avui.cat i em posaré en contacte amb tu. La cita és dimarts que ve 28 de març a tres quarts de sis de la tarda, per telèfon i durant cinc o deu minuts, dins la secció sobre llibres que faig al programa "De 4 a 7" de Catalunya Ràdio. Donem un llibre de regal als participants.

Moltes gràcies!

Eva Piquer