Crisi i oportunitats de la nova política econòmica dels Estats del Benestar europeus



El divendres que ve, dia 24 de març, la Fundació Rafael Campalans organitza la conferència "Crisi i oportunitats de la nova política econòmica dels Estats del Benestar europeus". L’acte comptarà amb les intervencions de Patrick Diamond i el conseller d’economia de la Generalitat Antoni Castells. És un acte obert a tothom i es celebrarà al Col.legi d’Enginyers de Catalunya a les 18h.
Patrick Diamond és el co-editor del llibre "The New Egalitarianism" juntament amb Anthony Giddens. Podeu llegir aquí una ressenya completa del llibre. Diamond és també investigador al centre d'estudis de governança global de la London School of Economics i ha estat assessor del primer ministre Tony Blair.
Saber quines són les reformes necessàries per mantenir i potenciar els Estats del Benestar és un debat crucial. Fins i tot diria més: és un debat ineludible. Els moderns Estats del Benestar europeus es van desenvolupar durant la postguerra gràcies a un compromís històric entre els partits socialdemòcrates i la democràcia cristiana. Però ara necessiten adaptar-se a una realitat econòmica i social canviant.
Com diu sovint Jordi Pujol, podem i hem d’estar ben orgullosos d’aquest d’aquest model social europeu, que mercès a l’esforç de molts s’ha convertit en un model envejat i cobejat per molts. Avui, però, aquests mateixos Estats del Benestar han d’afrontar un repte importantíssim: el de fer compatibles el necessari dinamisme econòmic i la competitivitat amb la també imprescindible justícia social i igualtat d’oportunitats. No podem renunciar a cap d’aquests dos objectius.
És cert que Patrick Diamond aportarà una visió idiosincràtica al debat; la pròpia del nou laborisme anglès. Tot i això, seria un error el volguer reduir la tercera via de Blair a un nou i matisat neoliberalisme com fan alguns. És cert que el partit laborista anglès està plantejant reformes per ampliar el "dret a escollir" dels ciutadans, però amb molta més prudència del que el centra-dreta catalanista s’ha afanyat a pregonar. Veieu sinó aquest anàlisi comparatiu del debat sobre el dret a escollir des d’una prespectiva liberal-igualitarista.
El nou igualitarisme que proposen Giddens i Diamond, amb la col.laboració del sociòleg danès resident a Barcelona Gösta Esping-Andersen, posa l’èmfasis en aspectes rellevants. Per un costat incrementar la mobilitat social, els mecanismes de "l’ascensor social", una assignatura pendent a Gran Bretanya però també a França. I, per altre costat, concentrar les ajudes en els pols de pobresa i persones que afronten situacions de riscs específics. Es defugen així les polítiques de "one size fits all" de postguerra i s'aposta per polítiques que acompanyin els individus al llarg del cicle vital, amb un especial èmfasis en l'educació.
Seria doncs un error enquistar-se en una resistència a qualsevol tipus de reforma o el volguer evitar el debat. Fins i tot hi ha qui diu que la veritable batalla política dels propers anys es lliurarà entre aquells qui volen desballestar les conquestes socials aconseguides fins avui i aquells que volem aprofundir-les i potenciar-les però alhora fer-les sostenibles. Benvingut sigui doncs un debat que hauria de servir per enfortir una de les conquestes més importants del s.XX.

Comentaris

Interessant la discussió sobre la reforma de l'estat del benestar. Veig que dius que el laborisme britànic és més prudent que el centre-dreta català (clara referència a CDC, concretament a la conferència d'Artur Mas). La reforma educativa que aprovà Westminster la setmana passada no ha estat qualificada precisament de "prudent", i el "manifesto" del Labour aprovat l'any passat té alguns punts de contacte amb les propostes de Mas, no creus? Tanta diferència de fons hi ha entre les propostes del PSC i les de CDC? És un tema que m'agrada però no domino, i t'agrairia algun comentari clarificador, a poder ser.
Cesc Amat ha dit…
Narcís,

Et recomano que llegexis el document que he penjat sota el link “anàlisi comparatiu del debat sobre el dret a escollir” que fa una contextualització del debat.

El gran defensor des de l'esquerra britànica del "choice" és l’economista Julian Le Grand. Ell defensa, per exemple, que ampliant la capacitat d'elecció dels ciutadans es reduirien fins i tot les desigualtats en l'accés a la sanitat pública britànica. Afirma que l’Estat del Benestar anglès ha estat capturat per les classes mitjanes i no actua en benefici clar dels més desafavorits de la societat.

És clar que és un tema polèmic, però Le Grand fa propostes molt concretes per aplicar curosament el "choice", una prudència que no va expressar en cap cas Artur Mas. Bàsicament hi ha dos problemes potencials a l’hora d’ampliar el dret a escollir: que els usuaris no disposin de bona informació per exercir l’elecció i que alguns proveïdors de serveis públics discrimin usuaris. Per tant, des de l’esquerra cal subratllar que en tot cas el dret a escollir hauria de ser plenament compatible amb la igualtat d’oportunitats.

Per a més informació de les opionions de Le Grand et recomano aquest paper: http://www.lse.ac.uk/collections/
LSEHealthAndSocialCare/pdf/
Publiclecture/
ByProfessorJulianLeGrand.pdf

En tot cas, et convido també a assistir a la conferència.
Gràcies Cesc. El document està molt ben el·laborat. Veig que inclou dades de l'estudi de la Fundació Bofill i m'ha fet gràcia: vaig participar-hi en qualitat d'enquestador durant tres anys. Una experiència per recordar, sobretot pel fet de seguir les mateixes families any rere any per veure l'evolució.
Pedro ha dit…
Evidentment Mas va fer una simple conferència, per tant no és un model que es pugui estudiar massa o que s'hagi elaborat gaire.

Evidentment el neoliberalisme espanyol representat per Solbes i Rojo no té tantes idees perquè només mira a curt termini, a llarg termini tots morts.
D'aquí ve la mania persecutòria contra el petit comerç i l'amor incondicional a les grans superfícies tipus corte inglés. Totalment insostenible.
Sembla que no vingui al cas, però falten economistes amb dos dits de front i menys preocupats pel que es digui a la London School of economics.
Anònim ha dit…
Tu que tant parles de la fundació del Psc, saps qui era Rafael Campalans?
Cesc Amat ha dit…
Pedro,
Això de que a llarg termini tots estarem morts, que per altra banda no deixa de ser ben cert, ho va sentenciar Keynes i no pas els neoliberals.

Anònim,
Et recomano la següent pàgina:
http://www.fcampalans.org/
quifou.asp
Pedro ha dit…
I doncs, et pensaves que m'ho havia inventat?
El neoliberalisme de Solbes és impresentable, almenys per un socialdemòcrata.

Jo també estic interessat en saber sis saps qui era Campalans. Em sorprèn que el partit més sectari de Catalunya posi a la fundació el nom d'un polític no sectari.
Saps qui era Campalans?
Cesc Amat ha dit…
Pedro,

El vicepresident econòmic del Govern espanyol, Pedro Solbes, ha sabut compaginar una política econòmica que presenta un balanç molt positiu (i.e. creixement econòmic superior a la mitja europea i desocupació històricament baixa) amb l'extensió de l'anomenat quart pilar de l'estat del benestar, el de serveis socials, amb la Llei de Dependència.

Curiós també que pretenguis donar lliçons de socialdemocràcia i a la vegada menysprear una institució com la London School of Economics. Et recordo que la LSE va ser fundada per la Fabian Society, els mateixos que van fundar l'estat del benestar britànic. És més, William Beverage, que va ser director de la LSE, és considerat el fundador dels sistema de benestar britànic. A banda de la influència indiscutible que han exercit altres pensadors com Richard Titmuss, T.H. Marshall o més recentment economistes destacadíssims que han passat per la LSE com Amartya Sen o Tony Atkinson.

Sobre Rafael Campalans, no sé si no ho has vist però a l'anònim anterior ja li recomanava que visités la web de la Fundació Campalans on hi ha una biografia molt calrificadora sobre ell (www.fcampalans.org/quifou.asp). Si això no t'és prou, que acostumat a les teves intervencions és d'esperar, et recomano també la lectura de "Les arrels teòriques de l'esquerra" de l'Isidre Molas.
Pedro ha dit…
Per tancar:
a)Oju amb al crisi que s'acosta.
b)No he menyspreat res, simplement dic que el petit comerç i la petita i mitjana empresa estan literalment abandonades. Els que intenten defensar la Pime i el petit comerç es troben massa sovint predicant en el desert. Com ara, que no s'han publicat les balances fiscals i ningú es queixa, i això que era una promesa.
c)Sobre Rafael Campalans, dir que va posar en marxa el sistema escolar de la Mancomunitat de Catalunya, gràcies a què el millor president que ha tingut mai Catalunya, Prat, va confiar en ell perquè, més enllà d'ideologies, va creure que era la persona adequada.

Gràcies per l'atenció.