1906-2006

L'Ateneu Barcelonès celebra aquest any el centenari del seu trasllat a la seu del carrer Canuda així com el 1906 com a data fundacional per la Catalunya contemporània. Per commemora-ho aquests dies es realitzen una sèrie de xerrades que porten per títol: "1906. Què ens queda ? La política, la moral i la cultura del primer nou-cents a debat". La primera conferència, del passat 30 de gener, va ser "El catalanisme transversal i la política de masses". No hi vaig poder assistir, però podeu consultar la ponència de Rafael Jorba sobre el futur del catalanisme polític.
Dilluns passat va tenir lloc la segona conferència, "Noucentisme i nacionalització cultural", a càrrec d'Enric Pujol, Antoni Puigverd, Baltasar Porcel i Xavier Bru de Sala. L'historiador Enric Pujol va explicar la importància cabdal de l'any 1906; l'any en el que Enric Prat de la Riba va escriure Nacionalitat catalana, quan es configurà el moviment del catalanisme transversal Solidaritat Catalana, quan s'inicià la institucionalització de l'autogovern de Catalunya (primer amb la Diputació de Barcelona i més tard amb la Mancomunitat), quan tingué lloc el primer congrés de cultura catalana i el 1907 es fundà també l'Institut d'Estudis Catalans i la Biblioteca de Catalunya. Són els anys dels escriptors Miquel Costa i Llobera, Eugeni d'Ors i Josep Carner.
Malgrat això, tant Puigverd, Porcel com Bru de Sala van coincidir en realitzar una certa desmitificació del moviment noucentista. Puigverd va subratllar l'artificialitat i la tasca "depuradora" del noucentisme; la seva voluntat de fer una "invenció nacional, de buscar un substrat ideal català". Puigverd va situar Eugeni d'Ors, que com altres va acabar feixista durant el franquisme, com l'intel.lectual que volia endegar una tasca civilitzadora amb un horitzó d'excel.lència. "Contra natura, cultura"; "Contra la vulgaritat, elitisme"; "Contra el cafè, el.logi del te". Va descriure els Fruits saborosos de Josep carner com una síntesi de les dues màximes noucentistes: idealisme i classicisme.
Cal explicar, van dir, el noucentisme català com un moviment d'efervescència i optimisme, caracteritzat per la burgesia del Passeig de Gràcia, amb clar contrast amb la intel.lectualitat espanyola, dolguda encara per la crisi de Cuba i Filipines de 1898. Segons Puigverd, Prat de la Riba el que fa és reinterpretar Herder i l'idealisme alemany, situant la llengua, el paisatge i la tradició catalana com una realitat precedent. Porcel comentava que els escriptors noucentistes, "gent molt tocada i posada", fan "articles i contes, petites peçes ben fetes, mort urbà, molt barceloní, molt d'un liberalisme burgès". Afegia, per exemple, que Carles Riba s'havia passat tota la vida lluitant contra l'obra de Gaudí, quan és innegable la força artística de l'arquitecte. Bru de Sala, però, va destacar-ne com a element positiu la capacitat d'aconseguir un lloc per la cultura en la societat de principis del s.XX, encara que fos des del vèrtex de la piràmide i mitjançant l'artificiositat.
Després, cada un dels tertulians va fer algunes consideracions sobre el moment actual, el 2006, any en el que previsiblement serà aprovat un nou Estatut per Catalunya. Em van interessar especialment els comentaris de l'Antoni Puigverd; va explicar que elements característics de principis del XX, com l'enfrontament entre el nacionalisme català de dretes i d'esquerres, o l'ampli desinterès i allunyament d'importants sectors catalans, són coincidents ara a principis del XXI. Va assenyalar el ressentiment i el dol existencial de molts intel.lectuals catalans d'avui. En canvi, ara és Madrid la que disfruta un creixement econòmic espectacular, "Madrid se va", i fins i tot Aznar es va veure amb cor d'anar a la reconquista d'Amèrica, quan la capital castellana es converteix en una de les megàpolis del sud d'Europa i estrena moderns aeroports.
Antoni Puigverd va remarcar especialment la desconnexió entre les elits del catalanisme polític i la realitat social. Va criticar el fet que molts intel.lectuals es deixen dur per la voràgine del comentari polític del dia a dia, quan els media eclipsen la cultura i falten espais de debat serè i fructífer. Molt breument, va reclamar una revisió ideològica per rellençar els fonaments del catalanisme polític: el benestar econòmic dels catalans i la salvaguarda de totes totes de la llengua catalana. Per fer-ho possible, però, va comentar que caldria deixar-se d'apriorismes, i obrir , o eixamplar, en certa manera, les velles igualtats nació = Estat = llengua = pàtria. Perquè l'articulació de la diversitat és complexa i les equacions llengua = pàtria, que tant van ajudar a la supervivència del català durant el franquisme, ara no fan sinó dificultar les coses, parlava del cas de València com a exemple citant el seu darrer article a La Vanguardia.
Puigverd reclama la vinculació real de Catalunya amb Espanya a canvi del benestar econòmic i la defensa del català. Per sumar-nos a l'ímpetu econòmic de Madrid tot co-dirigint Espanya. Però no una Espanya radial i uniformitzadora com la d'Aznar sinó una Espanya dual i amb xarxes, amb eurorregions, amb empreses capdaventeres com Gas Natural, per evitar una fase d'ensopiment a Catalunya. En contraposició va descriure l'ase català com una "imatge neo-rústica, un anacronisme, una guitza a la modernitat".

Comentaris