Les raons del cor

Les set de la tarda d'un diumenge gris. Ens acostem al Monumental per veure "Viva Zapatero!". Déu n'hi do la gent que hi ha. La bufona de la Sabina Guzzanti comença a fer de bufona. Escenes de sàtira es barregen amb declaracions de periodistes i polítics italians. Dario Fo apareix i afirma: "la sàtira és un pacte, i el pacte consisteix en el no límit". Diferents periodistes de prestigi, els ex-directors dels diaris la Reppublica i l'Unità, per exemple, denuncien el monopoli de la informació a itàlia i el poder omnipresent de Berlusconi. Un greuje gravíssim pel bon funcionament de la democràcia italiana.
Fins aquí tot bé. Però a poc a poc els afanys de protagonisme de Sabina Guzzanti es van acusant. La pel.lícula es converteix en un pamflet personalíssim. Allò que havia de ser una reivindicació pertinent i necessària es transforma en un videoclip afectista. Quin poder el de les imatges! Una corbata, un carreró fosc i una música sinistra són suficients per convertir un senador desconegut en poc menys que un assassí. Que fàcil que és llençar ombres de dubte amb la manipulació de quatre elements dramàtics. Mentrestant tots els espectadors ens deixem seduir pel ritme trepidant de la història.
A diferència dels gags de l'humor anglès o els guinyol del plus, però, la còmica Guzzanti no deixa d'aparèixer ella mateixa una vegada i una altra, somrient i altiva. Fins i tot s'atraveix a fer tota una diatriba dalt d'un escenari com una telepredicadora. En Joan fa estona que arrufa el nas i en Miguel no es mou de la cadira. Qui és aquesta ximple ? Els efectes dramàtics continuen. Altra vegada la manipulació: unes imatges del D'Alema i el Prodi fent cara d'estúpids són prou per intentar convèncer-nos que l'esquerra italiana són tots una colla d'incompetents. Curiós que hagi de recórrer al director del The Economist, ella que suposadament és tan d'esquerres, per inflamar el seu pamflet.
En una conversa divertidíssima un senador de la dreta italiana li diu "crida, crida, bufona, que m'agrada criticar-te". I sí senyor, Sabina Guzzanti no atura, la segona part és un increscendo fulminant on la còmica salva itàlia del règim de Berlusconi. Els seus discursos mobilitzen les ànimes caritatives. Les escenes finals són impagables, la gent s'acumula a la darrera actuació de la còmica, la salvació última. És tan bona que ha de sortir amb un megàfon per avisar la gent que no entorpeixi la celebració de l'acte. Apareix vestida de chicholina, la gent somriu, ara sí que tenim llibertat d'expressió, i ella és més feliç que mai. També em deixo entabanar per l'emoció, potser perquè és un diumenge gris, potser perquè estic tou.
Acaba la pel.lícula, i la gent asseguda al Monunetal de Mataró arrenca amb aplaudiments! Tots emocionats, tots enamorats d'aquesta Sabina Guzzanti convertida en la salvaguarda dels valors i la llibertat. Quina llàstima. Una reivindicació del tot legítima, un clam necessari a favor de la llibertat d'expressió, convertit en pura propaganda. El que hauria de ser fet amb elegància i fina ironia, com el bon humor anglès, destructor si convé, es torna mediocre i sentimental. Fins i tot abusa maldestrement d'una escena preciosa on un periodista octogenari plora desconsoladament per la pèrdua de llibertats a Itàlia. Altra vegada el populisme, aquesta vegada de la "sinistra extraparlamentare". No sé si aquesta pel.lícula ajudarà gaire a la coalició del centre-esquerra italià liderada per Prodi, em temo que no massa. Que Déu els ajudi a tombar Berlusconi d'una vegada!

Comentaris

Judith ha dit…
És l'escola Michael Moore mal entesa... em quedo amb les reflexions sobre el poder de la sàtira i l'humor. El final, massa egocèntric.
Cesc Amat ha dit…
Sí, Judith, allò que explica l'humorista anglès sobre l'útil que pot ser la bona sàtira està molt bé. Quan parla del llibre aquell de Voltaire, "Cándido" em sembla que és no ? és a dir la sàtira com a instrument per posar les coses a lloc si tots ens tornéssim tururates. Però és que resulta que a la pel.li tothom sigui tururata menys la mateixa Guzzanti!
Miguel ha dit…
Excel·lent reflexió Francesc. És el que vam parlar en sortir del Monumental. El documental es queda en una "pataleta" de la Guzzanti. Tota una llàstima. I més encara que el Monumental arrenqui a aplaudir...
Tonet ha dit…
Bona nit:

Acabo de veure el film que comenteu i he de fer-ne una defensa a la llum de com està (segons el percebo) el panorama mediàtic italià... és espaordidor veure cada nit el TG i després el Porta a Porta; crec que en Vespa és la cortina de fum de la democràcia italiana.

El context per mi justifica fins i tot fent quedar aquest egotisme/personalisme estrafet de la comedianta ensombrit per la gravetat de les coses...

Totes les persones de/amb qui es parla (Santoro, Lutazzi, Travaglio...) han estat generadors d'opinio al capdavant amb solidèrrims equips darrere, fins que aquesta CdL ha arribat i ha fet net! (ni el mateix Fo, o Benigni, tenen espai televisiu... Us feu càrrec de qui omple les hores de tele dels italians? no em sembla un documental exagerat, al contrari, no transmet prou la magnitud)

Reconec que la senyora m'ha envait les antenes en un primer moment (un rebuig totalment ibèric, suposo), i potser peca de donar-hi massa cor; però la cosa és de tragicomèdia...

Després, si els exponents d'esquerra tenen alguna responsbilitat històrica per la seva indolència davant d'aquest esperpent d'esfinx de plàstic... bé alguna persona ho ha de dir a crits perquè la gent de fora ho vegi no?

Que res, dit està
Cordialment, Toni