Qui té raó els americans o els europeus ?

Aquest gràfic pertany a un estudi recent de l'economista Alberto Alesina, el cap del Departament d'Economia de Harvard. És un article suggerent que ha estat publicat a l'American Economic Review, per molts la millor revista d'economia del món. El gràfic mostra una senzilla correlació per diferents països. A l'eix horitzontal hi ha el % de gent que creu que la sort determina la riquesa i a l'eix vertical hi ha la despesa social com a % del PIB. La correlació és positiva i molt alta com es pot apreciar. Així, per exemple, als Estats Units menys d'un 40% de la població pensa que és la sort la que determina la riquesa i més aviat s'inclinen per pensar que és l'esforç el que genera riquesa. En canvi, a Dinamarca més d'un 60% de la població opina que la riquesa és causa de la sort. Al mateix temps, la despesa social als Estats Units és només un 7% del PIB mentre que a Dinamarca és d'aproximadament un 15%.
Segons els autors de l'article, inspirats per la correlació que mostra el gràfic, en els països en els quals la major part de la població creu que l'esforç individual determina la riquesa s’escolliran polítiques públiques de poca redistribució i baixos impostos. Per contra, en aquells països on bona part de la població creu que la sort, les connexions o la corrupció són els determinants de la riquesa s’escolliran impostos elevats i una forta redistribució. Són destacables les diferències en les creences dels ciutadans. Els nordamericans majoritàriament creuen que la pobresa és causa d'haver tingut mala sort o conseqüència de decisions incorrectes. Els europeus, en canvi, pensem que la pobresa és un llastre per la societat d'on per molts serà difícil escapar-se. Fins aquí tot això no és res especialment nou, encara que és interessant comprovar a la pràctica aquestes correlacions.
La subtilesa de l'article recau en saber respondre la següent pregunta: així doncs, qui té raó, els europeus o els nordamericans ? És la sort o bé l'esforç individual el que determina la distribució de la riquesa ? Segons els autors de l'estudi tant els europeus com els nordamericans l'encerten amb les seves creences sobre els determinants de les desigualtats. I és que, segons la teoria que exposen, la interacció entre les creences dels individus i les polítiques redistributives dóna lloc a complementarietats i duplicitat d'equilibris. D’aquesta manera tant els europeus com els nordamericans tindríem raó. Per un costat, en "l'equilibri europeu", les taxes són altes, l’economia està més distorsionada, els individus treballen i inverteixen poc, les desigualtats són baixes i la riquesa és fonamentalment conseqüència de la sort, per la qual cosa les polítiques redistributives fortes són efectivament desitjables. Per altre costat, en "l'equilibri nordamericà", els impostos són baixos, l'economia està menys distorsionada, els individus treballen i inverteixen més, les desigualtats són més altes, però una major part de la riquesa és conseqüència de l'esforç i no de la sort, de tal manera que les polítiques redistributives són menys desitjables. Cada un dels equilibris es reforçaria per separat i faria que les creences originals dels individus, tant europeus com nordamericans, fossin autoacomplertes a posteriori.
Els autors de l'article adverteixen que aquest mecanisme generador de múltiples equilibris no s'ha d'entendre com la única font de les diferències en els sistemes econòmico-socials a banda i banda de l'Atlàntic. Però potser sí com una teoria que pot ajudar a comprendre perquè les diferències en desigualtats i despesa social són tan persistens. Més interessant encara, Alberto Alesina subratlla que el nus de l'assumpte és la complementarietat que genera el requeriment de justícia social segons el qual "people should get what they deserve and deserve what they get". Així doncs, el requeriment de més justícia social acaba introduint persistència en les creences dels individus i en les polítiques redistributives. Una conclusió remarcable de l'article és que, si aquestes complementarietats són certes, aleshores, per portar a terme reformes dels Estats del Benestar, calen introduir canvis significatius i duradors per tal que les reformes siguin políticament sostenibles. En altres paraules, els polítics hauran de convèncer als electors, i trencar per tant la persistència de les creences, que les reformes repercutiran en resultats més justos i eficients per les futures generacions encara que a curt termini es puguin produir situacions injustes.
La història comparada dels Estats Units i Europa pot ser útil per entendre aquestes complementarietats. A Europa, des de l'Edat Mitjana, l'estratificació social i les diferències de classe van restringir enormement les oportunitats dels emprenadors. La impressió dominant era que la distribució de la riquesa a l'Europa post-medieval era injusta, al ser bàsicament la conseqüència de ser fill de qui eres i no pas del teu esforç o habilitats. La sort determinava totalment la riquesa, de manera que la famosa "mà invisible" afavoria els afortuntats i privilegiats i no els treballadors o els qui tenien talent. D’aquesta manera ens acostaríem a "l’equilibri europeu" explicat anteriorment, en el que són desitjables forts programes redistributius. Ben al contrari, als Estats Units, la percepció majoritària era que aquells que s’havien enriquit en la "terra de les oportunitats" del s.XIX s’ho havien guanyat amb el seu propi esforç. Ens trobaríem doncs en "l’equilibriu nordamericà" on la riquesa és conseqüència de l’esforç. Això explicaria el seu èmfasis en la protecció dels drets de propietat, regulacions limitades i poca redistribució.
------------------------------------------------------
Referència:
"Fairness and Redistribution", Alberto Alesina i George-Marios Angeletos, American Economic Review (2005)

Comentaris