Els polítics i la realitat

Ara feia dies que no citava cap article de diari, cosa que les noies m'agraeixen, fins i tot em diuen que aquest blog està adquirint un to més personal, i està comprovat que els "bj posts" triomfen molt més, però, jo, que segueixo sense trobar el to adequat, encara que tampoc el busco, perquè utilitzo aquest blog per escriure el que em surt dels d'aixonces, com a exercici de llibertat personal, he decidit que, després d'aquesta llarga parrafada, us transcriuré un fragment de l'article d'avui a "El Pais" de Ignacio Sánchez Cuenca, un dels millors politòlegs d'Espanya, que treballa al centre d'estudis socials de la Juan March a Madrid, perquè el que diu no em sembla un tema menor, la proximitat o almenys el tocar de peus a terra de la classe política és una necessitat pel bon funcionament de les democràcies...
"Una de las transformaciones que sufren al llegar al poder muchos políticos de alto nivel es aislarse de la realidad. Bien pensado, no es tan raro. La responsabilidad que recae sobre sus hombros es enorme. Apenas si mantienen relaciones sociales normales, mientras reciben continuamente la adulación de un nutrido grupo de asesores, ayudantes y subordinados. En esas condiciones, cuando aparecen nubarrones políticos, la tentación de mirar para otro lado, negando la evidencia, es muy grande. Van perdiendo contacto con la opinión pública y con el estado real del país.
En la fase final de su mandato, Felipe González parecía ausente, incapaz de reaccionar ante abusos de poder de diversos miembros de su Gobierno que alarmaban a todo el país. Igualmente, José María Aznar se fue encerrando en una cárcel de convicciones rocosas que le llevó a despreciar cualquier mensaje crítico, cometiendo errores tremendos en la crisis del Prestige, en la decisión de participar en la guerra de Irak y finalmente en la gestión del atentado del 11-M".

Comentaris

Núria Aguilar ha dit…
Francesc, penso que ser polític no és gens fàcil. Per una banda els és imprescindible "tocar de peus a terra", d'altra el que els rodeja no els hi fa fàcil, la proximitat amb el poder canvia les persones. I aquestes, a no ser que ho tinguin molt clar, s'acostumen a l'adolació, a no sentir ni escoltar crítiques, i a mirar cap a una altra banda, cosa que cada vegada els allunya més de la realitat.
Cesc Amat ha dit…
Sí, Núria, sí... és una de les ambivalències de la política. I el més perillós de tot, com diu l'Ignacio Sánchez Cuenca, no és l'adolació, sinó que es poden acabar creant cercles tancats, poc permeables, que poden acabar induint errors garrafals, perquè només se sent una única opinió... segurament això és el que va passar amb els assessors d'Aznar i el govern del PP el març, o allò famós dels 45 minuts de Blair etc, etc. Ara bé, la política és necessària, practicar-la és també un "art d'estimar" deia l'Alfonso Comin...