El Dret a escollir en l'Estat del Benestar

Image hosted by Photobucket.com

Sembla ser que s'ha iniciat a Catalunya un debat teòric sobre la capacitat d'escollir dels ciutadans i la possible reforma de l'Estat del Benestar. Artur Mas ha posat damunt de la taula un programa polític que posa l'èmfasis en la llibertat individual i la reforma de l'Estat del Benestar. Més concretament, Artur Mas argumenta que per millorar la qualitat dels serveis públics seria preferible augmentar la capacitat d'elecció dels ciutadans. L'Estat continuaria finançant l'accés a la prestació dels serveis, de tal manera que serien gratuïts en el moment d'ús, però ja no seria imprescindible la provisió pública d'aquests serveis. La discussió ideològica sobre si la titularitat ha de ser pública o privada deixaria de tenir importància i guanyen rellevància les qüestions tècniques sobre quina és la manera més equitativa i més eficient a l’hora de prestar els serveis.
És un debat apassionant que ha provocat una rapidíssima reacció dels intel.lectuals d'esquerra a Catalunya. El filòsof Josep Ramoneda feia ressò l'altre dia de la proposta d'Artur Mas i reclamava quina és la resposta que es dóna des del liberalisme d'esquerres, des del liberalisme igualitarista. Suposo que això mateix és el que intentava Miquel Iceta en un article recent on feia un estudi comparat de les propostes de Mas i les del Conseller d'Economia Antoni Castells. Iceta reconeix que és necessari fer complementàries la iniciativa individual amb la justícia social, però alhora remarca la importància d'altres valors més tradicionals de l'esquerra com la igualtat d'oportunitats i la cohesió social. Per últim, el catedràtic de sociologia Joan Subirats escrivia fa poc també un article on alertava dels perills d'extendre els drets a escollir en l'educació. El gran parany consistiria en que estendre el dret a escollir perpetués o amplifiqués encara més les desigualtats en l'accés a l'educació o la sanitat. Unes desigualtats en l'accés a l'educació en funció de la renta que són ja prou severes tal com mostren els estudis de la Fundació Jaume Bofill.
És doncs, un debat de plena actualitat i del qual se'n parlarà extensament. Al cap i a la fi, la proposta de reforma consisteix en introduir elements de competència en la prestació de serveis que haurien d'augmentar la qualitat dels serveis i acomodar millor les preferències heterogènies dels ciutadans. Es trencaria d'aquesta manera el monopoli en la prestació de serveis que gaudeix l'administració pública. Aquesta és la teoria, una teoria que a la pràctica, però, desperta molts recels, bàsicament pel que fa a (i) la necessitat que els usuaris disposin de la informació correcta i (ii) la potencial discriminació dels proveïdors de serveis per atraure els millors estudiants, en el cas de l'educació, o els pacients amb menys riscs en el cas de la sanitat (l'anomemant "cream skimming"). Ara bé, el debat no està ni molt menys tancat, hi ha arguments en un i altre sentit, i a països com Nova Zelanda, Suècia o Anglaterra s'ha experimentat en ampliar la capacitat d'escollir dels ciutadans.
A Anglatera, per exemple, el partit laborista de Tony Blair ha situat el dret escollir al centre del debat polític. Figures importants del laborisme anglès com David Blunkett i l'economista Julian Le Grand, assessor a Downing Street en afers de política social, en són ferms partidaris. David Blunkett assenyala per exemple que si no es garanteix el dreta escollir per tothom es perpetua justament el dret a escollir (i el privilegi) que tenen els més afavorits perquè poden optar per serveis privats. En el llibre recent "The New Egalitarianism" , coordinat per Anthony Giddens, l'economista Julian Le Grand fa una defensa rigurosa d'estendre la capacitat d'escollir en el sistema sanitari anglès. L’economista anglès argumenta que incrementant el poder de decisió dels usuaris no augmentaria sinó que reduïria les desigualtats d'accés a la sanitat. Le Grand va més enllà i argumenta que l'Estat del Benestar anglès ha estat capturat per les classes mitjanes i que ja no actua en benefici clar dels més desafavorits. Fins i tot dóna algunes dades realment sorprenents: les intervencions coronàries posteriors a atacs de cor van ser un 30% inferiors en els grups socioeconomics més baixos que en els grups més alts, o el fet que les classes socials desaventatgades realitzen un 10% menys de visites preventives més que no pas les classes socials més altes. Són dades del British national Health Service.
Pel que fa al problema de la major desinformació a l'hora d'escollir dels més desafavorits en la societat, Julian Le Grand argumenta que la capacitat d'inflüència o lobby davant l’administració de les classes mitjes és molt superior (com confirmarien les dades anteriors). Afirma també que en els sistemes sense capactiat d'elecció també es generen desigualtats a causa de la menor capacitat relativa dels pobres per fer sentir la seva veu i les seves demandes davant l'administració. És, doncs, més que discutible, segons el parer de Le Grand, que l'extensió de la capacitat d'escollir tot el.liminat aquestes diferents capacitats per fer sentir la pròpia veu provoqués un increment de les desigualtats en la utilització dels serveis. Tot i això, reconeix que estendre el poder de decisió dels usuaris necessitaria anar acompanyat de polítiques informatives i ajudes al transport pels més febles. Posa com a exemple un interessant programa que s'ha desenvolupat recentment a Gran Bretanya, el Patient Care Adviser, en el qual cada pacient que s'enfronta a una decisió sanitària pot rebre el consell d'un professional.
Així doncs, el missatge més destacat de la socialdemocràcia anglesa, que pot servir per contrarrestar l’embranzida de les propotes d’Artur Mas, és que, efectivament, ampliar la capacitat d'elecció dels ciutadans pot ser positiu i repercutir en una millora en la qualitat dels serveis i benestar dels usuaris, però que és imprescindible dissenyar molt curosament aquestes polítiques per tal de pal.liar els problemes de desinformació dels més desafavorits i la potencial discriminació de determinats proveïdors. Julian Le Grand proposa tres polítiques preventives per evitar la discriminació en la provisió si el dret d'escollir s'ampliés: (i) destinar més recursos als proveïdors que presten serveis a usuaris amb costos superiors als normals, per exemple les escoles que rebin més alumnes immigrats (ii) restringir el dret d'admissió dels proveïdors de serveis, de manera que els centres haurien d'acullir tothom qui els enviés les agències regulatòries i (iii) establir una fórmula-ponderada de finançament com a compensació de risc en benefici dels més desafavorits, de manera que els proveïdors tinguessin incentius a proveïr serveis als individus més pobres i no als més afavorits.
Referències:
A. Giddens " The New Egalitarianism", Polity Press (2005). Ressenya en català aquí .
Josep Ramoneda, "El nacionalismo liberal de Mas", El Pais, 06-12-2005
Joan Subirats, "Los límites de la propuesta de Mas", El Pais, 15-12-2005
Miquel Iceta, al seu weblog, "Dues concepcions del benestar". 13-12-2005

Comentaris

Miguel ha dit…
Bé, a mi el que em sobta és que només reclamin el dret a escollir els que de facto ja tenen aquesta possibilitat, doncs poden portar els seus fills a l'escola pública o a la privada (perquè se la poden pagar i perquè així s'estalvien que els seus fills hagin de compartir taula amb determinats companys) i poden escollir entre la sanitat pública i la privada (també perquè se la poden pagar). Ara sembla que volen que tota la societat els pagui els seus serveis privats amb l'argument del dret a escollir. Amb aquest debat que sembla que s'està començant a obrir el que es fa és posar una cortina de fum davant del veritable problema, que no és altre que la qualitat dels serveis públics. A Catalunya, per exemple, i d'això n'està fart de parlar en Vicenç Navarro, es dóna un fenomen molt clar: les classes populars porten els seus fills a les escoles públiques i fan servir la sanitat pública, mentre que les classes mitjanes-altes i les benestants fan ús dels serveis privats. I això no passa per casualitat. Que un executiu de Pedralbes (permeteu-me la generalització) porti els seus fills a una escola privada no és perquè hi ha millors professors ni millors equipaments, ho fa simplement perquè vol uns companys per als seus fills amb unes característiques socials determinades. El cas és que a mi em sobta molt que els conservadors parlin del "dret a escollir" i que ho facin demagògicament (no tenen desperdici els arguments de la dreta contra la LOE), quan en aquest país la qualitat dels serveis públics deixa molt que desitjar. Només espero que l'esquerra no entri en aquesta enganyifa que representa aquest debat del dret a escollir, el que s'ha de fer és treballar per uns serveis públics de qualitat, als que pugui accedir-hi tothom de forma efectiva. Quan aquest tema estigui resolt (per molt que la gent de les classes benestants no s'ho cregui hi ha moltes mancances als serveis públics), crec que és estèril parlar de dret a escollir. I quan hi hagi uns bons serveis de qualitat, com que tothom podrà accedir-hi en igualtat de condicions i rebrà un bon servei, no veig on podria estar el problema. Ah, és que potser aquests que reclamen el dret a escollir el que no volen en realitat és trobar-se amb determinada gent a l'hospital ni que els seus fills tinguin de companys a determinats nens. Bé, aquí podríem escriure i parlar molt, però prefereixo deixar-ho aquí. Salut a tothom.
Cesc Amat ha dit…
Miguel,

És clar que el més important és millorar la qualitat dels serveis. I d'acord també que aquest pot ser un debat demagògic utilitzat pels qui pretenen extendre els seus privilegis. Comparteixo amb tu la preocupació per una possible dualització en la qualitat de l'ensenyament (public/privat). Però alerta que no només és això. Introduir capacitat d'elecció de metge de capçalera, com ja es fa, d'hospital o d'escola podria fer augmentar la qualitat dels serveis.

D'acord també que la implementació pot ser complicada, però la idea seria que el servei continués sent gratuït pels usuaris,mitjançant bonus o xecs escolars per exemple, que cobrissin totalment el cost. Així es trencaria justament el privilegi dels que sí que poden triar. La introducció de mecanismes d'elecció ben feta no necesàriament implicaria una reducció de la despesa pública si es fa ben feta.

Bé, temps enrera hi havia un "distrito único universitario", ara podem triar els metges de capçalera, potser d'aquí un temps podrem triar encara més davant de l'administració... i així serem tots més corresponsables. Potenciar el dret a escollir no necessàriament ha de ser incompatible amb la igualtat d'oportunitats i des d'una esquerra rigurosa és un tema que podem discutir sense dogmatismes.
Miguel ha dit…
Totalment d'acord Francesc, però, com deia abans, correm el risc de deixar de banda el veritable debat. I en aquest sentit, i com sempre passa en totes les situacions amb què ens trobem a la vida, s'ha de prioritzar. Salut!