Pedagogia catalana: No privilegis però sí reconeixement

"Caldria afegir que és fonamental que aquesta mobilització no caigui en el parany d’una pretesa confrontació entre nacionalismes, una confrontació Catalunya-Espanya. Allò que necessitem ara, a Catalunya i a Espanya, no son confrontacions ni discussions essencialistes, sinó resoldre problemes i avançar, aprofitant la oportunitat d’enfortir el nostre autogovern i de reformar positivament l’estructura de l'Estat espanyol.En el seu discurs al Parlament, Maragall parlà també d' "el repte de convèncer Espanya, de seduir-la". Necessitem amics fora de Catalunya. I les esquerres catalanes haurien de tenir aquesta necessitat d’explicació, relació i treball comú, com una de les seves prioritats. Si allò que volem no és cap privilegi, ni cap essencialisme particularista, sinó un autogovern per tirar endavant un programa de més solidaritat, més igualtat i més llibertat, els amics, fora de Catalunya, a Espanya i a Europa, no ens han de mancar."
La Carta de Nou Cicle, Octubre de 2005
"Porque no es cierto que el proyecto de Estatut amenace ni la unidad ni la viabilidad de España. La unidad de España no está amenazada ni por la relación de fuerzas ni por la demografía ni por lo que significa el marco europeo. Al contrario. Ni por la voluntad de los catalanes. Y esto mismo asegura la viabilidad de España, que además cuenta con la realidad de un país que en estos momentos es emergente, muy emergente. La España de hoy no es la de 1898 ni la de la Guerra Civil o del subdesarrollo o de la marginalidad. Es un gran país, un gran Estado. A esto, por cierto, Catalunya ha contribuido enormemente: en lo económico, en lo político, en su proyección europea, en la evolución de la mentalidad colectiva. Es la hora de España. De toda España. De Catalunya, por supuesto. Pero también, sin excusas, del resto de España. De la reflexión sin prejuicios, de la aceptación de la realidad. Y del coraje que todo esto requiere."
Jordi Pujol a La Vanguardia 9 Octubre 2005
"Si durante este último cuarto de siglo democrático, Catalunya ha contribuido decisivamente al desarrollo de las regiones más desfavorecidas, ahora es el resto de España el que, asumiendo sus propias responsabilidades, debe comprender las necesidades catalanas. "Si me ayudas, te ayudo", repitió Maragall. El mundo globalizado se está construyendo sobre una red de megalópolis. Barcelona siempre ha tenido vocación de estar en primera fila y no tiene por qué renunciar a convertirse en un nódulo de esta gran red global. Cuenta con una sociedad laboriosa e imaginativa, cuenta con una magnífica posición geográfica, cuenta con un notable tejido productivo, pero está notando, en los últimos años, un lastre que frena artificialmente su ritmo de pedaleo y le impide mantenerse en carrera. No pide esta corriente federalista el extraño privilegio de los vascos, tan histórico como inexplicable en un Estado moderno y democrático. No pide este extraño privilegio que vasquistas y españolistas defienden al unísono incluso ante los charcos de sangre de las víctimas de ETA. No quieren los federalistas catalanes privilegios, pero sí reconocimiento."
Antoni Puigverd a La Vanguardia 3 Octubre 2005
"Hi ha una altra dimensió que rarament s'explicita i és la necessitat que l'Estat central espanyol accepti la plurinacionalitat d'Espanya, i es vegi a si mateix com el successor de l'Estat democràtic que va existir durant la República, la qual va acceptar l'especificitat de Catalunya i del País Basc. No va ser així en la Constitució del 1978, ni en l'establiment de l'Estat de les autonomies, el qual es va crear precisament per negar aquesta especificitat. El cafè per a tothom era una manera de negar aquesta especificitat, i encara que aquest Estat de les autonomies va significar una beneficiosa descentralització política de l'Estat espanyol, no va resoldre l'articulació de Catalunya amb la resta d'Espanya, tot respectant-ne l'especificitat.
Vicenç Navarro a El Periódico 6 d’Octubre 2005
"El model de finançament que estableix l'Estatut comporta, doncs, un gran equilibri entre els principis d'autonomia i equitat o igualtat, que són els pilars en què es basen els models de finançament subcentral dels països federals, com per exemple el Canadà i Alemanya. Per tant, és un model de característiques federals, que s'allunya substancialment del model foral existent al País Basc i Navarra. I aquesta és una qüestió important que s'ha de ressaltar quan es pretén assimilar el model de finançament de l'Estatut al concert econòmic del País Basc o al conveni de Navarra, creant confusió a l'opinió pública."
Núria Bosch, catedràtica de la UB, El Periódico 3 d’Octubre 2005

Comentaris

Anònim ha dit…
Jo sóc partidari de sempre que es pugui quedar bé amb tothom. Però pensar que el "problema català" se solucionarà amb pedagogia i fent-nos els simpàtics em sembla una mica ingenu. Al cap i al fi, em sembla recordar que l'avi del president ja propugnava una cosa similar fa més de 100 anys, i quan ha fet propostes d'aquestes a les reunions del PSOE, els seus "amics" se li han rigut a la cara (no us imagineu els que no són "amics"!) Al meu entendre el problema és que per assolir les quotes d'autogovern que solucionarien l'"encaix" de Catalunya, s'hauria de fer un reconeixement explícit de la singularitat catalana, perquè el cafè per a tots no funcionaria mantenint l'estructura de l'estat, i a més crec que seria ridícul (algú s'imagina les 17 seleccions de futbol anant al mundial???) i aquesta singularitat poquísima gent a Espanya l'accepta (per no dir ningú). Enganxo a sota l'editorial d'avui d'e-noticies, potser es una mica tremendista, però totalment factible (i a més ens ho vendrien com una mostra de "seny"). A més de fer pedagogia no ens oblidem tampoc de mostrar fermesa amb els punts clau.

(e-noticies, 10/10/05)
El model valencià

El PSOE està intentant atreure el PP a la seva estratègia d'acceptar l'entrada del projecte d'Estatut al Congrés per després anar presentant esmenes conjuntes que el desvirtuïn. Amb aquesta estratègia es podria aplicar l'anomenat model valencià.

Aquest model consisteix en un pacte PP-PSOE per generalitzar a tot l'Estat una reforma estatutària que en cap cas vagi més enllà d'una simple descentralització administrativa. És, de fet, el cafè per a tothom. És l'Estat autonòmic sorgit de les pors de la transició des del franquisme.

Al PP hi ha dubtes. O es vota la presa en consideració del projecte i no es col·labora amb el PSOE a reformar-lo, o bé es pacta amb el PSOE i es consensuen les reformes per descafeïnar el text català. Sembla que, de moment, la tesi oficial és la primera, però és dubtós que aquesta posició es mantingui durant gaire temps.

El que és lògic és pensar que el PP opti finalment per col·laborar amb el PSOE i es recondueixi l'assumpte. Si el model valencià s'aplica a Catalunya, la batalla l'haurà guanyada l'Estat centralista i l'hauran perduda les nacions perifèriques.

Zapatero ja ha començat a fer mèrits davant el PP. Ha dit públicament –i a Maragall en privat– que no acceptarà que Catalunya sigui anomenada nació. I Maragall, després de reunir-se amb el president del Govern espanyol, ha començat a parlar de rebaixes.

I sembla que la feina de Zapatero ha començat a donar fruits. Rajoy ja ha dit que el PSOE va “en la bona direcció”. La vicepresidenta del Govern central, Fernández de la Vega, ha seguit la línia de Zapatero i ha dit que el Govern espanyol deixa “la porta oberta” al pacte amb el PP.

Com es veu, les bases per al pacte ja estan establertes. En política es fan moltes giragonses i es donen moltes voltes, o sigui que les coses podrien canviar. Però tot indica que el PP acabarà variant la seva posició i optant per crear un front amb el PSOE davant la reforma estatutària. La primera conseqüència d'aquest fet seria que, si els partits catalans no hi posen remei, Catalunya experimentaria una gran reculada en el seu desenvolupament. En segon lloc, l'Estatut català seria el precedent que propiciaria la generalització del model valencià a tot l'Estat. Pinten bastos.
cinto amat ha dit…
Penso que això que apunta l'anònim no és més que una hipòtesi que podria no donar-se. I si es donés, ja veuríem la dinàmica que s'engegaria, perquè, no ho oblidem, la representació política que hi ha darrere la Proposta, si es manté la unitat, podria forçar la retirada i sentaria un precedent que deixaria per molt de temps obert, com una ferida, el problema català més aguditzat que mai,i se'n ressentirien els successius governs d' Espanya. Penso que potser es pot ser una mica optimista i pensar que es pot arribar a un pacte sobre els punts cabdals que desemboqui en un text assumible. Si les estratègies interessades dels partits catalans no ho espatllen... Caldrà molta paciència.
Anònim ha dit…
Ep! Amb aquest post tan llarg que he fet abans m'he oblidat de signar-lo. Sóc en Miquel. Jo també espero que aquest escenari del post no es compleixi!
Apa Francesc, que vagi bé per UK!