Miralls trencats

Image hosted by Photobucket.com
"Duelo a Garrotazos" de Goya.

Us heu aturat mai a pensar quantes estones dediquem a jutjar-nos els uns als altres ? Quantes estones deixant verd aquest i aquell altre de més enllà. Quantes seguretats volgudes i quantes raons no enteses. Ara bé, quan fem l'esforç de posar-nos a la pell de l'altre, aleshores sovint descobrim les motivacions i limitacions reals, encara que siguin subterrànies, i quasi sempre les acabem entenent. Però quanta necessitat primer d'encapsular, de categoritzar, de reafirmar-se. I més aviat poca voluntat de dubtar i qüestionar les pròpies raons. Això sí, tota l'empenta del món a l'hora d'absolutitzar. Però ai las! després... després un bon dia et veus rient de tu mateix, de com et vas equivocar al ser tan rotund aquella vegada, de quantes vegades t'has deixat endur per motivacions purament sentimentals, quan íntimament reconeixes que acabes de fer el mateix error que tant havies criticat. O pitjor encara, quan te n'adones que no vas fer res més que seguir la corrent, o com te'n fas creus d'aquella opinió tan forta i desmesurada que et volien fer empassar. Perquè durà ser cert allò que la veritat és un mirall trencat. Que cadascú té la seva pròpia veritat: les pròpies realitats i incapacitats. I aleshores no et queda més remei que limitar la intensitat de les teves raons, perquè podrien haver estat unes altres, perquè d'aquí un temps potser seran lleugerament diferents. Així que finalment en tens prou amb quatre conviccions, amb quatre idees fermes. La resta de prejudics potser més val fer l'esforç de replantejar-se'ls. I la generositat, ai!, la generositat d'intuir la raó de l'altre, de preveure una altra veritat.

Comentaris

Maria Carme Maltas ha dit…
Que bé que aniria que la gent es llegis aquestes teves ratlles i se les fes seves... Quanta raó tens! Llàstima que tots plegats sempre volem reafirmar-nos en les nostres pròpies conviccions i no és si no després que som capaços d'escoltar i comprendre les raons dels altres... i de vegades ja és massa tard
Ramon B. ha dit…
Jo, que sóc una mica (només una mica) hobbesià, faig sovint al revés i em sembla força efectiu èr fer-se baixar els fums propis. veure que en tu hi ha els mateixos defectes que veus en els altres...