Homenatge a Londres


He estat vivint dos anys en aquesta ciutat esplèndida que és Londres. L'any que ve em toca canviar de lloc i mudar-me a Warwick després d'aprendre a ser un londoner. Una capital europea, una capital universitària, una capital de la cultura, una capital de 7 milions de persones: això és Londres. Vaig arribar-hi ara ja fa més de dos anys, mig esporuguit i arrossegant una maleta per Baker Street, el carrer de Sherlock Holmes. Però a poc a poc me l´he anat fent meva. Ara coneixo part de les seves entranyes, de les seves al.legries i de les seves misèries. Si us ve de gust el Londres elegant i aristòcrata traieu el cap a Marylebone, si preferiu un tast de l'arquitectura del s.XXI cap a Bermondsey a la riba del Tàmesis, si per contra voleu tranquil.litat doncs a passejar pel Regent's Park. Una ciutat que malauradament ha esta colpejada per la violència sense sentit dels fanàtics. Una violència que em va doldre especialment perquè anava dirigida també contra mi, contra el meu carrer, i s'estima allò que es coneix. Ara l'Ajuntamnet s'ha decidit a penjar banderoles amb aquest missatge fraternal: 7 milions però una sola ciutat, 7 milions plantant cara al fanatisme. És una publicitat institucional sense precedents. Avui a la tarda m´he passat una bona estona ajegut als Lincoln's Inn Fields, un petit parc prop de la London School, fullejant l'Independent i parlant per telèfon com fan els executius. Més tard he anat de compres a les llibreries Blackwells i Borders. He comprat altra vegada aquest disc magnífic que és I am a Bird de Antony and the Johnsons, encara que aquesta vegada per regalar. Després hem anat a sopar ceviche en un mexicà i hem regalat el disc a en Brett. En Brett és potser l'únic amic anglès que hem fet, tota la resta són internacionals, l'únic, probablement, que ens ha perdonat el nostre fort acccent. La nòvia d'en Brett, la Deborah, és una sudcoreana que comparteix amb mi la passió dels llibres. Diu que el seu somni és tenir una llibreria ben grossa al seu pis de futur. I jo he recordat un pis magnífic de davant del British Museum, amb unes estanteries esplèndides, segurament propietat de l'amo d'alguna de les llibreries d'antic que hi ha en aquells carrers. La Deborah també viatjava entre Westminster i l'estació de Euston el dia dels atemptats. Amb una distància oriental i un mig somriure als ulls diu: no sé perquè hem de tenir por, si hem de morir, morirem igualment. Tot això mentre mengem un pastís de xocolata del Marks and Spencer que posa remei a gairebé tot. Després, una ronda de xupitos de Tequil.la José Cuervo. I finalment enfilem cap a Russell Square, al bell mig de Bloomsbury, al bell mig del monstre, al bell mig dels cels. Em falta encara, però, veure la llum rosada dels capvespres des del pont de Waterloo. El poeta T.S. Eliot deia que llavors Londres és converteix en un lloc preciós. I m´ho crec. Perquè Londres s'acaba estimant, és ben veritat. Perquè s'estima allò que es coneix. Perquè s'estima allò que has patit i allò que has viscut. I sobretot, tot allò que has après.

Comentaris

Miguel ha dit…
Bé Francesc, ja veig que tornes a integrar-te a la vida de Londres. Jo, per contra, de nou a Mataró... Bé noi, el proper sopar o la propera cervesa no sé quan la farem, de totes formes enrecorda't d'actualitzar el teu blog per saber com va tot. Cuida't. Salut!
Cesc Amat ha dit…
Dimarts que ve baixo a Mataró i m'hi estaré ben bé fins mitjans de setembre.