Bloomsbury sota un cel blanc de diumenge

Image hosted by Photobucket.com
Russell Squre, Bloomsbury, London

Avui m'he llevat no massa d'hora. Es diumenge, dia per llegir el diari i no gaire cosa mes. Fa un dia blanc, el cel es ben be de color blanc. Es un blanc emprenyador, o potser millor, entristidor, molt usual a Londres.

Surto de la residencia i de seguido arribo a Russell Square, al bell mig de Bloomsbury. George Steiner a la Idea d'Europa diu que un dels trets caracteristics d'Europa es el pes de la historia i les plaques que commemoren escriptors, cientifics i artistes. Si es aixi, Bloomsbury hauria de ser un dels cors d'Europa.

Aqui van viure multitud d'escriptors i artistes, entre altres els de l'anomenat Grup de Bloomsbury, format per Keynes, Virginia Wolf, Duncan Grant, etc. Cada vegada que veig la casa on hi ha penjada la placa de color blau que els honora me'n recordo de les classes d'en Fabia Estape a Historia del Pensament Economic a la Pompeu Fabra. Dos anys abans de jubilar-se definitivament, l'Estape es divertia como un nen explicant-nos les anecdotes de Keynes i el seu amant, el pintor Duncan Grant.

Actualment, Bloomsbury es el cor universitari de Londres. En poc mes de dues o tres quadres aqui s'hi acumulen quantitat de residencies, facultats, centres de recerca, biblioteques i llibreries. La University College of London, per exemple, on va ser-hi professor Jeremy Bentham. O el Birbeck College, la School of Oriental and African Studies, l'Institute of Education o la London School of Hygiene and Tropical Medicine. Milers d'estudiants d'arreu del mon atenen aquestes facultats dia rera dia.

Acabo d'iniciar les vacances, aixi que em puc permetre el luxe de passejar un mati de diumenge per Bloomsbury, sota aquest blanc entristidor, sense rumb fixe. Aixi arribo, mes o menys intencionadament, al Waterstones de la UCL. Probablement sigui la millor llibreria de tot Londres. Es com el Robafaves de Mataro multiplicat per cinc. Prestatgeries infinities de literatura, classics, art, fotografia, economia, sociologia. Una meravella. Com que son mes liberals, pero, obren tambe els diumenges des del migdia fins a les sis de la tarda.

Com que n'estic fart de llegir en angles, vaig a la seccio de literatura castellana. Deu n'hi do la seleccio de novel.la que hi tenen: Garcia Marquez, obviament, pero tambe Vargas Llosa, Munoz Molina, Mateo Diaz, Rosa Montero, Guelbenzu, Carlos Fuentes, Vallejo, Goytisolo o Vazquez Montalban. Finalment, em decideixo per una traduccio i edicio de butxaca de Donna Leon, de qui la unica referencia que tinc, si no vaig equivocat, es algun comentari positiu d'Empar Moliner.

Despres enfilo cap a Tottenham Court Road, prop de Euston Square, on se que hi ha un quiosc on venen El Pais. Me'l ven un hindu que te xinglot. Li pago una lliura amb vuitanta mentre ell no sap com fer-s'ho per dissimular el xinglot davant els clients.

Comentaris

Ramon B. ha dit…
Donna Leon, em sembla, no et decebrà. És una escriptora americana que viu fa anys a Venècia. A través dels casos que se li presneten al "commissario" Guido Brunetti (el policia de novel·la negra que més s'assembla a un home normal), s'endinsa al món del crim, de la corrupció, però també de l'honestedat, dels costums peculiars dels i talians i de l'amor (compartit per mi) d'aquesta bellíssima ciutat que mai no acabes de conèixer.
Ramon B. ha dit…
Per cert, saps que et cita en Subirana al seu blog, avui?
http://jaumesubirana.blogspot.com/